No és Nadal, però dins el meu cap sona una i altra vegada la cançoneta d’aquell anunci de “vuelve, a casa vueeeeeelve”. I és que amb l’arribada de Setmana Santa, els carrers i les terrassetes dels bars s’omplen d’aquells ferreriencs i ferrerienques que han partit mar enllà per formar-se a la universitat. És polit, l’ambient del poble s’anima, veus més gent, sents a les persones majors que debaten entre elles en veure passar un d’aquests joves sobre si aquest és el segon o el tercer de can Pons, o si no és el de can Pons i tal vegada és el de ca na Benita. I tu, per un moment, mires i penses: Ai, jovent, qui hi pogués tornar!
Però llavors penses un poc més i els planys una mica. Perquè no els hi esteim posant les coses gens fàcils. Se’n van a estudiar a Palma, a Barcelona, Girona, Madrid, Granada, Salamanca… allà on sigui, per aprendre oficis molt moderns o de molt de prestigi. Doctors, enginyers, científics, filòsofs, arquitectes, polítics (ai no, perdonau, que per açò darrer no fan falta estudis!). I clar que sí, han de seguir la seva vocació, i han d’anar allà on el cor i el cap els cridi. Però no em negareu que, quan els veis partir, quan sabeu que estudien tal cosa o tal altra, som molts els que pensam: “Aquest ja no torna”.
No només és perquè a Menorca cada vegada apostam més per cambrers i menys per enginyers. No només és que ens tirem en braços dels turistes per a què ens reguin amb els seus doblers mentre ens prenen la identitat i la dignitat. No només és que fa temps que sembla que no hi ha ningú que es cregui que, de ver, des d’aquesta illa es poden fer més coses que hotels, posar cafès i servir calderetes de llagosta a 100 euros la ració. És que, per molt que un jove que ha estudiat, per exemple, enginyeria aeronàutica i vol construir avions des de Ferreries fent feina per internet amb altra gent de tot el món, no tindria on caure mort. No tenim cases assequibles. No tenim sostres on aquesta gent es pugui refugiar per fer una cosa tant simple però ara tant impossible com muntar un projecte de vida. Què val un pis avui dia a Ferreries? Què val una casa? Ho heu mirat?
Jo sí. Un pis de 42 metres quadrats, d’una habitació… 285.000 euros!
Un altre de 84 metres quadrats, 330.000 euros! Devora l’altre, aquest sembla una ganga!
Un altre pis de 47 metres quadrats, “a l’abast de totes les butxaques”, diu l’anunci… 236.000 euros.
Una casa “independent” diu l’anunci de 60 metres quadrats… 430.000 euros!
Mirau, ara us deixaré dues línies en blanc, per tal que sigueu voltros mateixos els que poseu aquí tots els insults, improperis, disbarats que considereu que mereixen aquests preus.
___________________________________________________________________________
__________________________________________________________________________
Com voleu que algun jove es plantegi tornar amb aquests preus? Com voleu que el nostre talent quedi a Menorca i des d’aquí es plantegin donar la volta al model econòmic de la nostra illeta, reflotant la indústria, impulsant negocis que no depenen de l’emplaçament sinó del cervell, si no tenen on viure?
Crec que, desgraciadament, ens haurem de conformar amb veure’ls de tant en tant, per Nadal, per Setmana Santa i tal vegada un poc a l’estiu, mentre puguin anar a passar uns dies a casa dels seus familiars. Perquè ara mateix, imaginar-nos aquest jovent que vegin Ferreries com “casa seva” és pràcticament una utopia. O millor dit, un somni que només està a l’abast de segons quines butxaques.
Vergonya, cavallers, vergonya!
