Un diumenge qualsevol va ser el títol que van triar l’Infant Terrible per donar nom al seu segon disc. El grup va arrancar públicament el seu camí l’any 2008 i un any després van editar el seu primer disc del que ens vam ocupar en la revista anterior (DFerreries Nº59). Es van anar fent concerts, gravacions, vídeos i en tot el recorregut alguns dels músics van anar canviant. En el moment però de enregistrar el segon disc el grup estava compost per na Marga Sintes posant la veu, Pere Marí i David Rotger a les guitarres, Xavi Martí al baix, Lluis Piris a la bateria i Marcel Janer als teclats. El grup va organitzar també una secció de metalls composta per en Litus Arguimbau al saxo alt, Josep Rotger a la trompeta i Héctor García al trombó. El grup comptava amb una sonoritat espectacular que li donaven els metalls. Xavi Martí una vegada més liderava la creació de textos i melodies i en Litus gestionava els arranjaments per els metalls. Tan mateix era quan assajaven que es polien els detalls del grup i tots aportaven opinió a l’hora de crear el so definitiu del grup.
Al igual que van fer amb el primer també un bon grup d’amics es van sumar a la gravació del disc, Pedro Sánchez Tuomala va cantar algunes cançons o Leonmanso que també va cantar un trocet. Van posar veus na Maria Marquès i na Laura Cueto, a la vegada que Laura Coll va gravar flautes. La darrera cançó del disc “Sa inútil recerca” és lletra de Gumersind Riera i la música era del grup ferrerienc Fora Fua. Aquesta cançó que en el seu moment van cantar Fora Fua la van enregistrar amb la col·laboració del cantant (Guel Pons) i el saxo del grup (Damià Rotger).
La temàtica seguia sent la mateixa i l’origen de la gran majoria tornaven a ser records de converses d’en Xavi Martí amb el seu avi. La dita “Moltes mosques maten un ase” es convertia en cançó amb altres com “Encantador de serps” referint-se al dictador espanyol o “La calma de les bombes” tot recordant temps de lluita i dolor. Es va tornar a gravar “L’Infant terrible” i temes que feia temps que els tocaven en directe van passar al disc. “Sa Terra rotja” és un tema instrumental que amb el seu nom creava un paral·lelisme amb el color de la terra de Ferreries. I aquell record amarg de la postguerra es feia present una vegada mes en tot el disc. El disseny, igual que en l’anterior disc tornava a mostrar l’empaperat d’una paret i en aquest cas les imatges, clarament revolucionaries venien emmarcades com a dins una quadre com si estigués penjat a damunt del paper. Les imatges venien totes amb pintades a sobre a modus de protesta i les autoritats polítiques i religioses eren les destinatàries de la majoria de les cançons.
Albert Mir que havia treballat el disseny va formar part activa amb el grup i participava directament de la organització del espectacles així com de la gestió. Els concerts venien quasi sempre acompanyats de projeccions a darrera dels musics mostrant així més clarament les ideologies contestatàries davant el poder establert.
La gravació del disc es va fer als estudis de Jose Miguel a Ciutadella (Undostrescuatro). La sonoritat d’aquest segon disc és bastant diferent del primer pel fet de comptar amb la secció de metalls, els espectacles una vegada més van sortir de l’illa per anar a terres també de Catalunya com Manresa o Girona.
