Diuen que l’amor és l’energia més poderosa, capaç de transformar-ho tot. I jo en soc la prova. Fins fa poc, em considerava un urbanita convençut. Nascut a Palma i amb la sort d’haver viscut a grans ciutats com Madrid, Milà o Pequín, pensava que el futur es trobava inevitablement en l’efervescència de les metròpolis. Però l’amor, capaç de capgirar fins i tot les conviccions més arrelades, m’ha dut fins a Ferreries, demostrant-me que hi ha altres maneres d’habitar i compartir l’espai.
Ai, les ciutats! Espais vibrants, plens d’estímuls i promeses de futur. Sempre vaig creure que l’evolució natural de la humanitat passava per concentrar-se en aquestes grans urbs. Però ara, vivint a Ferreries, me pareix observar una paradoxa sorprenent: són les ciutats les que haurien de mirar amb enveja els pobles, buscant en aquests la qualitat de vida que han anat perdent.
El paradigma de progrés es trontolla. Durant dècades, les urbs han estat vistes com l’epicentre del desenvolupament: motor econòmic, imant de talent, bressol de la innovació. No obstant això, les ciutats del segle XXI s’enfronten a reptes que desafien la seva viabilitat i sostenibilitat a llarg termini. Segons Nacions Unides, més del 56% de la població mundial —és a dir, més de 4.400 milions de persones— viu en ciutats, i aquesta xifra continuarà creixent. Però, què significa això en termes de qualitat de vida? Congestió, contaminació, habitatge inaccessible i una desconnexió cada vegada més gran amb allò essencial: les ciutats han de ser espais per viure i no només sobreviure.
Per això, models com el de la ‘ciutat dels 15 minuts’, promogut per la batlessa socialista de París, Anne Hidalgo, guanyen protagonisme: urbs dissenyades perquè tot el necessari —treball, educació, comerç, oci— estigui a l’abast d’una passejada. Un concepte inspirat, en realitat, en la lògica dels pobles, on la vida s’organitza de manera més propera. Curiós, no?
Com va dir Georgia O’Keeffe, pintora estatunidenca i figura destacada del modernisme: “La major part de la gent a la ciutat corre tant, que no té temps de mirar flors”. Això ens condueix a una altra reflexió. Durant molt de temps, hem associat la idea de creixement amb avançar, com si fossin sinònims indiscutibles. Però, en realitat, el creixement és un concepte polièdric i fins i tot polèmic. Un creixement natural i equilibrat pot ser positiu, però en alguns casos, créixer en excés esdevé insostenible. No és casualitat que per alguns, decréixer sigui gairebé una paraula tabú. Sigui com sigui, ciutats que abans eren símbol d’oportunitats ara lluiten contra els seus propis excessos. I és aquí on sorgeix una alternativa: no sempre fa falta córrer per avançar. De vegades, la resposta està a decréixer, a valorar la proximitat, a recuperar el sentit de comunitat.
Ferreries ho té tot: serveis, dinamisme comunitari, identitat… Però molt especialment té quelcom que les grans metròpolis busquen desesperadament: equilibri. Aquí el temps no s’evapora en embussos, les relacions no es redueixen a un emoji en una pantalla, i els infants corren pels carrers amb una autonomia i seguretat inimaginables a les urbs. Ah, i no ens oblidem de les flors; aquí no han de lluitar contra l’asfalt per obrir-se camí. Qui no ho cregui, que passi quan Ferreries floreix.
