Empesa pels darrers dies d’estiu i gaudint del mar,
es sentia cansada per un constant bullici mental.
L’horitzó l’hipnotitzava i aquell vaixell difuminat la feia sentir que formava part del paisatge.
El seu relat en paraules esdevenia canvis. Anhelava un temps perdut que ja no podia recuperar.
El seu potencial havia estat adormit massa temps i rondinava en silenci.
I per fi aquell caos, la va fer moure’s de banda a banda.
Com quan la tramuntana sacseja els vaixells.
Un remolí de sensacions la van acaronar dins l’aigua salada
i la va fer sentir-se viva i empoderada de nou.
La mar la va acollir i aquella vitalitat oblidada és va engendrar de nou.
