A Ferreries, tots coneixem na Consuelo Marquès. Diria fins i tot que a Menorca, és molta la gent que sap qui és i què ha fet. Ara, però, podem dir que tot Balears ha incorporat al seu imaginari la figura de la primera dona que va sortir dalt cavall a unes festes patronals de Menorca el 1970, quan ella tenia 19 anys. Una gesta que avui dia tenim ja incorporada, però que no deixà de ser un d’aquells primers passos que permeten que molta gent pugui transitar un camí que, fins en aquell moment, estava tancat. El Govern balear ha reconegut aquesta feta entregant-li el premi Ramon Llull, una de les màximes distincions que es pot obtenir a les nostres illes.
– Com li van comunicar que li havien concedit el premi?
– Em van telefonar des d’un nombre desconegut, i un senyor em va dir que la presidenta del Govern balear volia parlar amb mi. Tot d’una vaig pensar: “I jo què he fet?”. Llavors Francina Armengol es va posar el telèfon, i em va dir que em concedien el Premi Ramon Llull. Algú m’havia presentat com a candidata, i ella em va comunicar que tothom havia estat d’acord en donar-me la distinció.
– Com se va sentir?
– Primer de tot molt sorpresa, i després contenta, però sense saber si m’ho mereixia o no…
– Si li donen el premi per unanimitat, algun mèrit deu tenir…
– Supòs…
– Se sent una dona que ha obert camí?
– Quan vaig començar, no. Pensava que allò que feia era una cosa ben normal. Ara ja sí que ho veig diferent, i bastantes dones m’agraeixen la passa que vaig fer.
– Què li va passar pel cap aquell 1970, quan va sortir dalt cavall?
– Vaig començar a festejar amb en Joan, qui seria el meu home, que estava a La Marcona. Ell ja havia sortit set o vuit anys per Sant Bartomeu. Els diumenges a vegades jo anava al lloc, i em convidava a anar amb cavall. Anàvem a fer una volta, a menar les vaques… Vaig començar caminant, després trotant, galopant, llavors fent bots… Algunes persones que a vegades venien per La Marcona em deien que podria sortir per Sant Bartomeu, veient el que feia. I en Joan un dia em va dir: I per què no ens ho proposam? Vaig començar a entrenar un poc més, i em vaig preparar. Quan va faltar un mes per Sant Bartomeu, vam pensar que li havíem de dir al batle, que en aquell moment era en Joan Serra. Ens va mirar molt estranyat, i ens va respondre que per ell sí que podia sortir, però que ho havia de consultar la resta de regidors. Ens va citar al cap d’una setmana, i ens va dir que no hi havia hagut unanimitat, però que sí que hi havia hagut majoria, i per tant, vaig poder sortir.
– No estava escrit enlloc que, com a dona, no pogués sortir?
– No, ningú no ho havia fet mai. Els protocols no posaven res, que jo recordi. Jo vaig sortir, i va anar com va anar, perquè jo llavors no sabia qualcar massa. No vaig fer una festa molt brillant, però vaig quedar satisfeta.
– Per què creu que cap dona, abans que vostè, no havia decidit sortir per les festes?
– Perquè les dones llavors no qualcaven i, si ho feien, anaven amb l’ase o amb la mula, amb cavall no. Les senyores sí anaven a cavall, però bàsicament a passejar.
– Quan vostè va començar a anar a cavall a La Marcona, i no només passejava, sinó que galopava i feia bots, què li deia la gent?
– Pràcticament no sortíem de La Marcona, i només em veien si algú visitava el lloc. Jo no venia pel poble a cavall. Molta gent no sabia el que jo feia, va ser una gran sorpresa per a molta gent.
– Se va sentir observada durant aquell 1970?
– Sí, sobretot per la família. La meva mare em deia que estava empegueïda d’anar a comprar perquè tothom li demanava si la seva filla havia de sortir. I després, quan ja va ser més major i jo l’acompanyava al metge o a alguna banda fora de Ferreries, era ella mateixa qui me presentava com la primera dona que va sortir dalt cavall, i era ella qui em feia empagueir perquè estava orgullosa del que jo havia fet. Quan vaig sortir la primera vegada, passaven pena.
– Van haver-hi comentaris, després que vostè sortís?
– Sí, hi havia qui estava a favor i qui hi estava en contra. Les al·lotes de la meva edat sempre m’animaven. D’homes, no n’hi havia massa que em diguessin gaire cosa. Van criticar més en Joan que a mi, perquè ell me deixava sortir.
– Abans que sortís, algú li va dir que s’ho repensés, que no sortís?
– No, açò no va passar. Quan vam anar al batle, li vam comentar que la gent deia que rompíem una tradició. Ell ens va contestar: “Les tradicions són història i estan als llibres. Les dones viviu amb noltros, així és que tranquils”.
– Després d’aquestes primeres festes de 1970, en què va vostè va fer el pas, quan va ser el proper any que una altra dona es va incorporar a la qualcada?
– A Ferreries va tardar uns quants anys, i eren dones que havien vingut a qualcar al Picadero. Crec que n’Úrsula Mascaró va ser la segona, i llavors era una joveneta. Me pens, però, que a Mercadal, l’any venidor o dos anys després de jo ja va sortir una dona.
