Me passa amb El Pilar el mateix que amb el Barranc d’Algendar (i algun altre lloc més), que trob que sempre va bé anar-hi, qualsevol dia, hora o estació són bons per visitar aquests llocs que, posant-hi un poc d’imaginació, un els sent plens de màgia, de misteri i de vida amagada.
Ja començam una volta, hem deixat el cotxe a l’aparcament, i en agafar caminet per amunt ens trobam una marina que és en sí mateixa una mostra de la gran diversitat vegetal menorquina. Sense ni tan sols sortir-nos del camí, podem veure, olorar o tocar tot tipus d’arbres i plantes: alzines, pins, mates, ullastres, esbarzers, càrritx, murta i un llarg etcètera de vegetació, amb algun exemplar endèmic o mal de trobar a altres llocs com la “planta de cotó”, que no té res a veure amb el cotó original.
Preciosa caminadeta per dins l’alzinar-arenal d’Alfurí, amb magnífiques vistes sobre els llocs de Son Felip i Alfurinet, amb la gran marina com a fons d’aquest quadre paisatgista. Vint minuts de camí i ja som dalt la platja. He de dir que he volgut anar-hi avui i no un altre dia perquè m’ha agradat el vent que fa, tramuntaneta fresca. I no he quedat defraudat en arribar allà dalt: la visió de la mar ha estat fantàstica, borinadeta, i com que era prou de bona hora i no hi havia ningú, resultava ser El Pilar en estat pur.
En aquest indret les pedres, com la mar i la vegetació, demanen també una mica d’atenció. Roca vermella, aspra, dura, pertanyent per dret propi al que en geologia se’n diu la Menorca vermella, la pedra de formació més antiga després de la fosca de Favàritx. I són precisament en els seus penyalets on es formaran les coves de les que més endavant parlarem llargament.
Amb la frescor que me donava el vent de cara, he arribat fins a la font, aigua clara, fresca, boníssima, guardada per una polida imatge de la Mare de Déu del Pilar, encallada dins la roca, que amb la soledat del paisatge convida a la pregària. Des d’allà se divisa ben bé la cova den Cardona, dita així per un carboner amb aquest nom que la va habitar fa molts anys i que, si no ho tenc mal entès, allà va morir, i quasi bé ben devora una caseta que li diuen “es pont”, supòs que per haver estat en altre temps refugi de bens.
I a l’altra banda de la font, és a dir, amb mirada a la platja, trobam les altre coves. Llocs mítics per a generacions de ferreriencs i menorquins en general que hi anaven a estiuejar uns quants dies. Pens que devíem ser el ranxo de mon pare els primers en anar-hi cap allà els anys immediatament posteriors a la Guerra Civil. Les vivències i anècdotes que vaig sentir contar a mon pare i als seus amics mereixen un bon escrit a part, llarg i ben fet. Probablement algun dia el faré.
Campaments parroquials, ranxos de tot tipus, famílies senceres, han anat durant molts anys a passar uns dies a les coves del Pilar. Jo mateix hi he romàs moltes vegades, estiu i hivern, a la den Cardona, a la gran, a la petita, a la de dalt o dita també “des gàngster”, per haver-hi viscut una llarga temporada un alicantí afincat a Ciutadella, que era de nom Joan i li deien “es gàngster”.
Amb calma i tranquil·litat les he visitat totes. Quants records i quants noms me venen al cap! A la gran, a l’any 1988, hi vam fer una setmana, na Marga i en Nofre, n’Eulàlia la germana i en Sebastià el cunyat, i na Nena i jo. Anys abans a la petita amb en Capó (que al cel sia), en Xec es cabo i en Xec Canaleta també la vam habitar. En Capó tenia l’escopeta amagada davall el matalàs, i els matins matàvem algun conill, que llavors es cabo mos feia amb arròs. Boníssim! I els vespres, de la cova den Cardona pujaven en Tomeu “Xiliu” i uns quants més, i amb en Xec Canaleta amb la guitarra, fèiem unes vetllades de cant memorables, inoblidables.
Per cert que quan he rallat de la cova gran, he oblidat dir que una finestra d’aquesta cova té unes magnífiques vistes del cap gros d’Alfurinet, la muntanya mala o l’Anticrist, com li diguin, lloc on fan niu les àguiles peixateres, que amb l’ajuda d’uns prismàtics anàvem a veure els fosquets. Anys més tard, ja amb els fills, que llavors eren petits, vam tornar amb altres amics i les seves filles a fer una setmana a la cova gran. També una xalada.
Però amb el temps (i com passa massa vegades) va venir gent de fora que s’instal·là a les coves, fent-se-les pràcticament seves, gent que no tenia ni volia tenir ni idea d’allò que pels menorquins representaven aquelles coves, ni d’allò que era anar a fer uns dies a la mar, propiciant res més que brutícia, pudor i mals rollos amb la gent d’aquí. Al final, sigui com sigui, la qüestió és que s’ha prohibit anar a romandre a coves o tendes de campanya que no siguin a un càmping ben reglamentat, fent malbé així una molt polida tradició menorquina, no entenc per què, i estic atordit que els menorquins haguem estat prou ximples com per comportar-ho. Ves quin mal fèiem! N’hi hagués hagut prou amb regular-ho i no deixar que ningú s’instal·lés a una cova o caseta per més de deu dies. Passat aquest temps hauries d’haver partit sense deixar un paper ni una clovella, perquè s’hi posés algú altre amb les mateixes condicions, o que senzillament quedés buida.
Sempre hi ha d’haver, però, les “ments ben pensants” que, en nom del progrés i la modernitat, han de veure coses rares a on no hi ha més que normalitat. Al final, la qüestió és prohibir, sempre prohibir!
I així, amb aquests pensaments al cap, faig camí de retorn cap al cotxe, pensant que és una gran cosa que en plena canícula surtin dies com el d’avui, amb aquest ventet de tramuntana.
