Carpeta Ciutadana CIME

Març, mes de la gent gran Per Vicent Pons

Vicent Pons

Va arribar nou any, també nou mes, mes molt esperat, perquè compte ens hem de donar, que ja no tenim deu anys. Perquè com més edat surten, són les arrels de la societat. La gent gran ho som tot, experiència, paciència, tolerància.

El temps s’ha aturat, em deia el meu amic en Pepe, quan passem dels noranta és com si tornem a néixer, per açò aquest tercer mes ha de ser de gran alegria, festivitat i felicitat. Aquest any comença amb el carnaval i al club de Jubilats sol anar gros, a veure qui guanya el premi i va amb la cua alta, segur que tothom ho haurà fet molt bé.

Me’n record de temps passat, quan no cobràvem i havíem de fer feina fins que el cos aguantés, i també fins a rebentar en alguns malaurats casos. Record aquelles esquenes tortes de fer tanta feina, com a ullastres atacats per la tramuntana.

Jo per exemple, no vaig fer el servei militar perquè els meu pares ja era grans i jo els havia de cuidar. I amb molt de gust ho vaig fer, perquè de petit foren ells qui em cuidaren a jo.

Tot contat m’ha duit a reflexionar, pensió podem cobrar i segons diuen tenim la millor seguretat social del món, a vegades, ens hem d’esperar, però en cap de necessitat podem acudir a urgències, com en deien a l’hospital.

Crec que és la millor època per la gent gran, no sé a qui se li va acudir regalar-mos aquests viatges per a conèixer regions que no haguérem vist mai a un preu boni regalat. Pots anar per tot, a totes les illes de Balears i Canàries i fa un temps també es podia anar a Lisboa fent un intercanvi entre portuguesos i espanyols. Però, des de la crisi ja no s’ha tornat a oferir, però ningú mos llevarà lo ballat.

Remenant història, he trobat un tractat sobre la gent gran de fa més de dos mil anys. En aquest hi venen uns consells del senador romà Ciceró, qui va ser filòsof, advocat, polític i humanista. Segons la meva opinió, tot un avançat al seu temps.
En el tractat enumera una sèrie de consells per a viure a la nostra edat gran de la millor manera possible.
Com a anècdota ens diu que la vellesa l’hem de viure amb naturalitat, que les dificultats no venen tant per l’edat sinó pel caràcter de les persones. A més, insisteix amb la importància de realitzar activitats que ens siguin agradables a cada individu i ens ajudin a afrontar els aspectes negatius d’aquesta etapa.
Ciceró va morir als 64 anys, una edat avançada per a l’època en que va viure, però no fou a causa d’una mort natural sinó que va ser assassinat, fent realitat la dita de digues les veritats i perdràs les amistats.

Va ser una llàstima pensant en tots els bons consells que ens hauria donat. No importa que tenguin més de dos mil anys, són tant frescs com llavors.

També destacaria els deures i virtuts del ciutadà, tant si és petit com gran, quatre valors: saviesa, justícia, magnanimitat i moderació. Actuar seguint aquestes virtuts és fer-ho amb honestedat, el qual beneficia a tota la societat. S’ha de rebutjar l’ambició desmesurada i cercar el bé comunitari.

No consider lliures als qui no tenen els seus espais de meditació i les seves estones de fer el que un vol. La solució no és caure damunt el sofà, sempre existeix el més enllà.

Per cert, la seva primera esposa va viure fins als 103 anys.

Anant més a prop, en el nostre poble, però un temps més enrere, quan m’aixecava a les 6. Del carrer Fred cap amunt passant pel carrer Nou, sempre dic el nom antic dels carrers, arribant cap a l’antic escorxador em vaig trobar amb un bon home.

Ell tindria uns vint anys més que jo, però no m’importava perquè sempre he tingut una gran admiració per a la gent gran. I ara jo també ho som, però no passa res, perquè tenc més il·lusió que mai.

Partíem els dos, voltant carrers amb la soledat de la matinada i jo estava encuriosit per a conèixer la vida d’un home gran. Era en Biel, ja era vidu feia temps i tenia quatre fills. Quan es va jubilar va dir que ja no faria res i va deixar dos fills al lloc a on havia nascut.

Aquest lloc era molt enfora del poble, de fet ja era fora del terme.
–I com és la vida vostra?
–Jo i la crossa som dos.
–Idò anau alerta a no caure.
–Tothom cau, i saps què? Com més gros ets, més mal et fas, perquè el sucot ho és més de gros.
–En sabeu més que jo.

Ens vam aturar dins d’un bar. Fèiem cafè i ell sempre el prenia amb carasquina i em convidava. Eren converses d’homes solitaris, m’anomenava a cadascú de ca seva i em va dir:
–Ara vindrà la filla. Ve un dia cada setmana i dina amb jo. Al vespre ve el gendre i passam la vetllada. És un bon al·lot, açò sí, també li dic a la meva filla que vagi alerta perquè és un bon furot. Però ella em diu que al lloc no hi ha ningú més que ells dos i s’estimen molt.

Acabaré aquí, record que vaig dir-li que quan sigui gran voldria ser com ell. No el vaig tornar a veure més, es va morir fa sis anys. Però em va servir com a un bon exemple de com s’ha de ser en totes les edats.

Fa temps em van regalar un quadre sobre l’escala de la nostra existència, del qual en podeu veure una reproducció en aquest article. Té més de 250 anys, la vida i la mort són sempre el mateix.

Gràcies a tots, molt principalment a la gent gran, que visquin amb il·lusió i no l’acabin, i Déu ja dirà.

Compartir a
Plataforma per la Llengua
Balearia, Ciutadella - Barcelona Advertisement