– Han vingut dones a demanar-li consell per sortir?
– No, més bé han vingut a aprendre a qualcar. No sé quin consell els podria donar.
– El Govern balear, a l’hora de concedir-li el Premi Ramon Llull, la descriu com una dona sobretot valenta. S’hi considera?
– Sí, considero que sempre he estat valenta. De petita vaig viure al camp, estàvem a Son Camaró, i hi havia una hora de camí a peu per anar a escola, i jo hi anava caminant o amb ase. Açò ho feien tots els al·lots de lloc. Ma
mare era molt valenta, ella ens deia que no tenia por de dragons ni de rates, i crec que la valentia em ve d’ella i d’haver estat al camp. Jo sempre estava enfilada dalt arbres o parets, anava a menar els bens i els vedells… Al poble era molt tímida, perquè hora d’anar a comprar tremolava, però era molt valenta al lloc.
– Curiós que una filleta tant tímida acabés essent la primera dona dalt cavall, observada per molts…
– Als 19 anys ja no era tant tímida. Tota la joventut la vaig viure dins el poble.
– Una cosa és ser valenta en l’aspecte físic (no em faré mal, no cauré…), i l’altra és ser valenta davant les crítiques dels demés.
– Com que ho vam viure junts amb en Joan…
– Què li deia en Joan?
– Que estigués tranquil·la. De fet, jo no vaig saber que el criticaven fins passat un temps. Ell tenia prou personalitat. Jo crec que té tant mèrit ell com jo pel fet de que jo sortís dalt cavall. Ell va ser pioner, tenia molt clara la igualtat entre homes i dones.
– D’aquelles primeres festes dalt cavall ja han passat 52 anys, tot i que aquests dos darrers ens hem quedat sense Sant Bartomeu. Enyora les festes?
– I tant! Encara que no qualqui, estic a la tarima dels jubilats, no em perdo anar a veure pujar el Batle, la Capellana, anar a Missa, anar a Completes, darrera la música… Jo segueix la festa.
– Vostè va obrir camí a les dones per participar a les festes patronals dalt cavall, però a Ciutadella les dones encara no surten…
– Aquest és un tema bé de Ciutadella, i no m’hi vull ficar massa. A Ferreries ho tenim aclarit i ho tenim bé. Que lluitin els ciutadellencs o ciutadellenques s’hi volen. És un tema seu.
– Els ha explicat als seus néts que vostè va ser la primera dona en sortir a unes festes dalt cavall?
– Ho saben de tota la vida. Els dos fills han sortit per les festes, i la néta major ja ha sortit tres anys. La néta segona havia de participar l’any que no hi va haver Sant Bartomeu, el 2020, que era el mateix any que s’haguessin complit els 50 de la meva primera vegada. Jo estava ben preparada i entrenada, i la néta també, i llavors no es va fer Sant Bartomeu.
– I enguany, si hi ha festes, què farà?
– El meu fill em diu que surti, però no ho tenc clar. Vaig a cavall cada setmana, d’excursió, i també l’agaf dins el Picadero i faig bots…
– Per què li agraden tant els cavalls?
– Des de petita sempre m’han agradat. Al lloc on estàvem no en teníem, però a Sa Mola hi havia un cavall i una euga, i quan passava m’agradava veure aquell animal amollat dins la tanca, amb aquella cua… És una cosa que me ve de natural. Quan em vaig ajuntar amb en Joan, ell feia de xifoner, i no tenia cavall. Ens vam conèixer al ball, a Sa Perdiu. Avui encara tenc tres cavalls. De fet, quan ja vam ser majors, en Joan i jo vam anar molt d’excursió, tenim Menorca voltada de cap a peus. Fins i tot quan en Joan quasi no podia caminar, encara anàvem a fer una volta amb cavall. Ara, cada matí vaig a donar-los menjar, els veig. Mentre m’aguanti, hi aniré.
– Com veu vostè el tema de la igualtat d’homes i dones?
– Encara ens falta molt per lluitar. Hi ha homes que entenen la realitat, però n’hi ha altres que no. A casa mai no m’he queixat per aquest tema, a ca nostra mai no hem fet diferències. Però falta bastant en general.
– Falten més dones valentes?
– Jo crec que falten més Joans que dones valentes. Dones valentes n’hi ha moltes, però si te traven, no pots seguir avançant.
– Vostè se va sentir travada mai, quan va dir de sortir dalt cavall?
– No, però segurament fou així perquè en Joan i jo anàvem junts. Tal vegada m’hagués hagut d’enfrontar tota sola a aquest repte, hagués estat diferent. Hem estat una parella que sempre hem anat junts.
– També feien els espectacles eqüestres junts…
– Ho vam fer fins que en Joan es va jubilar, fins i tot un poc més. Però jo vaig dir que si no deixàvem de fer espectacles, no estaríem jubilats mai per anar allà on volguéssim, de viatge, d’excursió, a Cas Jubilats… Vaig ser jo qui el vaig convèncer de que deixéssim de fer espectacles. Des de llavors, vam disfrutar més els cavalls, perquè els espectacles eren com una feina, i quan ho vam deixar, vam seguir anant a festes, a passejar…
