Els seients per a seure a la fresca estan preparats. Coques rosses i tamborets de corda. Els cosins anam arribant, ara els uns, ara els altres, a la casa dels avis del carrer Nou, avui més que mai plena de vida. El meu germà i jo triam els tamborets. Jo porto un vestit que m’encanta, me l’ha fet la meva mare. És modista. Duc els cabells agafats en dues cues petites i un barret de paper pinotxo. El conco Josep em crida. És l’encarregat de fer les bones fotos amb la seva càmera analògica. Faig un somriure tímid, poso les mans entre les cames i miro a la càmera. Tenc sis, o potser 7, anys.
Cinquanta anys després, aquesta segueix sent la meva foto preferida de les festes i la que recupero per a recordar els Sant Bartomeus de la meva infantesa. Malgrat això, més enllà d’allò que la imatge em mostra, la memòria se’m queda en blanc. Miro el capell i em pregunto què se’n devia fer del plomall.
Admiro la gent que recorda coses de la seva primera infantesa. A jo, més enllà de flaixos molt concrets, em costa. En el fons penso que és normal que sigui així i que, en realitat, són els relats dels pares els que conformen la memòria dels nostres primers anys de vida. Em dic que hauré de parlar amb el meu pare. Ho faig.
Uns dies abans que comencés la festa, i en plenes vacances familiars, tornàvem a Ferreries. Les solíem passar acampats en alguna platja. Macarella va ser la primera i segurament la de l’any de la foto. Després en vindrien d’altres: Cala Tirant, en un apartament que construïa l’empresa on treballava el meu pare; Trebalúger, on, com molts altres ferreriencs, vam passar els millors estius de la nostra vida; Tirant de nou, però ara ja la recordo amb desgana, només amb tamarells polsegosos i calor.
Calia ser a poble per a començar amb els preparatius que tota celebració porta associats. Recordo especialment les coques bambes de la meva àvia Anita que, un cop pastades, posava damunt d’unes llaunes negres i les portava a coure al forn de cas conco en Tomeu. Què bones que eren! Mentre, a casa, ma mare preparava la xocolata i cuinava el que devien ser uns menús ben especials.
Imagino la il·lusió amb què el meu germà i jo vivíem aquells dies previs. La festa era viscuda amb un caire familiar, compartida amb els avis, concos i cosins. Una festa en què la disbauxa, capgrossos, jaleo, atraccions, convivia amb els moments més tranquils, el dinar a casa l’àvia Beneta o seure a la fresca a casa de l’avi Jaume.
Arribava el dia 23 i la repicada de campanes i la comparsa dels capgrossos inaugurava la festa. Com m’agradaven aquestes estrambòtiques criatures de cartó, de caps enormes que, acompanyats de la música, voltaven pels carrers, ens feien ballar, ens picaven amb els seus plomalls i ens feien riure. No sé si va ser l’any de la foto amb el capell de paper pinotxo, o si va ser més endavant, però tinc una imatge molt nítida de la cercavila, a la diana del matí, na Isabel Morlà ballant amb ells i marcant el ritme amb una barra de pa acabada de comprar.
Quan arribava l’hora del jaleo, enfilàvem cap a la rectoria. Era un privilegi, tenint un conco capellà, poder guaitar a la plaça des d’alguna de les seves finestres. Avui dia encara ho fem! Quanta gent hi hauria fent botar els cavalls? De quants músics estaria formada la banda? Segons el nostre gran cronista Toni Camps, l’any 1975 hi havia “15 caixers i cavallers en total” i una banda de música nova formada per 33 músics. Cito textualment: “…hay un ambiente especial. Porque nunca en la vida al recorrer esta las calles de nuestro pueblo había habido tanto ambiente como en este año 1975. Ni nunca antes habían sido tan aplaudidas las piezas que ha tocado. Como tampoco antes una banda de música en este pueblo había estado formada por tan alto número de músicos. Casi no cabían en una de las terrazas del las dos que tiene el Ayuntamiento para tocar durante las vueltas de los caballos. 33 músicos había en total”.
Segur, però, que el que més ens agradava era anar a les atraccions que anomenàvem tómboles i torroneres i que s’instal·laven a la plaça de l’OAR. Passejar, badar, jugar, comprar alguna coseta. Recordo amb delit aquella senzilla màquina de fotos de plàstic que, quan la disparaves, feia sortir una cara de pallasso. Com m’agradava dur-la penjada al coll! Amb ella em sentia una gran fotògrafa, professional i divertida alhora. També les escopetes de plàstic que, en prémer el gatell, disparaven un tap de suro lligat amb un cordill. I, per descomptat, el capell de paper pinotxo amb el seu plomall. També és una fotografia la que, tot i ser anterior, m’ajuda a visualitzar tota l’escena: a la plaça, un primer pla familiar, amb la mare, guapíssima, en Tomeu assegut al cotxet, que jo agafo amb una mà i amb l’altra m’aferro al meu pare. En un segon pla, en una cantonada, s’hi veu un bocí d’atracció, probablement els cavallets. En Toni Camps també en diu alguna cosa sobre això, referida al mateix any: “La plaza del OAR [Plaça Espanya] y la calle del reverendo [Beat] Joan Juguet están llenas de entretenimientos y juegos para los niños y la juventud en estas fiestas. Los autos de choques están instalados delante de la iglesia de Santa Maria. Este entretenimiento es el que necesita más terreno”.
Passaven les festes i encara ens quedaven dies de vacances i uns dies més al nostre campament d’estiu. Les tempestes anunciaven que l’agost s’acabada i era llavors quan tornavem definitivament al poble. Mentre esperavem el començament del nou curs escolar, encara hi havia dies de seure a la fresca. Miro un altre cop la foto i torno al carrer Nou. La rajola que presidia la façana de la casa dels avis ja no hi és, però encara es manté la fesomia típica d’habitatge de poble: planta baixa, dos pisos i un porxo. Ja no és de la família, aquesta casa on tantes bones estones hi vam passar. Fa uns anys que, en morir els avis, els fills van decidir vendre-la. La casa, però, segueix deshabitada, empantanegada en unes obres que semblen eternes.
Encara avui dia, quan hi passo per davant, m’ajupo per a mirar pel forat del pany. Malgrat que les obres ho transfiguren tot, puc distingir l’escala per la qual tantes vegades hi vam pujar, per després baixar-la com si fos un tobogan, asseguts i enjogassats. Tot està en procés de canvi. Toca recordar-la: el rebost on l’àvia tenia els “sugus”, la sala on l’avi hi tenia la imponent màquina d’escriure i d’altres estris igualment fascinants per a la nostra imaginació infantil. En un racó, el ciclomotor “mobylette”, imprescindible pel tràfec d’aquell home inquiet. Parlar de l’avi Jaume donaria per molt, però aquesta és una altra història.
Sé que aquests records són petits, senzills, segurament selectius i imperfectes. No passen grans coses però sí importants per a la filleta de la foto. Miro enrere amb tendresa i m’envaeix una natural enyorança, un immens amor pels moments, pels espais i, sobretot, per les persones que ja no hi són.
Als meus avis des Carrer Nou i a ma mare
“Sant Bartomeu 2024. 50 anys enrere, 1975 Sant Bartomeu recupera el jaleo de mestre Biel Cardona. Llibretes d’Antoni Camps Fullana” dins Revista Dferreries (25/08/2024)
