Pere Allès/DFerreries. Carmen Estela, Caracas, Veneçuela, 16 de març de 1958, és professora de dansa especialitzada en el ballet clàssic. Després d’una infància molt agitada a Veneçuela, arriba a Menorca on es troba amb una situació cultural molt distinta. Funda una escola de dansa a Ferreries i col·labora amb els col·legis del poble. Amb els seus coneixements de producció, dirigeix els festivals de final de curs dels col·legis durant diversos anys, gràcies als quals guanya un gran reconeixement.
D’on neix el teu interès per la dansa? Quan vas decidir que t’anaves a dedicar a això?
El que passa és que jo vinc d’una família que eren tots artistes. A casa meva, el meu pare va ser director d’orquestra i músic. Una de les meves ties va ser una cantant molt famosa de l’època. La meva mare tocava piano. És a dir, tots hem tingut una relació molt estreta amb la música i durant moltíssims anys, jo vaig formar part d’un grup que es deia Las voces blancas.
En Las voces blancas vam estar gairebé deu anys amb un programa de televisió tota la setmana, i allí preníem classes de ballet, classes de piano i de cant. La setmana la tenia superocupada i els dissabtes teníem la gravació del programa. Fins als quinze anys vaig estar amb aquesta vida tan agitada.
Arriba un moment en què comences a descartar coses, amb disset anys, jo em vaig graduar de batxiller i entr en la universitat. Llavors, estudii estudis internacionals i ho compagín amb el ballet. Va ser a partir d’allí que decidesc que vull dedicar-me exclusivament al ballet. Vaig començar a fer classes, i fent classes descobresc la producció. El meu pare sempre deia que el ballet era molt limitat, que pot arribar un moment que et pot passar qualsevol cosa i t’has de retirar, que has de tenir alternatives.
A mi m’encantava la producció, una de les coses que m’agradava molt era arribar als teatres dues hores abans i ficar-me darrere de l’escenari, en el que era llums, el so, veure com es manejava tot. En aquella època, la música no anava ni amb CD ni amb discos, sinó amb unes cintes que anomenàvem les cintes de set i mig. Avui dia, digitalment pots fer meravelles, però en aquella època t’ho havies de buscar, era brutal.
Aprendre a fer tot això, a part de com fer una escenografia, totes les edicions, triar la música, tot el que té a veure amb la producció de qualsevol espectacle… A mi això m’encantava. Vaig estar treballant amb un grup que es deia Raja Tabla, que era un dels grups més importants de teatre. Després vaig voler fer televisió i vaig entrar en el «Miss Venezuela”, per a ballar i aprendre com era aquest treball darrere de les càmeres, era genial. Em vaig nodrir molt durant uns anys de tot això, perquè jo deia, algun dia ho necessitaré. El dia que jo vulgui muntar una productora o vulgui treballar en producció.
Vaig formar part de la companyia Ballet Metropolitano de Caracas i vaig estar ballant durant vuit anys amb la companyia. Durant aquest temps, els mateixos ballarins havíem de treballar en la part de producció també, cosa que sempre em prenia jo com una qüestió personal. M’encantava tot el treball de producció, de muntar l’escenografia, com s’abaixaven i apujaven els telons. En aquella època no hi havia res automatitzat, tot era mà, era genial. Fins que van obrir el teatre Teresa Carreño, que és un dels teatres més importants de Llatinoamèrica, sinó del món pel que fa a la tecnologia. Jo m’anava sempre per a conèixer tot el que hi havia darrere. De fet, tot això m’ha servit per a poder muntar els espectacles després aquí, on no hi ha tants recursos.
Per exemple, per a fer Peter Pan, tota l’escenografia la vaig fer jo, tots els telons, l’habitació, el vaixell, l’arbre, tot. Vaig poder desenvolupar i puc crear coses del no-res. En els meus espectacles, el vestuari el faig tot jo. Si hi ha màscares, si hi ha barrets, tot ho faig jo, perquè no solament estalvies una quantitat de diners als pares, després jo sempre em qued amb el vestuari i el vaig reciclant per a cada espectacle.
