RIU – CANOA
D’una llavor petita
es va aixecar recte, fort i solemne
un gran Sinchi Caspi*.
Del seu gruixat tronc,
que sempre va mirar al cel,
va clavar les seves esperances a la terra.
Unes mans humanes van acariciar la seva pell,
i un suau cant va portar les paraules de permís
fins al fons dels Encants per escoltar un sí.
Mà i llenya van dialogar en harmoniosa dansa
una, impulsada per la força, no vol ferir,
l’altra, deixant-se tallar es transforma.
Estelles, esmola i suor.
L’arbre va romandre fixe tota la vida.
Ara en recreada vida navega,
creada per moure’s, llisca suaument
i divisa revolts sinuosos
i observa callada i feble,
els seus Encantats arbres germans
a les ribes de la Vida.
Solca els somnis dels Pobles,
baixa pels ràpids adeus
i a les serenes platges,
els seus ossos de llenya descansen.
El riu, amb les pluges, es transforma,
cada platja canvia.
Les fronteres de paper,
els marges perjudicials,
i els límits del cor,
van ser dissenyats i impostos des de lluny,
allunyats d’aquest mantell verd que acull el riu
aquí, en canvi,
els pobles van definir territoris
on rius, arbres, Esperits, comunitats, pedres
formen un Cos-Territori.
Estelles, esmola i suor.
*Arbre de l’Amazonia emprada per construccions de cases, canoes…

PRIMERA ITINERÀNCIA
L’olor de cabells mullat al costat de la teva pell vermella d’urucú
em seguirà inquietant i desafiarà els meus límits,
mentre miro el teu fugaç somriure ferit des de segles
que segueix solcant altiva aquestes aigües mil·lenàries.
Els teus estanys negres seguiran els meus passos
mentre els meus dubtes s’uneixen a les teves certeses
i els meus ancoratges s’ensorren a cada volta de riu.
Deixaré de tapar la meva nuesa
exposada a la intempèrie de la selva
fins aconseguir desgranar, bloc a bloc, els meus occidentals prejudicis.
Vull veure el meu esgotat cor rebent:
la teva força espiritual vessada sobre la terra que trepitges
i escoltar el ressò memorial dels teus ancestres
per fusionar paraules i somnis.
Vull solaçar les teves llàgrimes ahir abocades,
i tocar la teva sang martirial escampada sobre aquesta terra
per fer meva la teva saviesa, com faig meva la teva lluita
així, quan el teu cor ordeni als teus llavis un sí,
cremaré totes les meves pors fins a convertir-les en res i
abraçaré l’horitzó desconegut amb la ferocitat del jaguar.

BERTA LLAMA
La verde capa de nieve cubre toda la espesura
miles de hojas se adentran en los tuétanos de la tierra
arde el miedo tras cada batalla.
Nunca se vieron hormigas tan grandes
combatiendo semejante empresa
ni nunca se vio tan diminuto el capital
siempre tan arrogante y genocida.
Se fue la anciana mujer llevándose su memoria,
dejando su pasado y su futuro estrellado,
deja huérfanos a los soñadores
que beben de cada batalla, de cada mirada
de cada atardecer ocre
para mitigar la soledad de un pueblo que resiste.
La abuela llama a todos los pueblos indígenas de este continente
mientras llama, su llama se mantiene encendida.
Las Lencas del Copinh, con Pascualita,
a orillas del sagrado río Gualcarque
te ofrecen maíz, copal y encienden las velas de colores
para recordar tu historia, tu lucha
y enseñar el camino.
Tu llamada llega hasta la selva Lacandona
allí, los caracoles zapatistas hacen fiesta,
comen tortillas de maíz morado
y celebran tu sangre india
que no se pierde ni se acaba, se siembra.
Los Guaranís entonan jubilosos las palabras del Corazón
y se unen a tu canto de mujer rebelde
que sembraste en cada aliento de vida.
En las praderas se juntan los pueblos de la nación Sioux,
allí, en el temascal de la comunidad
junto a los ancianos, ofrecen calor, rito y sudor
cantan fumando e invocan a los Espíritus sagrados
para que te guíen hasta el infinito de la memoria.
Las Kunas, siguen navegando de isla a isla, mientras,
recorren el contorno de la autonomía
recogen el llanto de las antepasadas
y abrazan confiadas, tu mirada de esperanza.
La abuela llama a todos los pueblos indígenas de este continente
mientras llama, su llama se mantiene encendida.
En la aldea de los Enawené-Nawé,
danzan los clanes para contribuir agradecidos
a que tu paso sea
como el leve itinerar de los colibrís.
el colibrí en las alas, lleva tu llama
el gran cóndor en los Andes la recibe
y en vuelo descendente llega
para habitar entre el pueblo quechua
que te ofrece las 3 hojas de coca en tu memoria
Los Yanomamis, tu pueblo en la lejanía, pulverizan tus huesos
para incorporar tu sabiduría y así no se pierda
tu dignidad, tu fortaleza, tu esencia femenina.
Las Mapuches se bañan con las niñas
en el sagrado abrazo del río y la montaña
para cantar que el cuerpo-territorio
no se toca, no se invade, no se viola.
El pajé de los Yaminahua canta su sagrado canto
para que tu Espíritu, viva a partir de tu muerte
en las raíces de la Gran Lupuna junto
a todas las mártires indígenas de este continente.
Berta llama a todos los pueblos indígenas de este continente
mientras llama, su llama se mantiene encendida.
Amazonía, Oscar, 2021




