Enramar. És una paraula ben xula. Tots els pobles de l’Illa enramen per Festes, però crec que no m’equivocaré gaire si dic que difícilment trobarem un poble on aquesta paraula estigui tan lligada a la Festa com a Ferreries. Perquè sí. Perquè l’enramada de cada carrer s’ha convertit en un preludi preciós de Sant Bartomeu, en un acte de comunitat i veïnatge que crea vincles i enforteix sentiments de carrer, de poble, de Festa.
Jo us xerraré del carrer de Sa Font, el carrer dels meus pares, el meu carrer, un carrer curt però pel que fa a l’enramada, refotudament complicat. Per començar, com que fa costa, has d’anar alerta perquè si segueixes el cablejat per enganxar banderetes o serrells, hi ha un moment que queden massa amunt o massa avall, però mai allà on toca. O quan et trobes trams on s’ha hagut de fer servir “taladro”, perquè no hi havia cablejat, ni finestres, ni balcons… només metres i metres de paret blanca. Per no xerrar d’aquella por que tots tenim que a la matinada passi un camió de fems o del que sigui i s’ho endugui tot per davant. De fet, crec hi ha una llegenda negre que diu que quan està tot el poble enramat, hi ha un camioner de mirada i somriure sinistres que només surt aquella nit, amb el remolc aixecat, només amb la finalitat de fer caure el màxim de serrells i banderoles possibles. En fi, sigui veritat o no, que evidentment, ho és, no hi ha res que sigui més fort que l’anim d’un carrer motivat.
Així que ara que ja tenim clars els problemes que ens trobarem, només queda aclarir allò més important… qui punyetes puja dalt l’escala?
I aquí és on us explico una cosa personal que aparentment no té res a veure. Un dia de no massa bon record, el meu nebot em va fer pujar al Shambala de Port Aventura i em va servir bàsicament per confirmar 1. Que som un cagat 2. Que tenc un vertigen de por i 3. Que por, és bàsicament l’únic que vaig experimentar… i ganes de vomitar, també. En fi, que va quedar clar que no som precisament un spiderman de les altures, així que ja us podeu fer una idea del què vaig sentir quan un dia d’enramada, no sé qui, em va dir mostrant-me l’escala:
– Puges tu, Bep?
I ala, ja em teniu a dalt de l’escala, perquè sí, som un cagat, però també tenc una mica d’orgull i l’argument que els veïns s’anaven fent grans i necessitaven relleu em va semblar francament irrefutable, perquè jo, jovenet, jovenet, no és que ho sigui molt, però més jove que mon pare o alguns dels veterans del carrer, evidentment sí.
Ara ja fa uns quants anys que pujo i baixo escales i us he de dir que se m’ha passat aquella cosa de les primeres vegades. He après a disfrutar-ho i m’agrada anar veient des de dalt com l’enramada va agafant cos i colors i de tot.
Segurament una part important de superar el vertigen és gràcies als “aguantadors” d’escala. Perquè aguantar una escala és tot un art. Ho has de fer amb fermesa, però a la vegada has de tenir aquell posat de despreocupació i relax, com deixant clar que el que puja és el pringat, no tu. I en açò, al carrer de Sa Font tenim els millors aguantadors d’escala del poble, no en tenc cap dubte.
La feina de comptar metres, pujar i baixar escala i fer i desfer nusos es fa curta entre bromes, parides i tonteries entre Beps (tres Beps en un carrer tan petit, tu), en Damià, en Mingo, en Tomeu, en Paco… Perquè crec que és allò que feim més, dir tonteries i fer broma amb en Bep Janer, que sempre té idees brillants i originals perquè s’enramada no sigui com la dels altres carrers. Recordo un any que vam haver de fer dos torns d’enramada perquè amb una jornada de feina no n’hi va haver prou. Què sí, que l’ocasió s’ho valia, sortia el caixer sobreposat de ca seva i evidentment no feríem una enramada discreta amb quatre serrells i els colors avorrits de sempre… que va tu, vam fer la mare de totes les enramades! Un entramat de línies infinites que s’obrien en forma de ventall d’una banda a l’altra de carrer. La veritat és que va quedar espectacular. Les coses com són.
Idò sí, som un carrer curtet, però de creativitat no ens en falta. Ara fa dos Sant Bartomeus que enramam amb unes banderoles fetes de tela. Unes banderoles que van cosir na Loli, n’Isabel i na Joana (Ai Joana, com t’enyoram) amb trossos de tela de diferents colors. Una feinada. Però feta la feinada, no pot ser més ecològic, ja que fem servir les mateixes cada Festa i només hem d’arreglar les que es facin malbé. A més, s’ha de dir, que el carrer enramat queda fantàstic, original i vistós.
En fi, que estic encantadíssim de participar. M’imagino que hi ha una mica de voler-se fer perdonar el viure fora i de recuperar punts de bon ferrerienc, però la veritat és que he arribat a disfrutar molt d’aquesta estona de veïnatge i bon rollo que es respira pocs dies abans de la Festa. Sempre m’ha semblat un preludi xulíssim del què ve després.
Aquest any segur que quan haurem acabat d’enramar, en Damià ens treurà una cervesa ben fresqueta i mirarem la feina feta, contents, cansats i suats com un porc, però també inflats. Inflats de carrer, inflats de poble, inflats de Festa. Enguany aixecarem les cerveses i brindarem per tu Joana, per tu Martí, per tu Francisco… Perquè aquestes banderoles, aquest carrer, aquest poble i aquesta Festa, també és de tota la gent que hem perdut pel camí. Perquè Sant Bartomeu que vivim, que viurem, en el fons, no és res més que una suma de records i aquests records viscuts amb gent que ja no hi és, ens omplen d’enyorança i fan la Festa, allò que és.
I ja està, aquí ho deixaré, però permeteu-me que surti un moment del carrer de Sa Font i pugi al carrer Nou només per fer-li una abraçada a na Maria d’en Tico. Perquè sí. Perquè quan xerrava de records passats, en tenc un de molt fresc d’ara farà dos Sant Bartomeus, davant Feymar brindant per superar aquella merda, que al final no va superar.
Per ell, per ells, per tots, bona enramada i Bones Festes a tothom.
