C.M./Ferreries. El conegut periodista esportiu català Pere Escobar i Royo (Barcelona, 1962) estiueja des del 1992 a Menorca, de la que es declara un enamorat. Escobar ha estat cap d’Esports de Televisió de Catalunya i locutor de TV3 dels partits de Primera. Actualment, retransmet per a Catalunya Ràdio els partits de futbol del Reial Madrid, del Barça femení, del Levante-Las Planas, i també els del Girona, com a acompanyant d’Eduard Solà. “El millor de tot és que m’ho continuo passant molt bé. I això no és fàcil”, assegura el veterà periodista barceloní. Escobar, que en alguna ocasió ha passat les seves vacances a Ferreries, ens cita al centre zoològic d’Alaior, Lloc de Menorca, que s’ha convertit per a ell i la seva família en visita obligada.
Com viviu l’ofici de periodista?
Sempre dic als meus fills que si t’agrada la feina que fas, no treballes. Ets un afortunat, que vas a fer el que t’agrada i, a més a més, et paguen. Això, a mi em continua passant. Però l’ofici ha canviat molt, i hi ha nanos més joves als que els toca ara tirar endavant. Aquí, que no som un país anglosaxó, el respecte per l’experiència, no el tenim. Aleshores, a mi m’han com a mig arraconat. Els que manen diuen: “Hem de captar l’audiència jove”. És una manera de veure-ho. Però l’audiència jove és a dins de l’smartphone. És cert que hem de trobar la manera d’entrar-hi i de captar la seva atenció. Però la realitat és aquesta. Els periodistes més joves són els que han de pujar i s’han d’equivocar, com ho vam fer nosaltres. Tanmateix, estaria bé que preguntessin, i així es fotrien menys galetes. Els catalans i els espanyols som així. Quants locutors grans hi ha? En canvi, mires la CNN i hi ha tius de vuintanta anys, que són respectats. Però aquí no.
Quina evolució ha seguit el periodisme esportiu?
Des del punt de vista de la comunicació amb els personatges, està molt pitjor. Els periodistes ens hem deixat robar la nostra autoritat i el respecte per la nostra professió per part dels caps de comunicació dels clubs. Ells són qui et diuen qui sortirà a parlar i has de dir el teu nom encara que portis 50 anys treballant al mitjà. A més, si el personatge que surt et contesta allò que vol, no li pots repreguntar. Això, amb perdó de l’expressió, em sembla una cagada per part nostra per haver-ho permès. Vaig començar en una època en què els periodistes grans, quan l’entrenador s’emprenyava perquè havien escrit no-sé-què i muntava un pollo, s’aixecaven i se n’anaven de la sala. I se n’anava tot déu, de la sala. Ara marxes i en queden quinze que són de mitjans digitals que els clubs acrediten perquè ja els anirà bé perquè tanmateix no diran res en contra, perquè si no es queden sense acreditació. Aquella autoritat que teníem, l’hem perduda. No ens hem fet respectar. A més, ara hi ha molta trinxera. O ets meu o vas contra mi. A l’època del Nuñez això també passava, però no hi havia tant trinxerisme com ara.
El periodisme esportiu ha perdut la credibilitat?
Sí. El respecte i la credibilitat. Abans, agafaves un diari i llegies que havien trobat tres vaques volant per damunt d’Alaior, miraves la firma i t’ho creies. Pensaves: “Hauré d’anar a veure-les”. I anaves a Alaior i, efectivament, volaven. Potser s’estaven caient del campanari, però volaven. Ara veus qualsevol collonada, i no et creus res. La credibilitat no puntúa.
“Al periodisme actual hi ha molta trinxera. O ets meu o vas contra mi. A l’època del Nuñez això també passava, però no hi havia tant trinxerisme com ara”
Tot fa la impressió que al periodisme esportiu s’ha perdut el costum de fer periodisme i investigar els fets. Allò que veus per tot arreu són periodistes de l’entorn del Madrid o del Barça comentant a les principals plataformes les notícies que ha donat l’altre…
És el que et deia abans. Els nanos segueixen el telèfon, però tontos, tampoc no són. És cert que no admeten coses de més de tres minuts, però no són pas ximples. Saben què volen sentir, i perquè els agrada més un que l’altre. Jo crec que allò que no hem trobat és el canal, la manera d’explicar les coses per atrapar-los.
Teniu un fill que és periodista i actor. No vau tractar de desanimar-lo?
Ens vam barallar que no t’ho pots imaginar. Jo sóc el primer de la meva família que he fet de periodista i, fins ara, l’únic. El Pere, que és el primer, va estudiar publicitat. El Pau, però, va voler estudiar periodisme. Jo m’hi vaig oposar. Per què? Doncs perquè no sé cap on va la nostra feina.
