Llorenç Allès Camps / Ferreries. Graziela Lleonart i Escuer va néixer a Barcelona el 1961, però des de 2010 viu a Ferreries, més concretament a Cala Galdana. “Codex Lacrimarum, el llibre de les llàgrimes”, és la seva primera novel·la, l’aventura més agosarada d’una dona que fa temps que escriu però que mai no s’havia capficat en l’apassionant tasca de confegir una història densa, amb tocs de realitat i base històrica. Fins ara de la seva mà n’havien sortit narracions curtes i obres de teatre, algunes de les quals ja s’han representat. Ara fa un salt més i presenta una novel·la on la música té molta força, i que a través de la història ens mostra l’exercici d’empoderament femení a un convent de clausura real, el de Las Huelgas (Burgos) al segle XII.
Des de quan escriu?
Farà uns deu anys, aproximadament. Fins llavors estava molt ocupada, ja que tinc quatre fills, que em requerien molt temps, i que havia de combinar amb la feina. Quan els nens ja van estar encaminats i van ser autònoms m’he pogut dedicar amb més temps a escriure. De petita sempre tenia una admiració especial pels relats, m’agradava molt que m’expliquessin històries, saber coses quotidianes de la gent, coses reals. No m’agradaven els contes, ja que no permetien que jo hi posés imaginació. Quan he arribat a l’edat adulta i he pogut disposar de més temps, he unit l’afició per escoltar històries i la facilitat per imaginar, i m’he posat a escriure. Sempre he mesclat la realitat i hi he posat imaginació per acabar-ho d’arrodonir.
Com es passa d’escriure narració curta a una novel·la?
Amb la narració curta, pots fer un relat amb poques pàgines i resulta tot molt intens. Les meves obres són molt sobtades, intenten trobar un desenllaç inesperat, cosa que em resulta molt divertida. La novel·la fou un repte personal. Una amiga meva mezzosoprano que canta música antiga va venir a dinar a casa, i em va explicar que venia de Burgos de cantar el Codex al Monestir de Santa María de Las Huelgas. No havia sentit mai xerrar d’aquest lloc, i li vaig demanar què era açò del Codex, i em va explicar que eren unes partitures de qui ningú no en sap l’autoria, i que són un misteri. Que se suposava que les escrivien les monges del monestir de clausura i que no les van firmar. Em vaig quedar amb aquesta història, i aquell mateix dia vaig somniar un final de llibre. Quan em vaig despertar vaig pensar que era interessant, i que només em quedava la resta de llibre per escriure, i em vaig anar embalant. Allò que havia de ser una novel·la curta ha esdevingut aquesta obra final perquè el tema és molt interessant i dóna per a molt. Vaig crear una sèrie de personatges i em va sortir una novel·la històrica, on he mesclat la realitat amb un personatge fictici que els unís a tots. I així vaig crear na Míriam, la meva protagonista, que figura que és la que va crear la primera partitura del Codex. A partir d’aquí van anar sortint personatges amb molta personalitat i al final, tota aquesta història. M’ha agradat tant escriure que ja tenc ganes d’una segona novel·la, que ja estic escrivint, i que no té res a veure amb aquest, ja que estarà ambientat a Menorca. Tot i que he de dir que aquesta novel·la, el Codex Lacrimarum, l’he deixada una mica oberta i tenc material per una segona part…
Com ha estat la tasca d’investigar des d’aquí el Codex i tot açò que succeí a Burgos?
És un tema sobre el que no hi ha molt material. Vaig trobar algunes tesis d’estudiants de Burgos que parlaven de Las Huelgas, de les razies entre musulmans i cristians de l’època, de les batalles… És un tema interessant a nivell bèl·lic i religiós, i se n’han fet treballs de finals de carrera. Me’ls vaig llegir, vaig nodrir-me d’alguns d’ells… El personatge coprotagonista és la primera abadessa de Las Huelgas, i aquesta sí va existir. Era una persona que avui dia qualificaríem com feminista, que es va ajuntar amb la reina Leonor de Plantagenet, i gràcies a elles i al seu feminisme es va culturitzar tota una generació de dones. I també gràcies a elles existeix el Codex. Se’n sap molt poc d’aquest personatge, i es diu que per la seva actitud feminista, el Papa que va venir després va tallar les ales a totes les monges de clausura, perquè abans d’ella la clausura no era tant tancada ni estricta. Quan ella es va posar a dirigir el Monestir va haver-hi un daltabaix molt gran, es va enfrontar al Papa de Roma, es va vestir de bisbe… Hi ha un abans i un després d’aquesta abadessa. Però només he trobat un tractat sobre ella, obra d’Escrivà de Balaguer, i així i tot no se sap on va néixer ni on va morir. I aquí és on aprofito jo per jugar, perquè utilitzo tots els buits històrics per omplir-los, i així moldejar la meva història.
Beneïts buits històrics, no?
Evidentment, em donen marge per crear i dur la trama cap allà on vull. És un misteri d’on va venir, on va néixer, on està enterrada… Jo jugo amb això, i açò em permet una de les millors parts del llibre.
Quin paper juga la música en aquest llibre, tant a la història com en el procés d’elaboració?
La música té molt a veure. Es pot escoltar a Spotify (posant al cercador Codex Las Huelgas), sobretot la cançó que narro al llibre, que és l’única que no és polifònica, i la canta la meva protagonista. Sense la música no s’haurien culturitzat totes aquestes dones. Va ser gràcies a la música que elles van aprendre llatí i a escriure. La música és l’ànima del llibre i de la història.
Quan escrivia també escoltava aquesta música, no?
I tant, és que és molt inspiradora! Et deixa amb una pau total, et desconnecta totalment. No fa falta que siguis creient per a què et passi. És una música que et deixa el cap surant, i pots treballar perfectament.
La presentació del llibre serà una mica diferent, no?
Primer el presentem a la Llibreria Sa Catòlica, de Maó, i el 3 de novembre serem a Ferreries. A més, vaig parlar amb els organitzadors d’un Festival de Música Antiga, van escoltar la música que apareix al llibre i els va encantar. A partir d’aquí, vam decidir que el proper festival (segurament novembre d’aquest any) el farien amb aquesta música. I açò és fantàstic, perquè cal deixar clar que la música va lligada amb l’empoderament de les dones d’aquella època. L’Edat medieval la recordem com una època molt fosca, on les dones estaven molt sotmeses, i no era tant així. Després sí que va venir un empoderament dels homes, però a l’Edat medieval estava bastant igualat. I el llibre parla del poder de les dones d’aquell moment, de les seves dues protagonistes i de la música del Codex.
Ha de ser fantàstic veure com açò pren vida…
Sí, al Festival hi haurà narració, algun cor, algun instrument antic… En aquella època estava prohibit tocar instrument dins una església, i només es podien fer servir veu. No sé ara si hi haurà o no instruments, ja veurem. Jo agafo el meu personatge preferit, l’abadessa, i faig una carta pòstuma al concert on explica els seus pensaments una vegada morta, explica com han anat les coses, els seus sentiments sobre tot el que li ha passat, sobre la Reina… És molt profund.