Després de més de vint anys com a professora de ballet a Ferreries, la veneçolana es jubila i deixa el seu llegat a una exalumna
Com va ser la teva arribada a Menorca?
Quan jo arrib aquí em trob amb un país amb un endarreriment en l’àmbit cultural. Per exemple, jo venia d’un país on els col·legis tenen teatres, una coral, on les activitats culturals formen part del programa d’estudis de qualsevol col·legi. Hi ha una vida cultural superimportant musicalment. Jo em trob aquí que els col·legis, en general, li donen molt poca importància a això. I crec que és un error, perquè un fillet quan puja a un escenari, s’enfronta a vèncer pors, a vèncer els nervis, aprèn a controlar-se i això li pot servir en el futur per a una entrevista de treball, per exemple. Jo crec que aquí falta molt, ha faltat sempre i crec que continuarà faltant.
Mai vaig entendre per què en el col·legi que es feien coses superpolides, es van deixar de fer. Jo entenc que se li doni importància als estudis normals, però no tothom serà enginyer. A mi em costa molta feina deixar coses, i delegar m’ha costat moltíssim. Però aquí tinc la sort que hi ha na Mireia, que és una de les coses que a mi em fan sentir que val la pena, perquè na Mireia va ser alumna de l’escola i ara és una prolongació, és algú que ve de la mateixa formació.
Deixes el teu llegat a na Mireia, com creus que ho farà?
Molt bé, ella ja porta dos anys donant classes. Jo crec que tot en la vida és qüestió d’error, provar i encertar. Tots en algun moment ens equivoquem i després tenim la possibilitat de resoldre-ho. Ella també haurà de viure aquesta experiència. Però jo la veig bastant preparada, és una persona molt centrada i que sap perfectament el que vol i com ho vol, el que em sembla genial. Té molta seguretat i això és important perquè tindrà una gran responsabilitat. L’escola estarà en molt bones mans.
Què has après durant aquests anys?
Que la vida és molt curta. Que el temps passa massa ràpid, em sembla que va ser ahir quan vaig començar a donar les primeres classes, quan vaig arribar aquí, i per això crec que un ha de viure la vida al màxim cada dia. I jo ho he fet, he tingut la sort d’haver viscut la vida que he volgut, he viatjat i he pogut conèixer el meu món al voltant. He aprofitat cada oportunitat que se m’ha presentat. I finalment, el més important, cal riure, la gent no riu prou, el fet de divertir-se és fonamental.
Què és el millor que t’ha donat la dansa?
Poder seguir aquí. Gràcies als records i les experiències que he viscut he pogut fer tot aquest recorregut. Jo don cada dia gràcies a déu per la vida que m’ha tocat i els pares que em van deixar ser, estar i viure. També a gent que s’ha creuat en el meu camí, amb la qual he tingut grans experiències. I que he tingut els millors mestres de ballet que et puguis imaginar.
A vegades una conversa amb una persona et pot marcar molt més que algú que ha estat amb tu tota la vida. Saber apreciar això és fonamental per a la vida, per a continuar endavant. Veure gent que ha passat per les meves mans, desenvolupar una carrera en el ballet és, per a un mestre, la cosa més gratificant que existeix.
Quins són els atributs per a ser una bona professora?
Paciència, molta paciència. I per descomptat, tenir coneixement. El problema del ballet és que treballes amb un cos que no és el teu, per tant, has de saber d’anatomia, has de saber de col·locació, has d’entendre el cos de cada filleta, que és distint. Jo he vist filletes amb els genolls destrossats del mal treball durant anys. A més, és molt important haver passat per totes les fases de formació.
Estàs treballant amb el cos d’altres persones i qualsevol cosa que corregeixis malament pot significar un problema en els genolls, a l’esquena, en els turmells, en els dits, als peus.
Com viuràs la dansa a partir d’ara?
Tu et creus que es desprendran de mi? Jo estaré sempre per al que vulguin, si algun dia necessiten una col·laboració, d’una ajuda, del que sigui, jo sempre hi seré. Però en principi, em dedicaré exclusivament a l’escola de Ciutadella, a donar-li l’última empenta.