Potser cap a una deriva…
Estic convençut que acabarà sortint de la deriva, que trobarà el seu camí. Ara estem perduts en una rotonda, i estem fent l’indiu.
La professió està, a més, molt precaritzada…
Aquesta és una altra. Les primeres cadenes de ràdio de Catalunya són plenes de mileuristes. Això, a la meva època no passava. O no cobraves o cobraves molt poquet, però tenies un objectiu a la vista que et permetia anar pujant fins que tenies un sou amb el qual et podies defensar. Això és fotut. Aleshores, el Pau, al final , me va dir: “Faré això i, a més a més, faré teatre”. Record que li vaig dir: “Vaja, home, ja podries haver estat pianista d’un burdell, fill meu!”. Fixa’t que després de treballat com a becari en diferents mitjans, al final va entrar com a mestre de teatre… amb el títol de periodista!. Conec actors consagradíssims que estaven servint darrere una barra perquè no tenien feina. La feina d’actor és molt precària, més que la nostra.
Quin mitjà preferiu, la tele o la ràdio?
Les dues coses. La ràdio té una màgia que la tele no té. La tele és molt més emprenyadora, molt més feixuga, més lenta. Per fer un vídeo d’un minut, t’hi pots tirar una hora, si ho vols fer bé. La ràdio, la pots fer amb un simple telèfon. La tele és diferent. Tanmateix, record que quan feia el Cent x Cent o El camp contrari i s’obrien els focus, m’ho passava teta. No per la sensació d’estar sota el focus. Em sentia com si fos la peixetera: “Mireu quin peix més maco!, vinc a vendre-us el que tinc!”. Per tant, la tele i la ràdio m’agraden molt, tot i que vaig començar a l’ofici escrivint.
Les vostres primeres passes com a periodista les vau donar a El Noticiero Universal, un diari en castellà editat a Barcelona, que va desaparèixer el 1985.
El Noticiero Universal era un diari de tarda. Si ho comptem ara, algú es pensarà que ens hem fumat alguna cosa!
Era un d’aquells diaris amb màquines d’escriure a les redaccions…
I el soroll de la sala de teletips. Un soroll infernal. I el de les màquines d’escriure: Pa-pa-pa-pa-pà!. I el racó dels esports, sempre amb un soroll del carajo i molta bronca sempre. Jo crec que això era vida. Són experiències que ningú no ens podrà treure de sobre i que ningú més no viurà. Fumàvem, bevíem… Era un ofici més romàntic, el que vertaderament em va enamorar.
Algun altre fill s’ha sentit temptat pel periodisme?
El tercer dels fills, l’Arnau, també estudia periodisme, i també m’hi he barallat.
Molts periodistes s’han fet periodistes perquè s’han sentit fascinats des de petits pels grans comunicadors del periodisme esportiu…
El Bassas, el Francino…, n’hi ha mil. Jo vinc d’una època en què els periodistes no podíem tenir carnet. No negaré que a mi m’agrada que guanyi el Barça, perquè jo anava de petit agafat a la mà de mon pare a ca’n Barça, però sempre -perquè és el que em demanava l’ànima i el que m’han ensenyat a mi- si veig que una jugada és penal, no miro el color de la samarreta.
“Vinc d’una època en què els periodistes no podíem tenir carnet. No negaré que m’agrada que guanyi el Barça, però si una jugada és penal, no miro la samarreta”
És més objectiva la premsa esportiva de Madrid o la de Barcelona?
La de Barcelona.
Per què?
Perquè considero que els grans mitjans de comunicació de Madrid estan controlats pel Florentino Pérez, i que el que es passa dos pobles perd la feina. He vist com a director del diari Marca l’Eduardo Inda, que em sembla un tiu despreciable, o com el diari Marca obria la seva portada amb un maillot groc de l’Indurain el dia que començaven els Jocs Olímpics de Barcelona, o al diari As falsejant en portada les ratlles d’un fora de joc. Crec que aquí s’han passat uns quants pobles. El Florentino busca els seus objectius i té la capacitat de complir-los. Allò que és una vergonya és que el país ho permeti. Uns pàrquings que valien dos-cents milions i escaig n’hi han costat sis!. En un país normal, aquest tiu estaria a la presó. I si no ell, almenys els que li han permès. A la llotja del Bernabéu et trobes ministres, jutges… Ho ha sabut fer.
“Estic segur que acabarà transformant-se en una societat anònima esportiva. Dubto molt que m’equivoqui”
Com creieu que acabarà la situació que viu el Barça?
Malament. Estic segur que acabarà transformant-se en una societat anònima esportiva. Dubto molt que m’equivoqui.
Laporta, no pot fer més del que fa?
Jo crec que podria haver-ho fet d’una altra manera. A dia d’avui, el Barça és una empresa familiar. Hi ha una cosa que em preocupa. De veritat cap executiu de cap gran empresa s’ha volgut quedar al club?
