Novembre, més en trànsit, fa la calor d’altre temps, esperem demà si el fred no s’endarrereix. Aquest mes us plantejaré una sèrie de records que poden servir per intentar comprendre com érem en aquella època.
Vaig venir al món el 10 de maig de 1947. Ja s’havia acabat la guerra civil feia uns anys i ja estàvem a la postguerra. Aquell any va venir una bona anyada d’al·lotes i al·lots, jo tenc eima a partir dels 4 i 5 anys.
Ferreries passant el temps, va ser un poble emprenedor. No teníem ni idea de res, ens dedicàvem a viure i créixer. Els pares es desvivien perquè no ens faltés de res. Passàvem el temps ja de petitons a l’escola de les monges amb sor Margarita Rotger. Una dona molt alta, podria ser que la meva impressió llavors fos perquè jo era petit també, però volia ser gros. Vam aprendre de lletra i humanitats. L’església tenia molta influència i importància.
Ja a les escoles nacionals davall les arcades, el bon dia era cantar el cara al sol. Em va tocar una mestra molt sàvia, filla d’en Joan Riudavets d’es Migjorn Gran qui va ser l’avi d’Europa. Ella també va ser actriu i actuava en un grup de Ferreries presentant obres dramàtiques com La herida luminosa, a on també hi apareixia la meva germana Gloria Pons. Van ser grans amigues.
I dintre d’aquesta mateixa època, un dia va venir al nostre poble el dictador Francisco Franco. Mon pare havia anat a la guerra d’Àfrica amb el general. El senyor batlle ens va dir com anaria:
—S’aturarà a l’entrada (a la zona de l’actual plaça Príncep Joan Carles) i als qui vau participar a la guerra vos ben mudau i si teniu qualque condecoració i medalles vos les posau i jo us presentaré a n’en Franco.
També van venir a rebre’l gent d’Es Migjorn Gran i d’Es Mercadal.
—Excelencia, estos soldados son supervivientes de aquella guerra en África.
El dictador va passar i ni se’ls va mirar, els hi va donar l’esquena i se’n va anar.

Quan en Llorenç, mon pare, va arribar a casa, na Maria li demana com li havia anat amb en Franco i ell li digué que des d’aquell dia no li xerressin més d’en Franco, seguit d’unes paraules que no vam acabar d’entendre i que ens estranyaren venint d’ell, qui era una persona molt religiosa.
En una altra ocasió, ens va visitar en Joan Carles, qui llavors era príncep. Els al·lots ens ajuntaren a l’entrada del poble i formàrem en línia per a rebre al príncep.
—Majestad, estos son los niños que quieren darle la bienvenida.
—¿Y han venido también los de los pueblos colindantes?
—No, son todos de aquí. Es verdad que hay muchos, por eso nos conocen com al pueblo de los niños.
—Señor alcalde, gracias por el recibimiento, pero aunque me haya llamado majestad, recuerde que no lo soy.
A l’escola era habitual que passàvem d’una aula a una altra. Com a professor vaig tenir a Don Rafael, un maonès, qui també era una gran persona, i per a jo el millor de tots. Més endavant i per assumptes familiars el van traslladar durant uns mesos.
Com a substitut, ens va tocar un mestre de Ferreries, i aquí ens va tocar la rifa però a l’inrevés. Primer ens va col·locar als pupitres de dos en dos i després es va presentar. Fins aquí bé, però just uns dies després no sabem que li va passar, i tot i el temps que ha passat encara fa poc ho vaig recordar i xerrar amb altres.
En Toni i jo sèiem tranquil·lament al nostre pupitre i en un moment determinat en Toni feia punta a un llapis amb una fulla d’afaitar. Llavors va passar el professor i li va donar una clotellada tan forta que li va fer clavar la fulla a un dit, resultant amb sang per tot. Jo escrivia amb tinta i el tinter va trabucar i també hi va haver tinta per tot.
Es va armar un revolt, van dur a n’en Toni a sor Fernanda qui era la infermera al convent. Li van posar uns quants punts i en sol demà, aquell professor es va voler justificar diguent que noltros l’havíem posat nerviós. En aquell mateix dia el sereno va venir a cercar-lo, convidant-lo a anar amb ell a l’ajuntament.
—Què ha passat? —li digué el batlle.
Com si fos un pollet espantat no li va saber contestar.
—Idò, que sigui la darrera vegada que pegues a ningú i no et tanc a la presó perquè em fas pena —li replicà el batlle.
A partir de llavors, va anar com la seda. Més endavant ens van tornar a canviar el professor i en aquella ocasió amb un mestre boníssim, el senyor Païsses. Del qui record que als capvespres anava a un hort que tenia devora ca nostra. Era d’aquells homes mals de trobar. La seva filla també era mestra d’escola i mon pare li va demanar si em faria classes. I així va ser, com gràcies a ella vaig aprendre molt.
Un altre cas que defineix com érem en aquella època i que avui en dia costaria d’entendre. Quan anàvem a missa davant l’altar a mà esquerra ens assèiem els al·lots i a mà dreta les al·lotes. Era un fet tant d’aquella època que ni ens plantejàvem el motiu, ho donàvem per fet i ja estava bé. Però fa poc una amiga de llavors em diu:
—No ho veus, el que mos feien. Ens feien anar darrere de tot.
—Què dius?
—I perquè érem pobres.
—No ho havia pensat mai.
—A davant hi seien els rics del poble. Bé, no em facis cas i Déu ja dirà.
Acabaré aquí relatant alguns fets que expliquen com érem. En una propera ocasió escriuré de com som actualment, perquè també tenim un bon sarau.
Gràcies per la vostra atenció.
Vicent Pons, del camí dels records.




