MIRIAM TRIAY/DFERRERIES. Bruno Oro (Barcelona, 1978), és un actor, imitador i còmic, reconegut pels seus diversos papers, tant a la televisió, com en els escenaris de diversos teatres d’arreu d’Espanya. Conegut per interpretar a Artur Mas, durant onze anys, al programa televisiu, Polònia; ha sortit en diferents programes d’àmbit nacional, i en pel·lícules i telesèries de gran recorregut; com el film hispanobritànic Little Ashes (Sense límits), o la sèrie El ministerio del tiempo. A més d’haver estat un dels professors d’un dels talent shows més famosos dels últims temps, Operación Triunfo.
Un recorregut, el que ha fet aquest professional, que culmina -de moment- amb el seu darrer espectacle en solitari: Ai, ai, ai. Un espetacle on Bruno Oro, amb la seva faceta més divertida i monologuista, ens parla, a través de la comèdia i la sàtira, de l’actualitat, de moltes de les coses que passen avui dia, com l’individualisme que han provocat i potenciat la tecnologia, i la intel·ligència artificial. Des de DFERRERIES hem pogut conversar amb ell de l’arribada d’aquesta actuació al nostre Auditori, i moltes coses més.
Parli’ns una mica de vostè. Com sorgeix en Bruno Oro actor?
Jo em vaig adonar que volia ser actor quan tenia quinze anys, imitant als meus professors. Vaig veure que tenia un do per la comèdia. Tanmateix, no va ser fins als 18 anys que, animat per la meva mare, em vaig presentar a les proves per entrar a l’Institut del Teatre. Allà vaig estar estudiant durant quatre anys, art dramàtic, un dels quals el vaig fer a Londres, becat.
Així, als 22 ja vaig començar a treballar professionalment al teatre, on vaig conèixer a na Clara Segura. I açò em va canviar la vida. Amb ella, de seguida, vam començar a fer teatre junts, a escriure les nostres pròpies obres, a dirigir-nos, a encarar el món actoral d’una forma molt pròpia. Junts vam tenir molt d’èxit, gairebé, tot d’una. Fet que ens va animar molt a continuar fent-nos un lloc.
Seguint per aquest camí, ja als 26 anys, em van descobrir els del Polònia, en Toni Soler, i em van incorporar al seu equip, tant de ràdio, com de televisió. Allà vaig començar a ser més conegut pel gran públic. I tot es va disparar.
Va tenir algun referent que l’impulsés a prendre la decisió de convertir una passió en professió?
Sí, molts. Però el que més em va marcar van ser el duo còmic ‘Martes y trece’. Des que tenia 8-9 anys n’era el seu fan, i sempre que podia els anava a veure. Tenia molt clar que jo volia fer el que ells feien. I, de fet, en certa manera crec que ho he acabat fent, faig teatre còmic, parodiant la societat, els personatges… i bé, vaig tenir molta sort en aquest sentit, perquè vaig poder fer un gag amb en Josema Yuste. Va ser com tancar el cercle. Un somni fet realitat.
Com diria que va afectar entrar dins Polònia, a la seva trajectòria?
Em va obrir moltíssimes portes. Va tenir una afectació total. A més que, per mi, va ser una gran escola. Era una feina actoral molt exigent i amb moltes presses; no teníem molt de temps per preparar els personatges, perquè l’actualitat ens engolia. Vaig aprendre molt de tothom, de tots els actors i actrius que hi havia, que eren d’un gran nivell. A més era un moment molt bo, no s’estava fent res igual a Espanya, i va agradar molt. I encara que portés un ritme vertiginós, era molt gratificant. Va ser un programa molt icònic.
S’ho havia plantejat mai, acabar a la televisió, abans del Polònia?
Sí. Tot i que jo vinc del món del teatre, i és on em sent més còmode i més lliure, on puc fer el meu contingut, en definitiva; m’ho havia plantejat. En aquella època si eres actor i feies tele, havies triomfat. Si feies teatre… la gent et demanava de què treballaves. Bé, encara segueix passant el mateix, realment. Sembla que un actor ho és més si fa televisió. Quan, fins que no trepitges les taules, no demostres el que realment vals actuant. Un actor de veritat es mostra al teatre. No pots dissimular, si ets bo, ho ets, i si no, dures no res. Al teatre és més difícil, hi ha una tècnica al darrere, una presència, una feinada… pujar allà dalt impressiona molt, i has de saber fer-ho. A la tele et pots equivocar i tornar a començar. Al teatre no. Hi ha molts trucs a la televisió i al cinema.
Però bé, la televisió també em va ajudar i agradar molt. Va ser un gran trampolí per fer moltes altres coses. I he gaudit molt dels meus anys estant-hi. És més… i com a sorpresa, aquest any hi tornaré, amb un projecte que em fa molta il·lusió, i juntament amb una persona que he treballat durant molts anys. Encara no puc dir el què, però estic molt content i amb moltes ganes.
