Per Itziar Lecea/Ferreries – Els aqüífers de Menorca travessen una situació preocupant. Després d’anys d’extraccions continuades, una pluviometria cada vegada més escassa i estius especialment durs, les reserves d’aigua dolça de l’illa es troben sota una pressió creixent. Però, segons explica Pere Alzina, mestre i doctor en Ciències de l’Educació, jubilat i aficionat a la meteorologia, hi ha una qüestió fonamental que sovint passa desapercebuda en les informacions sobre l’estat dels recursos hídrics: el percentatge d’aigua dels aqüífers no explica, per si sol, quina és la situació real. Alzina, que segueix les dades meteorològiques i l’evolució de les condicions hídriques de Menorca, considera que cal anar més enllà de les xifres que es comuniquen habitualment. La clau, assegura, és saber a quina profunditat es troba l’aigua dolça i quina pressió conserva dins el subsòl. Una realitat que, segons adverteix, és molt més preocupant del que poden fer pensar alguns indicadors.
Dos grans aqüífers que abasteixen l’illa
Menorca té dues grans zones d’infiltració d’aigua subterrània. La principal és l’aqüífer de Migjorn, que s’estén aproximadament des de Cala Morell fins al port de Maó i ocupa bona part de la meitat sud de l’illa. Aquesta zona està formada principalment per marès, una roca molt porosa que permet que l’aigua de pluja s’hi infiltri i quedi emmagatzemada.
L’altre gran sistema és el situat a la zona nord de Maó i que s’estén cap a les zones de bosc i les platges del nord. A més, hi ha aqüífers més petits, com el de les basses de Lluriach, un exemple especialment il·lustratiu de com funciona la circulació de l’aigua subterrània.
El percentatge no explica tota la veritat
Un dels aspectes que més preocupa a Alzina és la manera com es comunica l’estat dels aqüífers. Les dades que parlen d’un 25%, un 32% o un 34% de reserves poden donar una sensació de relativa tranquil·litat, però no indiquen necessàriament si encara hi ha una quantitat suficient d’aigua dolça disponible.
Per entendre-ho, proposa imaginar un pou situat a una zona de l’interior de Menorca, a uns 140 metres sobre el nivell de la mar. Si cal perforar 60 metres per trobar aigua, aquesta encara es troba a més de 80 metres sobre el nivell de la mar i, per tant, conserva una pressió que dificulta l’entrada d’aigua salada a l’aqüífer.
Però, si el nivell baixa i cal perforar cada vegada més profundament, la situació canvia. Quan l’aigua dolça perd pressió, l’aigua salada de la mar pot ocupar progressivament els espais porosos de la roca que abans estaven amarats d’aigua dolça. Es produeix així una barreja que pot acabar fent que l’aigua extreta sigui salobre i no apta directament per al consum humà.
Per això, Alzina considera que l’indicador realment important és el nivell piezomètric, és a dir, l’altura a la qual es troba l’aigua subterrània respecte del nivell de la mar. Aquesta dada permet conèixer millor la pressió de l’aigua dolça i el risc d’intrusió salina.
“Lo ideal no és saber només el tant per cent, sinó a quants de metros trobam l’aigua dolça per damunt des nivell de la mar”, explica.
De 25 a 15 metres en quatre dècades
Les dades que aporta sobre l’aqüífer de Migjorn il·lustren la magnitud del descens. A la zona central d’aquest aqüífer, l’any 1984 l’aigua dolça es trobava a 25,2 metres per damunt del nivell de la mar. El 2023, en canvi, aquest nivell havia baixat fins als 15,6 metres. Això representa una pèrdua de gairebé deu metres en menys de quatre dècades.
La situació és encara més delicada a la zona de Ponent (a Ciutadella) de l’aqüífer de Migjorn, on, segons les dades que comenta Alzina, el nivell piezomètric es troba actualment a només dos metres per damunt del nivell de la mar. ”És dramàtic”, insisteix.
Per a Alzina, aquestes xifres són molt més significatives que els percentatges globals de reserves, perquè mostren fins a quin punt s’ha reduït la pressió de l’aigua dolça que protegeix els aqüífers de la intrusió marina.
Ploure no vol dir necessàriament recuperar els aqüífers
La pluviometria és un altre dels factors determinants en la recuperació de la pressió del aqüífers. Durant anys, la mitjana de precipitació a Menorca se situava al voltant dels 640 o 650 litres per metre quadrat anuals. Tanmateix, segons les dades que comenta Alzina, en el darrer any agrícola —de setembre a setembre— la precipitació va ser d’uns 540 litres per metre quadrat.
Una quantitat que, a més, no es transforma íntegrament en aigua subterrània. Alzina explica que el balanç hídric permet entendre on va a parar l’aigua de pluja. En unes condicions determinades, dels 640 litres per metre quadrat que poden caure al llarg d’un any, aproximadament un 78% torna a l’atmosfera mitjançant l’evapotranspiració, un 2% es converteix en escorrentia superficial i només un 20% arriba a infiltrar-se dins els aqüífers. Això significa que una reducció de les precipitacions té un efecte directe sobre la quantitat d’aigua que pot arribar al subsòl. Però també importa molt com plou.
