Les festes de Sant Bartomeu de Ferreries són com la veu d’una mare. Saps que existeixen perquè t’arriben primer a través de la pell, de les veus exteriors quan encara no pots sortir amb el teu propi peu al carrer, en l’olor dels cavalls que es filtra a través de les finestres obertes de bat a bat perquè entri l’oratge de l’agost, en el so de la música festiva que sempre associaràs a l’alegria perquè al començament de tot veus el món a través del rostre, les veus, els gestos i l’epidermis viscuda dels teus pares.
Tenint en compte que les cases del carrer Sant Bartomeu i d’Es Pla de l’Església que contenen, com un úter el gruix de la festa, van ser construïdes amb cantons podem fer sense passar molta vergonya una analogia que uneix la festa, el marès i les mares. Com diu Auden a Elogi de la pedra calcinera: “¿Què més podria ser més semblant a una Mare?”. Exacte. La pedra de marès. I és així com funciona tot plegat. Vaig néixer al carrer Sant Bartomeu 48 -ara em sembla que la principal via històrica local ha crescut confirmant la màgia de Semblancat i ha passat a ser el 52 emmarcat- l’any 1960 i em van arribar des de la plaça, el carrer tota la festa en honor al patró de Ferreries que va armat amb un ganivet i duu el dimoni lligat a una cadena i lluint -una altra vegada la inversemblança màgica de la ficció- la seva pròpia pell escorxada. I, després, cada any, per l’agost, a finals, la repetició del ritual festiu també relacionat amb la calç ja que el marès, la pedra marinera extreta tal vegada de la pedrera de Cala Mitjana, precisa d’una capa purificadora que converteix les parets de les cases en un bell palimpsest. Fins que vam anar a viure al carrer Avinguda Verge del Toro, tot just davant l’OAR.
I, després, a la plaça Espanya o de l’OAR. La festa hi era sempre. La festa ens cridava. Passàvem els estius a l’Arenal d’en Castell i tornàvem tot just per a la festa. Les portes sempre obertes de la casa. També les finestres. Em diuen que una vegada una de les nostres cosines de Barcelona va entrar per la finestra a peu de carrer i va agafar una tortada preparada per a després de dinar i va repartir-la entre els seus amics. Era Sant Bartomeu -merenga blanca com la calç- i, aquestes coses, passaven per a disgust de… les mares; en aquest cas, de la meva. Així que no és cap exageració dir que la festa de Sant Bartomeu ens arriba als ferreriencs a través de les parets de l’úter matern, de la pell. Una poeta que m’agrada molt, Anna Gual, explica que va pintar a les parets de l’úter matern pintures rupestres. Vaig pintar-hi jo cavalls galopant i alçant amb els cascs arena? És insubstancial perquè construíem cavalls amb canyes verdes que es vinclaven sense esquerdar-se com si fóssim caixers principiants. I després ens vam trobar amb els amics als futbolins de la plaça Espanya per començar plegats la festa. O eixíem del ranxo per convidar una al·lota per pujar junts als autos de xoc; els populars xoques que ara, em sembla, han deixat de venir com si haguessin tingut tots un accident multitudinari a l’entrada del poble, a l’alçada del pont Nou.
Els balls al camp o els partits de futbol que jo odiava ja que ens enfrontava a gegants, a rivals superiors; en el meu cas al Lobo Carrasco, a Calderer o a jugadors francesos o alemanys els noms dels quals mai recordaré. O aquella moda, també absurda, d’esquinçar les samarretes i quedar-nos descamisats o amb pelleringues penjant que deixaven veure la nostra jove pell. De fet, aquest article està dedicat a les mares que pateixen si tenen un fill caixer o passen ànsia quan veuen els fills enmig dels cavalls i també tenen por que agafin un bon gat -ara hi ha autèntics comes etílics, em diuen- o que es fiquin en una baralla encara que en surtin vencedors. I, en especial, a una mare que ens ha deixat aquest estiu. Una mare que també era una lectora. N’Eulàlia Pons Allès, na Lali de Los Claveles, que va morir el dia deu de juliol, sempre em deia quan em veia pel carrer o venia a les presentacions que no pensava com jo però que li agradaven molt els meus llibres. I aquestes paraules tan senzilles no són una definició precisa, exacta i sense ornaments de la festa?
Sigui quina sigui la teva ideologia surts amb d’altres caixers a la colcada compartint els mateixos rituals. La gent de peu aplaudeix igual un bot d’un caixer sigui de dretes o d’esquerres. Convidam a una pomada a aquell amb qui ens hem discutit durant l’any o amb qui a penes ens parlam perquè heu coincidit en el mateix grup. Tots som iguals durant tres dies. Pensem el que pensem, siguem de l’equip de futbol que siguem -quants ranxos hi ha amb components vestint uns la samarreta del Barça i, d’altres, del Reial Madrid?-, tinguem les responsabilitats a la feina que tinguem. En un món cada vegada més compartimentat, amb les persones del verb esqueixades, és un privilegi aquesta obertura menorquina de les portes emocionals; també fins i tot de les cases particulars. Així que aquest article també senzill està dedicat a les mares i, sobretot, a les mares que es perdran tal vegada el primer Sant Bartomeu com ara, per esmentar només les recents, na Carme Marquès Pelegrí, massa jove. o na Juanita Febrer Florit, dona d’en Climent i mare d’en Toni, en Lluís i na Juana, que es venia a veure, a animar, als partits del torneig internacional de futbol juvenil per aquestes dates. Xalau. Obriu les portes. Deixau passar l’aire.
Compartiu el menjar, les begudes i la gresca encara que us entrin per la finestra atrets per la bona olor del menjar que -ai, quina culpa en tenim que cuineu de manera tan genial!- les mares han preparat.
Bones festes de Sant Bartomeu!
