Com a psicòloga, em trobo sovint amb persones que pateixen i creuen que hi ha alguna cosa en elles que no funciona. Moltes ja han provat llibres d’autoajuda, vídeos sobre com “reduir el cortisol” o tallers de gestió emocional. El que no solen veure és que aquestes solucions individuals sovint busquen adaptar la persona a un context que l’està emmalaltint. No qüestionen el sistema: el maquillen.
Veiem com s’ofereixen solucions personals a malestars que tenen una clara dimensió col·lectiva. Encara pitjor: es proposen intervencions per “arreglar” allò que el mateix sistema ha contribuït a espatllar. És com si l’incendi vingués acompanyat d’un extintor… venut per qui l’ha provocat.
Aquesta lògica no és nova. Fa dècades, programes com el d’Elena Francis oferien consol a dones que escrivien angoixades, atrapades en relacions asfixiants o vides de renúncia. El consell era sempre el mateix: aguanta, adapta’t, no qüestionis res. El patiment s’havia de gestionar en silenci, en nom del deure, la família o la bona educació. Avui, el missatge es diferent, però darrere de moltes propostes de benestar emocional segueix operant una mateixa funció: contenir el malestar per sostenir un sistema que no vol ser qüestionat. L’èmfasi en la gestió individual de l’emoció desactiva, sovint, la possibilitat de comprensió col·lectiva i acció compartida.
Avui se’ns diu que, si estem malament, és perquè no sabem regular el nostre cortisol, controlar l’amígdala o respirar de forma conscient. S’evita parlar de precarietat, solitud, pressió constant o pèrdua de vincles, i en lloc d’això es psicologitza i es patologitza la reacció. La pregunta no és “què et passa?” sinó “per què no ho saps portar millor?”.
Algunes figures mediàtiques ofereixen explicacions aparentment científiques, però profundament ideològiques. I en un context d’incertesa que augmenta la nostra necessitat de referents que ho expliquin tot amb seguretat, els creiem perquè tranquil·litzen. Però cal preguntar-se des d’on parlen, a qui beneficien i què perpetuen amb els seus discursos.
Aquestes mateixes fórmules han arribat al mon laboral: institucions i administracions públiques, que promouen cursos de mindfulness, respiració o relaxació. Iniciatives que parteixen d’una voluntat de semblar actualitzades, modernes, i alineades amb un discurs de benestar que queda bé a l’exterior. Sovint es copien pràctiques de grans empreses tecnològiques com si fossin solucions universals, sense revisar si tenen sentit en el context concret ni si responen a les necessitats dels equips. El més paradoxal és que aquestes accions, pensades per promoure el benestar, s’ofereixen en estructures que sovint generen el malestar que després volen calmar. El benestar, llavors, esdevé un recurs simbòlic, una capa de vernís sobre dinàmiques que no es volen o no es poden transformar.
Mentrestant, es reforça constantment la responsabilitat individual: menja sa, fes exercici, dorm bé, desconnecta. Però moltes persones viuen en entorns que ho fan gairebé impossible: jornades laborals interminables, espais urbans hostils, aliments saludables fora de l’abast econòmic. El missatge és clar: “si t’emmalalteixes, és culpa teva”.
Aquesta manera de mirar també travessa les generacions més joves. Adolescents i joves reben el missatge que han d’aprendre a estimar-se, a empoderar-se, a gestionar la seva autoestima. Però viuen en una cultura saturada de missatges contradictoris, filtres, exigències estètiques i comparacions constants. Segons estudis recents, més d’un terç afirma sentir-se malament amb el seu cos per allò que veu a les xarxes. I què els diem? “Estima’t més”. Com si l’autoestima fos un acte individual a contracorrent d’un entorn que no para de qüestionar qui ets i com ets.
Com a psicòloga, crec que una part essencial del treball ha de ser ajudar a contextualitzar el malestar, a reconèixer que no tot és intern, que moltes respostes emocionals són una forma de resistència davant un sistema que exigeix massa i cuida poc.
Perquè mentre continuem “arreglant” la persona sense tocar el context, seguirem venent solucions emocionals per a problemes estructurals,disfressant de benestar allò que no és més que adaptació al malestar.
Perquè si tot el que podem oferir és respirar profundament… potser el que cal no és respirar, sinó cridar.
