ITZIAR LECEA/DFERRERIES. El 2020 quedarà gravat a la memòria col·lectiva com l’any en què el món es va aturar. A Menorca, com a tot el planeta, la irrupció del SARS-CoV-2 va trasbalsar la societat, posant a prova el sistema sanitari i transformant radicalment la vida quoti-diana. Cinc anys després, fem un repàs d’aquells primers mesos d’incertesa i dels canvis que encara avui perduren.
Les setmanes prèvies al confinament
El gener i febrer de 2020, mentre el virus es propagava per la Xina i començava a expandir-se per Europa, a Menorca es vivia amb una aparent normalitat. Tot i que arribaven notícies d’Itàlia i Madrid, on la situació començava a ser preocupant, la percepció majoritària era que el coronavirus era un problema llunyà. Així ens ho asseguraven professionals de la salut, que, fins a pocs dies abans que es decretés l’estat d’alarma per part del govern central, no s’esperava una incidència i trasbals com va suposar finalment.
A nivell estatal, el mes de febrer va ser determinant en la propagació del virus. El primer cas confirmat es va detectar el 31 de gener a La Gomera, i el primer gran brot es va donar a finals de febrer, quan diversos ciutadans que havien viatjat al nord d’Itàlia van començar a donar positiu. Les setmanes següents, el virus es va expandir ràpidament, especialment a Madrid, el País Basc i Catalunya, generant una creixent preocupació entre les autoritats sanitàries.
Davant l’augment de casos, el govern espanyol va començar a prendre mesures progressivament. Inicialment, es van suspendre esdeveniments massius i es van tancar centres educatius a les zones més afectades. Tot i això, la rapidesa amb què es propagava la malaltia va fer que aquestes restriccions fossin insuficients. El 10 de març, la situació es va agreujar i es va decidir la clausura de centres escolars a tot l’Estat, mentre que es recomanava el teletreball i la reducció de l’activitat social.
Finalment, el 14 de març, el govern de Pedro Sánchez va decretar l’estat d’alarma, imposant un confinament domiciliari per frenar la propagació del virus. Aquesta decisió històrica va marcar un punt d’inflexió en la gestió de la pandèmia a Espanya i va suposar un canvi radical en la vida quotidiana de milions de persones. Durant aquells primers dies, l’impacte va ser enorme, amb una ciutadania sorpresa per la gravetat de les restriccions i un sistema sanitari preparant-se per afrontar una crisi sense precedents.
L’inici de la pandèmia i la resposta sanitària
El 13 de març de 2020 es va confirmar el primer cas de COVID-19 a Menorca, un home que era de vacances a l’illa amb un grup d’IMSERSO i que, setmanes després, va morir. L’Hospital Mateu Orfila es va convertir en l’epicentre de la lluita contra la malaltia. Es van reforçar les unitats de cures intensives, es van habilitar espais per aïllar pacients i el personal sanitari va treballar sense descans. Mentrestant, els centres de salut van reorganitzar-se per atendre casos lleus i reduir el risc de col·lapse hospitalari.
Els primers mesos de la pandèmia a Menorca van ser especialment durs. A l’abril de 2020, l’illa va arribar a tenir més de 100 casos actius, i el virus va afectar especialment les residències de gent gran. Els primers brots en aquests centres van generar una gran preocupació, ja que la població més vulnerable era la més castigada per la malaltia. Tot i els esforços sanitaris, Menorca va registrar diverses defuncions, la majoria entre persones d’edat avançada. La pressió hospitalària es va mantenir sota control gràcies a les restriccions, a poder preparar l’hospital amb una setmana d’antelació a la resta de territoris -habilitant les zones de reanimació post-operatòria com a llits d’UCI- i a la implicació dels professionals sanitaris; però la por i la incertesa van marcar aquelles primeres setmanes de lluita contra un enemic invisible.
Els equips de rastreig van ser clau per contenir els brots i es van aplicar mesures restrictives que limitaven l’activitat social. La població menorquina va respondre amb responsabilitat, adaptant-se a la nova realitat amb l’ús de mascaretes, gels hidroalcohòlics i distància social.
