Entre dònuts i panades
Vaig viure de ben a prop un petit gran símbol de com canvien les coses. Era el 2007 i jo treballava a l’Ajuntament de Palma. Just davant, a la plaça de Cort, en aquell espai emblemàtic on batega la vida institucional de la ciutat, vaig veure com obria una tenda de dònuts. Una franquícia d’aquelles amb colors cridaners, 100% estil yankee. I no perquè la ciutadania clamàs per aquelles rosquilles amb frosting rosa, sinó perquè allò que passava a Palma ja passava també a més de 30 països, amb més de 7.000 establiments oferint exactament el mateix, els mateixos dònuts de tots colors.
Aquell gest comercial formava part d’un procés més ampli: la globalització. Un fenomen amb moltes cares -econòmica, cultural, política- i diferents intensitats però que, sovint, ens acosta, ens connecta i també ens uniformitza.
Fa poc, anant cap a Ciutadella, em vaig topar amb una escena que em va fer pensar en aquella imatge, gairebé vint anys després. A Maó ja fa anys que hi ha un establiment que comença per Mc i que tothom coneix. Ara, he vist que n’obre un altre a l’altre extrem de l’illa. I és aquí quan vaig tenir la confirmació que ens trobàvem enmig d’un entrepà global: dues llesques i, al mig, el que realment importa: les alternatives, les propostes amb identitat, la capacitat d’escollir conscientment.
Perquè sí, el món canvia, i amb ell també ho fan els nostres hàbits de consum i les mirades. Potser aquesta és, en realitat, una de les cares menys evidents però més poderoses de la globalització: la capacitat de reinterpretar, d’adaptar, de donar nou valor a allò que connecta amb la vida real.
I aquesta història, la nostra, no té un únic final tancat i conegut. De fet, la tenda de rosquilles ja no hi és. Va tancar sense fer massa renou un any més tard. El que havia arribat amb llums de neó i promeses de sabors nous, es va esvair fins a quedar en un record difús per jo fins a dia d’avui. En el seu lloc, avui hi ha una sucursal de Ca na Cati, una dona emprenedora que serveix pa moreno, pastissos i panades (o formatjades, com es diu aquí, tot i que no duen formatge).
Diuen que no hi ha temps que no torna. Però també és cert que cada temps ens convida a tornar a triar. I aquestes tries -aparentment petites- acaben modelant les comunitats, els hàbits i fins i tot el paisatge del dia a dia.
La globalització es troba entre el saïm i el floreti. D’avegades a un li pot entrar pels ulls i venir de gust un dònut color de rosa, però hem de poder triar també les panades. No per nostàlgia, sinó perquè tenen sentit.