Tots han sortit per cames…
Ni déu s’ha quedat. No es queden perquè si ho fan, perden credibilitat, i ells viuen de la seva credibilitat.
Avui podríeu fer la mateixa feina que féieu fa un anys com a periodista i no patir-ne les conseqüències?
Crec que no. Fixa’t sinó el que passa amb l’Emilio Pérez de Rozas o el Ramon Besa, que escriuen qualsevol cosa i els matxaquen a les xarxe s socials. Però ja ho sabeu, això és anònim i, a sobre, barat. Jo obligaria a què la gent posés el seu nom i el seu DNI.
Com veieu el Madrid de Mbappé, Rodrigo, Vinicius i Endrik?, són masses galls per a un sol galliner?
Jo crec que sí. Tanmateix, jo opino que el Bellingham, per exemple, no té prou bon cap. S’acaba de barallar amb tota la selecció anglesa. Crec que no és molt llest. Llavors tens el Vinicius, un jugador desequilibrant que està desequilibrat. Fixeu-vos sinó en tot el que ha passat amb el problema del racisme. L’equip amb més jugadors negres d’Espanya, amb molta diferència, és el Madrid. L’únic que ha tingut problemes és el Vinicius. I això el perjudica a ell i al seu equip. Jo pensava que al venir l’Mbappé, el tito Floren el vendria.
El culé continua essent victimista?
Ho va deixar de ser durant un temps. El victimisme va començar a canviar amb el Johan Cruyff. Ell no entenia això d’anar de perdedor per la vida. Era una persona extraordinària. I van venir dos Tenerifes, i a l’Arsenio li va caure la Lliga amb no sé quans punts d’avantatge!. Després va venir el Guardiola i en va fer la continuïtat, però a lo bèstia. Ell tenia clar que havíem de deixar el Madrid de banda. Però al final no pots canviar la mentalitat d’un poble. Els catalans som així de lamentables. El Madrid ha fet el que ha volgut al bell mig de La Castellana i no ha passat res. El Núñez ja va voler fer alguna cosa així i tot déu se li va tirar a sobre. No crec que el Florentino acabi demanant-li habitació al Puigdemont a Waterloo. Ells viuen la vida d’una manera diferent: són guanyadors. I si perden, tenen una virtut extraordinària: una memòria selectiva que fa que als tres minuts ja no se’n recordin que han perdut. Això, jo ho admiro.
“Al Reial Madrid viuen la vida d’una manera diferent. Si perden, tenen una virtut extraordinària: una memòria selectiva que fa que als tres minuts ja no se’n recordin que han perdut. Això, jo ho admiro”
Estiuejau a Menorca des del 1992. Una història d’enamorament…
El 1990 els meus pares van visitar l’illa per primer cop i van romandre a Cala Blanca. Però el Pere va néixer el maig del 1991 i no vaig poder anar-hi. Ja a l’any 1992, abans dels Jocs, vaig aprofitar quinze dies de vacances per visitar l’illa i allotjar-me en un apartament de Cala Blanca. Allà m’hi vaig enamorar. El 1995, arribo a Cala Blanca a les sis de la tarda i a les vuit el meu pare es posa malament (tenia un aneurisme), el porten fins a Maó i es mor. Però us dic una cosa. Jo segurament firmaria morir com va morir mon pare. Va morir a Menorca, on era feliç. Encara tinc la imatge al cap del meu pare ballant als Apartaments Maribel amb el meu fill petit. Després d’això vaig deixar de venir a Menorca. Em vaig separar i crec que va ser al 2001 quan la meva nova parella va parlar amb ma mare per a donar-me una sorpresa el dia del meu aniversari, el febrer. El regal era un viatge a Menorca. Vam venir a Ciutadella, vam passar per Cala Blanca i per l’Hospital de Maó… per tots els mateixos llocs per on jo havia estat amb els meus pares. Des d’aleshores ja no he deixat de venir.
Què us agrada fer a l’illa?
He deixat de ser un turista a Menorca per a ser un turista adoptat. Calescoves, per exemple, és la cala que més m’agrada de totes, tot i que penso de veritat que hi ha poques platges al món com Pregonda. Però mireu el que em passa… Vaig a s’Arenal d’en Castell i veig el meu fill Roger (que avui té disset anys) aixecar-se de la tovallola, agafar la mà a la meva mare (que aleshores ja era vídua) i entrar dintre de l’aigua (quan al Roger tot just li banyaves els peus cridava com un malalt!). Us semblarà que estic boix, però us juro que tot això, jo ho veig. Em passa el mateix quan vaig a Cala Blanca, que veig a mon pare…
Teniu molts amics a Menorca?
Sóc molt amic del Toni Goñalons, i també de la família Mir: el Lluís, el Tomeu, el Manel, la Maria, la Carmen… Són tots ells grans amics.