Així com la televisió, potser, s’aprecia més que el teatre… creu que passa el mateix amb el drama i la comèdia?
I tant! La comèdia no ha estat mai premiada. El drama sí. No hi ha un premi a la millor comèdia, als Goya, per exemple. Cosa que em sembla absolutament aberrant, perquè la comèdia és el gènere més difícil que hi ha. La prova és que hi ha molts drames que recordem i poques comèdies. Açò vol dir que és més difícil fer una comèdia bona. Per açò, quan una comèdia té èxit, pot estar anys en cartellera. Un drama no. És molt més difícil fer riure, que fer plorar. Per açò, jo sempre animo a les institucions i als premis que premiïn els actors i les actrius de comèdia. És molt necessari.
I què opina del món de l’espectacle avui dia?
Jo crec que l’espectacle en directe, el teatre, el circ, la música… no morirà mai. Ans al contrari, anirà a més. Perquè la tecnologia, la intel·ligència artificial, tendeixen cap a l’individualisme, cap a la reclusió.
Durant la pandèmia ja ho vam veure, tots estàvem a casa, i l’únic que teníem eren els mòbils. Però en realitat, l’experiència del directe és única, ens connecta amb la nostra essència més primitiva. Algú explicant una història. I necessitam fer catarsi, com a col·lectiu. Anar a un concert, o a una obra, riure, plorar, emocionar-nos. Per tant, jo crec que anirà a més. De fet, ja ho veig als meus espectacles, que cada vegada ve gent més jove. De 15 – 20 anys. Generacions que ja han nascut amb un mòbil sota el braç, però que segueixen demandant i necessitant la trobada presencial, col·lectiva.
Aquesta idea que comenta de la IA, de l’individualisme… és el que veurem en el seu show del pròxim dissabte?
Sí, exactament. ‘Ai, ai, ai’ parteix de la hipòtesi de: què passaria si hi hagués un clon del Bruno generat per intel·ligència artificial, que rivalitzés amb mi. I que arribés a tenir les mateixes habilitats que jo per fer riure fins al punt de superar-me. Açò és el punt de partida, l’excusa per parlar de moltes coses que passen avui dia, i també de la tecnologia, de les xarxes socials, de l’esclavitud de la imatge, de com som víctimes d’algun prototip… i al final parlo de coses molt mundanes: com em posa nerviós anar a un aeroport, a un mercat… És com m’agrada a mi fer espectacles. M’agrada molt la quotidianitat.
Com l’acaba duent a Menorca?
Primer de tot, perquè m’encanta portar els meus espectacles de gira, i veure com el públic d’arreu els rep. Però, sobretot, perquè amb les Illes Balears tenc una relació molt bonica. Molts dels amics que he anat fent al llarg de la meva trajectòria, són d’aquí. I m’interessa, m’atreu molt, la vostra cultura. Em sembla molt rica. A més, sempre ho compar, faig un paral·lelisme, amb Cadaqués, d’on és part de la meva família. Crec que hi ha moltes similituds.
Però, per damunt de tot, jo amb Menorca tenc una relació especial. Fa un any que hi tenc una caseta, i hi venc sempre que puc. M’encanta. I em fa molt feliç estrenar el meu espectacle aquí. Ja vaig venir el 2022 amb na Clara Segura, a estrenar una obra nostra, ‘Cobertura’, i va ser màgic. En guard molt bon record. A més que la interacció amb el públic va ser increïble. Em fa molta il·lusió tornar.
Realment som un nouvingut a Menorca, perquè encara que ja conegués l’illa d’abans, i que hagi vingut algunes vegades, ara que hi tenc la caseta, la meva relació ha canviat. Vull venir més, conèixer més, i explorar molt més. Per mi, quan descobreixo un lloc nou, és fonamental començar per explorar la gent. I conèixer-la. I em fa moltes ganes fer-ho.
A l’espectacle veurem alguna referència a l’illa?
És clar que sí. És un espectacle que s’adapta al lloc. Hi ha una part oberta, d’improvisació. Així sempre és més divertit, i ho disfrutam tots més, tant jo, com el públic. A més, hi juga un paper clau el chat gpt, així que també m’he d’adaptar al que aquest em digui en directe. Açò és el que fa que per mi la funció cada dia sigui diferent, i tengui misteri i emoció. Fer sempre el mateix és avorrit. He fet aquesta funció més de dues-centes vegades, si sempre fos igual…
En el cas de Menorca, a més, l’espectacle serà encara més especial. Perquè hi ha una part de música en aquest. I sempre solc anar amb el meu teclat. Però a l’Auditori m’han ofert un piano de cua que tenen. Serà genial.
També és músic?
Oh, i tant! A mi m’encanten moltes arts. El cinema, tant dramàtic com còmic, la literatura, la música… he tret quatre discs propis. Està molt bé que les arts es nodreixin les unes amb les altres. Crec que ens dona moltes eines, i diverses. És molt enriquidor.
