És molt frustrant per a les persones cuidadores quan observen que el seu familiar no té interès a fer res, que la seva actitud general és massa calmada, d’indiferència I que gairebé no parla. Es manté amb la mirada perduda I aparenta no ser conscient del seu entorn ni de les persones que l’envolten.
Ens trobem davant d’un símptoma conductual molt freqüent de les persones amb demència I que està present en totes les etapes de la malaltia: l’apatia.
Etimològicament, apatia ve del grec a (sense) pathos (emoció, sentiment) I es manifesta per la manca de motivació, d’interès I d’emoció d’una persona pels estímuls ambientals, envers els quals resta indiferent i sense capacitat de reacció. No és el mateix que la depressió, ja que en l’apatia trobem més indiferència que tristesa.
L’explicació d’aquest símptoma va més enllà d’un dèficit en les capacitats físiques, emocionals, conductuals, cognitives o socials, ja que probablement conserva varies d’aquestes capacitats, però no les fa servir o no les desenvolupa per factors psicològics.
La persona gran amb demència pot presentar apatia a causa del mateix deteriorament cognitiu, però també com a expressió del malestar emocional produït per les dificultats I pèrdues que pateix; per tenir un autoconcepte baix I pensar que farà el ridícul o que ho farà malament; per avorriment o aïllament quan els cuidadors, amb la millor de les intencions, sobreprotegeixen I sobre cuiden.
L’apatia no és un comportament disruptiu com ho poden ser d’altres comportaments en el procés de la malaltia, no genera un malestar crític I puntual, però és un dels factors que suposa més risc per a la sobrecàrrega del cuidador, ja que aquest ha de fer més per al seu familiar I depenen completament d’ell per a iniciar qualsevol activitat diària.
Intentar detectar possibles factors causants, és a dir, entendre on està la dificultat que genera l’apatia pot esdevenir una bona opció no farmacològica per a fer un canvi positiu.Amb el coneixement de la persona, fomentant el diàleg I l’observació podem anar esbrinant si té por a sentir-se jutjada, si ha oblidat els passos I la rutina per a fer alguna activitat o detectar altres motius per aquesta falta d’iniciativa.
En aquest sentit, cal tenir en compte:
• Com a persona única, amb la seva dignitat, la seva història de vida I el seu costum, és molt important que l’activitat que li proposem al nostre familiar sigui significativa per a ella.
• Conèixer què li agrada I propiciar les activitats I ocupacions en les que se sent útil és més valuós que fer-les bé.
• Demanar-li ajuda en petites tasques, fent-li saber la importància que té la seva col·laboració.
• Si comença una tasca i no l’acaba, no fer crítiques, sinó utilitzar reforços positius, felicitant la persona pel que ha realitzat. Sentir-se productiu ajuda en la motivació.
• Hem de ser flexibles I saber que no tots els dies seran iguals I saber que potser demà no voldrà fer el que ens ha anat bé avui.
• En la nostra comunicació, cal evitar les crítiques al seu estat anímic I no fer servir paraules com “anima’t” o “això que et passa no és res”.
• Si rebem una negativa, no insistir ni donar “sermons” teòrics. S’ha d’anar a poc a poc i intervenir amb cura.
• Evitar els comentaris comparatius del tipus; “no entenc què et passa, abans feies això i allò…”. Evitar comparacions amb altres persones” La Pepa és molt activa I és més gran que tu”
• Facilitar la relació social. Estar sol en aquests moments pot augmentar el sentiment d’apatia.
• Recordar sempre que està present, no parlar davant com si no hi fos.