Les pluges intenses i concentrades afavoreixen l’escorrentia superficial, mentre que les precipitacions suaus i continuades, durant hores o dies, faciliten que l’aigua penetri dins la terra. Quan el sòl està ben amarit, explica, augmenta la possibilitat que l’aigua continuï infiltrant-se cap a les capes més profundes.
Per això, haver viscut episodis de pluges abundants o inundacions no significa necessàriament que els aqüífers s’hagin recuperat.
Una esponja que necessita anys per tornar-se a omplir
Un dels arguments més importants de l’explicació d’Alzina és que un aqüífer no és una gran bossa subterrània que s’omple i es buida de manera immediata. És, sobretot, roca porosa amarada d’aigua.
Per explicar-ho, proposa imaginar una esponja seca. Si es deixa dins l’aigua, no s’amara de cop: necessita temps per absorbir-la. Amb els aqüífers passa una cosa semblant. Quan la roca ha perdut una part important de l’aigua que contenia, la recuperació és un procés lent. “Si plou de forma continuada i no treus aigua, tardarà tants d’anys com ha tardat en buidar-se”, adverteix.
Així, encara que es produeixin episodis de precipitacions importants, l’aigua no arriba immediatament a les profunditats on es troben les reserves subterrànies. La infiltració és progressiva i depèn de molts factors. Aquesta lentitud fa que la situació sigui especialment delicada: mentre l’aqüífer necessita anys per recuperar-se, les extraccions continuen.
Menys aigua, més extraccions i més risc de salinització
A la disminució de les pluges s’hi suma l’augment de la demanda d’aigua. Alzina alerta que cada vegada s’extreu més aigua dels pous, una pressió que contribueix a fer baixar encara més els nivells dels aqüífers.
Com a exemple, explica que aquest estiu ha tengut notícia de nombroses bombes d’extracció cremades a pous particulars de la zona de Sant Lluís i de les costes del sud. Quan els pous deixen de proporcionar aigua, les bombes continuen funcionant fins que s’esgoten les reserves disponibles i els mecanismes acaben cremant-se. Aquesta situació també reflecteix que els pous han d’anar cada vegada més avall per trobar aigua.
El problema no és només la quantitat disponible, sinó també la qualitat. Quan la pressió de l’aigua dolça disminueix, l’aigua salada pot anar ocupant els espais que aquesta deixa lliures dins la roca porosa. Com més avança aquest procés, més gran és el risc que l’aigua extreta sigui salobre.
Un problema que també afecta la vegetació i els ecosistemes
Les conseqüències de la situació dels aqüífers van molt més enllà del subministrament d’aigua per a la població. La disminució de l’aigua dolça subterrània també afecta la vegetació, els arbres i els organismes que depenen de la humitat del subsòl.
Alzina alerta que, quan el nivell de l’aigua baixa, les arrels que abans podien arribar a les reserves subterrànies perden aquest contacte. Si, a més, plou menys i les temperatures són elevades, la vegetació queda sotmesa a una situació d’estrès hídric cada vegada més important. Davant aquest escenari, quan se li demana si Menorca avança cap a la desertització, la resposta és contundent: “En aquest moment, sí”.
Una recuperació aparent que pot despistar
Alzina també qüestiona la manera com s’interpreten algunes dades públiques sobre l’evolució dels aqüífers. Posa com a exemple la informació que apuntava que entre els mesos d’agost i setembre les reserves havien passat del 32% al 34%. Segons explica, aquest increment no implica necessàriament que s’hagi incorporat més aigua dolça al sistema. Pot respondre al fet que les mesures s’hagin fet a una profunditat diferent, de manera que s’hagi anat més avall per trobar aigua. “Baixant un metre cap avall, la dada canvia del 32% al 34%, però no vol dir que s’hagi omplert, sino que s’ha mesurat més avall”, explica.
Per això considera que comunicar únicament el percentatge, sense indicar el nivell piezomètric i comparar-lo amb els registres anteriors, ofereix una informació incompleta que pot transmetre una falsa sensació de recuperació.
“Ara poca cosa podem fer-hi per recuperar els aqüífers»
La situació dels aqüífers de Menorca és el resultat d’un procés acumulatiu de molts anys. La combinació de menys precipitacions, temperatures elevades, una infiltració limitada i unes extraccions continuades ha conduït a un escenari que, segons Alzina, ja és molt difícil de revertir a curt termini.
En aquest context, Alzina considera que les dessaladores, que durant molt de temps havien generat reticències, s’han convertit en una infraestructura imprescindible davant la falta de recursos hídrics disponibles. Però, més enllà de les solucions tècniques, defensa que el primer pas és entendre el problema. La població és conscient que falta aigua i que cada vegada plou menys, però considera que encara no ha assimilat la complexitat del funcionament dels aqüífers ni la lentitud amb què es poden recuperar.
La seva reivindicació és clara: cal explicar millor les dades, entendre què significa realment que un aqüífer estigui al 20%, al 30% o al 34%, i no confondre una pujada percentual amb una recuperació efectiva de les reserves d’aigua dolça.
