Llei de vida, hem d’estimar.
Era un febrer d’un any passat.
Na Joana per aquí va començar,
Quan l’estimat, va dir a l’estimada
si es volia casar
tanta plorera li va agafar
que un riu de llàgrimes va arrancar
canal per avall i a Trebalúger va arribar.
Totes les llàgrimes van anar a la mar.
En Julio exclama:
–Açò és un amor vertader!.
Qui de llàgrimes s’ha omplert la mar.
Na Joana digué:
–Fa temps que pel cap em rodava,
tenia ben clar amb qui m’havia de casar.
La seva amiga de l’ànima hi contravení:
–Crec que has fet un disbarat!
–I per què em dius açò Maria?
–Tenc por que et surti bé.
Només beu aigua ardent
i sempre en mira d’altres.
–Sí, però jo me l’estim!
I no només açò, diu que te passió!
–Per a saber que hi ha davall les faldes!
Quina vergonya!, si de fet no en té vergonya!
–Mo mare que al Cel sia,
em va dir que no el deixés mai,
que ella era amiga de sa mare.
Què faries estimada Maria?
–Jo el deixaria, ja està bé
de tanta tonteria!
I també tens a n’en Xim qui et va
per davant i per darrera!
–Ai aquest!
Si un dia de tant que badava
va caure i es va fer un bon bunyol al cap.
Almanco el vas poder curar
i vos vau reconciliar.
–Sí, però només un dia va durar.
–I el ca que et va regalar, quin nom li vas posar?
–Ximet. Ai Maria, estic ben desorientada.
–Aquesta vegada ja t’ho pensaràs,
n’hi ha prou per triar.
–I què em dius dels germans del costat?
No n’hi ha cap qui t’agradi?
–Bé, la seva mare em va recomanar
que els hi ajudés,
perquè necessiten una ma de dona.
I així ho faig.
–Fas molt bé! I quin d’ells t’agrada?
–El petit m’agrada i ja té 25 anys.
–Faríeu bona parella!
–Em sembla que engataré a n’en Julio.
Quan estenc la roba ell m’ajuda.
–Si hi vas cada setmana, ja el deus conèixer bé.
–No et creguis, ells es saben arreglar.
Un fa el menjar, l’altre planxa i un altre renta.
Tots ajuden. Mira aquest collar d’or blanc.
Me’l va regalar la seva mare
i em va dir «Sempre t’he vist com a nora meva».
–Que contenta es posaria!
–I així que has triat el petit,
però de petit no ho és gaire.
Un dia els vaig veure com es rentaven
a la quintana del bouer i de petit no en té res.
Bé, és un dir, ja ho comprovaràs i m’ho diràs.
–Açò t’ho creus tu!
Hi ha coses que no es poden dir!
–Joana, a la boda vull ser la padrina.
Viuràs amb els quatre germans?
–Sí, però amb cadascú a la seva habitació.
–Bé, açò ja ho saps, ulls que no veuen,
cor que no sent, que vol dir res de res.
I un bon dia en Julio li diu a na Joana:
–Mira! Veus les figues de la figuera?
I mentre ella anava de figa en figa,
en Julio s’hi va declarar mentre pensava
«Mo mare contenta estarà»
Na Joana li va dir que sí:
–I quant ens em de casar?
–Com més prest, millor!
–Idò que així sigui!
Ho van comunicar als germans,
però mentre en Julio la besava el major li va dir:
–Era amb jo amb qui t’havies de casar!
–Ara seràs el meu cunyat i no se’n ralli més!
Van organitzar la boda amb tots els convidats.
El senyor del lloc, Don Simón, qui havia vingut
de fer la volta al mon,
una galera els hi va regalar,
tota blanca, però amb un problema,
que era que no no trobaven cavalls blancs.
També van convidar al governador
qui estava dalt La Mola,
era cosí del senyor i els hi va resoldre:
–Jo vos regalaré dos cavalls blancs i tema solucionat.
La boda es va celebrar a l’església de Sant Maria,
perquè ells estaven al terme de Maó.
La marxa nupcial, amb aquell orgue
va ser un esdeveniment important.
Va succeir una anècdota que s’ha de relatar.
El senyor va venir acompanyat d’una dona,
qui ell deia que era la seva criada.
De la senyora s’havia separat,
així que convidaren a la criada.
A Lleó, d’on era el governador,
no s’havia vist una boda com aquella.
Arribant els nuvis en galera i cavalls blancs.
Els tres germans es diuen:
–Hem de trobar al·lota.
–Jo també em vull casar.
–Un poc hauràs d’esperar,
no sé qui et voldrà.
–De dones no me’n faltaran.
El segon germà diu:
–Jo no em casaré amb qualsevol.
–Podràs triar.
–Jo som ben especial, ha de tenir açò i allò
i el demès ben posat.
–Sí, com na Maria des costat!
–Però si ja té parella!
–Ja ho veurem, li demanaré al rector,
ell qui ho sap tot.
Ell confessa a tothom i sabrà a qui i a qui no ha d’escoltar.
–Jo no vull res emprat!
–No siguis tant exigent!
–Tant poca cosa em veus!
Ho tenc tot al puesto!
–I aquell dia, quan vas cas caure
i els calçons es van esquinçar.
I mirant i mirant no trobàvem res.
–Perquè estava enganxat!
I prou mal em feia! Tot ho vaig retrobar.
Si em trobau una dona, voltros veureu!
–No és a noltros a qui mos ho has de mostrar,
si no a la dona.
–Jo en sé d’una qui m’agrada per a tu.
–Qui és?
–Espera, que t’he de preparar,
és com un Barbie, molt eleganta.
–Ja em va bé, fes-la venir.
–Ja veuré com ho faig, sobre l’elegància,
na Coco Channel va dir:
«L’elegància s’hi neix, no se n’aprèn.»
Finalment, na Barbie va arribar
i a tothom va esvalotar.
Era del morro fort,
però amb na Joana van fer molt bo.
Es deia Angeleta de la Canaleta.
Quan els germans preparaven la galera blanca,
miren a dins per a comprovar si tot estava bé,
i en Julio digué:
–Hi ha gent aquí dins dormint.
Eren la criada del senyor i un jove desconegut.
Ell havia vingut d’amagat seguint a la criada.
Allò es va amagar,
però el germà major va revelar:
–És la parella del senyor, però amb jo ella
és la criada tot i m’hi vull casar.
No digueu res encara, que ho he de preparar.
Convidau-los a la boda, perquè ella està embarassada de jo,
i a Don Simón ni una paraula.
Quan sigui a Madrid ja s’aclarirà.
Fins a una altra d’aquesta història dels quatre l’amos del lloc Gran.
Vicent Pons