Restriccions i impacte en la societat
Les mesures de confinament van paralitzar l’economia i van canviar la forma de relacionar-nos. Es van tancar escoles, comerços i establiments d’hostaleria. El turisme, motor econòmic de l’illa, es va veure greument afectat per la manca de visitants i les restriccions de mobilitat. Malgrat tot, els serveis essencials van seguir funcionant, i fins i tot algunes empreses van dirigir la seva activitat cap a feines que ajudaven a minvar els efectes de la pandèmia. Va ser el cas de diverses fàbriques de sabates, que, amb la seva activitat habitual aturada, es van dedicar a fer els primers equips de protecció per al personal sanitari de Menorca, mentre arribava el material que va haver d’encarregar el Govern.
La solidaritat es va fer notar durant tot el confinament a Menorca. Empreses alimentàries que duien comandes a casa, músics que oferien concerts a través de plataformes digitals, alternatives per fer moure’s dintre de casa, receptes per estar entretinguts…van ser moltes les anècdotes que van marcar aquelles setmanes de confinament, on molts van aprendre a fer par. D’altres, les van haver de passar en solitari i sense companyia.
De fet, l’aïllament va afectar la salut mental de moltes persones, especialment de la gent gran i els més joves, que van viure un període d’incertesa i solitud. Així ho van confirmar, mesos després, des de l’àrea de Serveis Socials de l’Ajuntament, que van veure com bona part de les assistències a casa eren a persones majors que havien quedat del tot aïllades. També els infants, especialment els joves estudiants en etapes com el Batxillerat, van patir de manera greu les conseqüències d’una irrupció en els seus hàbits de vida que els marcà el futur.
Tanmateix, les persones que van patir la pandèmia de manera directa, el personal sanitari, va haver de fer front a una situació insòlita que els va superar més enllà de l’àmbit professional. A principis de juny, coincidint ja amb la desescalada del confinament, vam poder xerrar amb na Teresa Florit, infermera d’UCI al Mater Orfila, que ens confessava que “personalment, por, por, no n’he tingut, però sí molt de respecte. És important saber que cap membre de les UCI de Covid ha resultat contagiat. Vol dir que hem fet la feina molt bé, tot i que és complicat i delicat, especialment a hora de llevar-te tot el que dus damunt. Per molt bé que ho facis mai saps si ho has fet prou bé, perquè entre la feinada que teníem i, sobretot al principi, que no hi estàvem acostumats, hi ha marge d’error. La incertesa, inevitablement, ens l’enduim a casa. Però sí que hi ha hagut companys que, per la situació que tenen a casa seva, s’ho han passat malament, han tingut por i han estat nerviosos.”
Al mateix temps, Florit va fer una reivindicació que es va fer notar durant tota la pandèmia i que va fer que unís la societat en la reivindicació d’un reforçament del sistema sanitari. “…els moments en què estàs esgotat de la feina, el suport social ha estat molt xulo. És un sentiment de suport que ens ha arribat i és d’agrair. Esperem que també sigui una reivindicació social, pel fet que noltros no hem sortit ara, hi som des d’abans que arribés el coronavirus. No només metges i infermers, sinó tots els tècnics de laboratori, els zeladors, el personal de neteja… Tots els que fem feina dins l’àmbit de la salut som importants. Ara aquesta importància recau especialment en atenció primària, que són els que fan el cribratge per detectar nous casos, i que és realment complicada. Gràcies a tothom que ens ha aplaudit, i pensau que la sanitat pública que tenim, val milions.”
Cinc anys després:Què ha canviat
Cinquè anys després, la pandèmia ha deixat un llegat que encara és visible en el dia a dia. Però reprenent la reivindicació de l’infermera Florit, que compartia al 100% el sector sanitari espanyol, és enguany quan el govern central sembla posar-hi una solució. Així, segons comenten a Gaceta Médica en un article del passat mes de gener, sembla que 2025 serà l’any en què Espanya tindrà llest el Pla contra Pandèmies. Aquest pla és una reivindicació del sector sanitari, el poder legislatiu i ara la voluntat de l’executiu, que va prendre cos després dels desastres causats a tot el món per la Covid-19 i que servirà per dotar el nostre país d’una armadura legal amb què donar resposta a possibles desafiaments emergents per a la salut global de la població. Segons publica Gaceta Médica, el Ministeri de Sanitat té avançada la redacció d’un Pla Estatal de Preparació i Resposta davant d’Emergències en Salut, que prendrà cos mitjançant la fórmula del Reial decret.
La COVID-19 va sacsejar el món, però també va demostrar la capacitat d’adaptació i solidaritat de la societat menorquina. Cinc anys després, recordem aquells moments difícils amb la mirada posada en el futur, aprenent de l’experiència i valorant més que mai la importància de la salut i la comunitat.
