Els primers rajos de sol comencen a sortir per darrere les muntanyes, les persianes de les petites botigues de queviures es van obrint, flors i colors inunden els voltants dels temples per les “pujes” matineres, els repartidors del diari reciten les notícies… Són les 6 del matí a Katmandú, Nepal, i està començant un nou dia.
Laxmi ja fa més d’una hora que està desperta, ha arribat el camió d’aigua i ha hagut de carregar-la per després poder cuinar i netejar la roba. A vegades l’aigua corrent del govern s’acaba i toca comprar-ne. Desperta el fill gran, ha d’anar a la universitat i les classes comencen a les 6:30, però deixa els altres dos dormint, als dos llits que comparteixen els quatre dins una habitació de 12m² que té llogada, ells comencen l’escola a les 10, encara poden dormir.
Marxa cap a la feina dels matins: netejar cases, cobrant menys de 50€ mensuals sense un sol dia lliure. La desigualtat a la capital del país és abismal, propietaris de terrenys i cases, o hereus de negocis acumulen grans riqueses, mentre que la gent treballadora amb prou feines sobreviu cobrant, la majoria de vegades, menys del salari mínim establert (uns 100€).
De tornada a casa els carrers i bazars ja estan plens de gent, compartint calçada amb vaques i cans que es passegen entre la gent i el tràfic. Abans de les 9 tothom ha menjat el seu plat de dal bhat (arròs, llenties i verdures) per arribar a temps a la feina. Les botigues, oficines, escoles i diferents establiments obren les portes a les 10, i el tràfic és tan locura que per arribar a hora als llocs has de sortir amb un marge important de temps. Potser per això els nepalís són tan impuntuals. O potser perquè el seu estil de vida és pausat i la pressa hi té poca cabuda, on l’hora del chia (te) i la conversa amb els amics i coneguts és més important.
La Ranjita i el Ranjit marxen a escola i ella s’asseu. Es casi l’únic moment que té per descansar, abans d’anar cap a l’altra feina. Comença a les 12, però ha de caminar més de quaranta minuts. Abans treballava netejant un hostal, sense tampoc cap dia lliure, i cobrant 60€ mensuals. Ara ha trobat feina amb una ONG espanyola, Hugging Nepal, treballant a un menjador social que han obert arran de la crisi de la Covid(https://www.teaming.net/huggingnepal-khanasabailai-comedorsocial-). Molts treballadors viuen en condicions precàries i ingressos mínims, sense cobrar el dia que no treballen; el tancament de l’activitat econòmica va afectar moltíssim a un país on no existeix la seguretat social, on no hi ha hospitals gratuïts i el govern no es molesta en donar cap ajuda econòmica. La gent va passar gana. Després d’una fase d’emergència durant el confinament l’ONG va decidir obrir aquest menjador social per intentar mitigar els efectes de la pandèmia sobre els treballadors.
Laxmi marxa cap a Kalimati. Soroll, colors, olors… durant tot el dia els 5 sentits estan funcionant. Aquí les màscares són importants tant per la Covid-19 com per la contaminació. Aquesta mesclada amb la pols dels camins sense asfaltar queda flotant en una vall molt tancada, com la de Katmandú.
Semblava que el coronavirus havia sigut benèvol amb un dels països més pobres d’Àsia, la gent s’havia relaxat i a poc a poc havia tornat a l’activitat, el govern estava donant molta llibertat, sense restriccions, a la població d’un país que només compta amb 1180 llits UCI i 512 respiradors, però ara, amb els números pujant com la pólvora a la veïna Índia i, com tot i sempre, rebotant a Nepal, s’hauran d’aplicar noves mesures. Mesures que seran molt difícils d’acatar per part de la població: una altra aturada econòmica situarà una gran part de la població dintre els límits de la pobresa.
Són les 8:30 de la nit, el menjador es tanca i és el torn dels treballadors de sopar. Laxmi torna cap a casa amb un company de feina, és tard i se sent més tranquil·la acompanyada, Nepal sempre ha estat un país molt segur, però des que la gent no genera ingressos han augmentat els robatoris. Arriba a casa, està cansada, el dia és llarg i dur, però ara per fi a final de mes ja no va tan ofegada. La mort dels seus pares aquest any la deixada amb molts deutes que gràcies a la nova feina podrà anar pagant a poc a poc. El cas de la Laxmi és un entre molts, són nombroses les dones a Nepal que lluiten dia a dia per tirar endavant i criar soles els seus fills. Ser dona en aquest país és una batalla diària, però són pura força i energia.
Per tots aquests carrers que Laxmi recorre cada dia observem preciosos temples i stupes a cada pas, rodejats de colors i de garlandes de flors marigold que em recorden al nostre Ferreries floreix. Aquí tot l’any es respira colors però, igual que al nostre poble, hi ha un dia en concret que reviuen més que mai: durant el festival de Tihar, o el festival de les llums. Un festival que se celebra durant la lluna plena del mes de Kartik (octubre-novembre) i dura cinc dies, el tercer dels quals es ret culte a Laxmi, la deessa de la prosperitat i la riquesa, obrint les portes de les cases per donar-li la benvinguda. Durant el dia es neteja tota la casa i es decoren totes les finestres i portes amb encara m
és garlandes de flors marigold. Ja a la nit les famílies il·luminen la casa amb diyas (llànties d’oli) i creen rangolis. Els rangolis són dibuixos fets a terra normalment amb xoc o pols de colors i decorats amb sorra, arròs, espelmes i pètals de flors. Aquests dissenys es fan a l’entrada de casa per donar la benvinguda no només als visitants sinó també a la mateixa deessa, ja que com més contenta estigui amb la visita més beneïda estarà la família.
Igual que amb l’art que es crea als carrers del nostre poble per Ferreries floreix, els rangolis aporten color i alegria als carrers i a les cases. Romanen a terra fins que el vent els esborra, recordant-nos que tot en aquesta vida és temporal i canviant.
