La capital danesa és a uns 2.300 quilòmetres de Ferreries en línia recta. I uns hiverns… un poquet més fresquets. Però tot i la distància (i la temperatura), Copenhaguen acaba d’assolir el primer lloc al rànquing de les ciutats més habitables del món per al 2025. No és casualitat: és fruit d’una aposta política sostinguda per un model que prioritza les persones, la sostenibilitat i el benestar col·lectiu. I davant d’això, val la pena preguntar-se: què en podem aprendre per als nostres pobles i ciutats?
Als països nòrdics, la mobilitat activa, l’urbanisme verd i el disseny compartit de l’espai públic no són modes: són drets quotidians. En un poble menorquí, on gairebé tot es pot fer caminant, això no hauria de sonar estrany. Però sovint no és així.
Què sí és possible? Redissenyar carrers per a la mobilitat activa. En pobles petits, això és encara més viable. Repensar els espais públics com llocs de relació: amb ombra, bancs, fonts i, sobretot, amb participació comunitària. Educar per al respecte compartit des de l’escola i les entitats locals.
Ara bé, temperatura mitjana d’1 i -1º sota zero a l’hivern… segur que és la millor ciutat per viure? Allà es necessiten vivendes còmodes i calentetes, entre d’altres coses.
I aquí és on hem arribat al bessó. Si volem parlar de benestar, no podem ignorar l’elefant dins l’habitació: l’habitatge. Mentre Dinamarca apostava ja als anys 70 per models cooperatius i de cohabitatge, aquí es desmuntava el parc públic venent pisos protegits al mercat lliure, o fins fa gairebé dos dies pràcticament (fins abril 2025) es regalava la residència a milionaris estrangers que compraven “casoplons” gràcies a les Golden Visa. I tot això mentre les classes mitges no poden quasi ni pagar un lloguer i ni parlem del jovent.
Les dades són aclaridores: a Espanya, el parc d’habitatge públic no arriba ni al 3%. A Europa, la mitjana se situa entre el 9 i el 10%. I a Copenhaguen? Gairebé un 20%. Aquestes diferències no són casuals: responen a una aposta històrica per entendre l’habitatge com un dret i no com un luxe.
I tal vegada per això avui, l’habitatge és la primera preocupació ciutadana. I cal preguntar-se: volem ser espais de vida o només postals per a qui s’ho pugui permetre?
Copenhaguen ens queda un poc lluny però ens recorda que una altra política d’habitatge és possible. Que el benestar col·lectiu no és una utopia, sinó una decisió política i cultural. Potser no tenim fiords ni disseny nòrdic, però tenim dret a viure on volem, a un preu just, i a fer comunitat en llocs que siguin per viure-hi, no només per mirar-los.
