Des que en Xisco va anar a la Policia, na Patrícia no havia sortit de casa. Estava abatuda, com si li haguessin posat una llosa a sobre. Impotent. I és que la culpa pesa més que el plom, i ella era culpable per haver aguantat allò que no s’ha d’aguantar. Culpable d’haver escollit malament i d’haver tapat la merda amb el llençol de l’aparença. Però la pudor sempre acaba sortint, i aquesta vegada havia hagut de ser el seu avi qui posés remei a aquella situació insostenible.
Al poble tothom xerrava. La xerrameca és gratuïta, i alimenta les vides buides com el bromer ho fa amb les oblades. N’hi havia que deien que en Miquel estava tancat perquè ventava a na Patrícia. Altres suposaven que era una qüestió d’un desfalc i una estafa. I després hi havia aquells que aventuraven que l’assumpte anava de drogues. Tothom xerrava, ningú sabia. Tothom havia llençat la seva canya al mar de la carronya, on sempre es pot pescar alguna cosa que fa més pudor que allò que cadascú amaga, i així es pot seguir vivint amb l’engany que a casa dels altres sempre hi ha més desastre. Enganar-se a un mateix és gratuït, però al final sempre passa factura.
Na Patrícia s’havia atrinxerat. No volia visites. Ni el seu avi, que necessitava explicar-li tantes coses. Refugiada al piset que havia heretat al poble quan els seus pares van morir, passava les hores fent ganxet, guaitant a la finestra mig amagada rere les cortines mentre abraçava a la capsa de sabates de color rosa pastel. Ningú no sabia que la tenia ella. Després de la boda havia desaparegut, i tot i que la Policia la cercava, no havia pensat mai que la podria tenir na Patrícia. I és que aquella, suposadament, era la prova que permetria sentenciar definitivament en Miquel, enviar-lo a la presó i aconseguir la tranquil·litat de na Patrícia. Ella, però, volia la capsa per ella.
– Patrícia, tens alguna sospita de què pot haver fet en Miquel amb aquella capsa? – li van demanar els agents quan van anar a xerrar amb ella, el mateix dia que en Xisco havia donat l’avís.
– No, agents, en Miquel era molt seu i molt reservat amb les seves coses – havia respost ella.
I qui no creurà a una pobre dona que s’acaba de casar amb un home denunciat per l’avi de la seva dona? Pobreta, na Patrícia, que s’ha ficat a la gola del llop, segurament enganada! L’amor et cega, t’entabana i tapa totes les pudors, deien les més velles del poble. Ella, que hagués pogut estar amb qui volgués, i va voler a qui no hauria d’haver volgut. Ella, que era la nineta dels ulls de tothom. Ella, que s’havia deixat endur, i que de tant bona com era s’havia tornat ingènua. Ai, na Patrícia!
Ella sabia que el poble xerrava, deia, xafardejava i tallava cantons amb aquelles llengües àvides de carnum. I ja li anava bé. Mentre xerressin sense saber, no es preocuparien de saber abans de xerrar. I és que, clar, si abans d’amollar qualsevol sentència moral, un s’ha de preocupar per confirmar que allò que diu és cert, es perd molt de temps i sobretot l’oportunitat de quedar com l’entès de la contrada. Ella sí, ella sabia, i per açò no xerrava.
La perseguia una imatge. Una frase. Una decisió. Un error. La decisió l’havia pres anys enrere, quan havia decidit que la conveniència pot a l’amor. Quan havia pensat que si ella optava per la vida fàcil, les coses no es complicarien. Quan va pensar que era millor casar-se amb un home que li oferia facilitats i doblers, abans que amb un altre que li oferia penúries però amor infinit. Ella tota la vida ha estat conseqüent, i va assumir la seva pròpia tria amb resignació, i amb una capacitat de guardar les aparences que havia mamat de la gent del poble. I és que per a molta la gent, una bona aparença és més valuosa que una bona vida. Tothom estava convençuda que la seva era una decisió meditada. Difícil d’entendre, però meditada. Tothom, tret den Tomàs. Aquell pagès que de tant bo com era, era babau. Que li oferia amor i penúries. Mai no es va creure que na Patrícia estigués convençuda de la seva decisió. Mai. Potser s’enganava a ell mateix per no assumir una veritat dolorosa. Potser s’aferrava a l’esperança per no caure en l’abisme. Qui sap, però la qüestió és que no creia, i amb açò, tenia fe en ell mateix.
Per açò no va defallir mai. Per açò va insistir una vegada i una altra en rondar na Patrícia, encara que ella ja hagués triat. Ell la faria recapacitar, i si feia falta, eliminaria qualsevol obstacle que impedís la seva relació. El seu destí. Li havia dit, aquell dia que havia aconseguit que ella li dediqués un minut.
– Patrícia, jo sé que t’enganes, que saps que la teva tria és equivocada. Ho sé, Patrícia, ho not. Amb jo no fa falta que dissimulis. Jo te conec, estimada, i sé que no ets feliç. I què hi ha més important que ser feliç, Patrícia? Què hi ha més important?
La resposta d’ella el va cremar per dins, li rostí el cor i li destrossà l’ànima.
– Tomàs, prefereix tenir una vida plàcida que no una vida feliç. Ell em dóna comoditat, i tu ets un repte constant. I mai no m’han agradat les muntanyes russes.
Aquella fou la darrera conversa entre ells dos. La que dictava sentència. Ell, però, no era dels que es conformen. I ella ho sabia. I per açò, va passar allò que va passar. Per açò amagava la capsa de sabates rosa pastel. Perquè si algú l’obria, es desmuntaria la comoditat, l’aparença i la felicitat, si algun dia s’havia atracat a ella, fugiria per sempre.
