C.M./Ferreries. L’obra del pintor ferrerienc Lluís Febrer ha estat la protagonista de l’exposició titolada “Un (lapse) en el camí (amb velles i noves perspectives)” que s’ha pogut veure al local de l’Associació per a les Arts de Ferreries, Art’s, de la qual l’autor n’és un dels fundadors. Una retrospectiva que permet copsar l’evolució artística de Febrer, des dels seus inicis, el 1980, fins a l’actualitat, una etapa on l’artista deixa de banda les provatures dels seus començaments i se decanta cap el paisatge figuratiu, amb una prevalença clara de la llum i el color, en composicions que intenten captar la pau dels grans espais naturals i els horitzons oberts. Un total de quaranta quadres que van des dels olis damunt tela, els pastels i els grafits fins als acrílics (damunt tela i damunt llenya), característics de la seva darrera etapa. En el llindar de la seva jubilació, Febrer es prepara per a viure i experimentar una nova etapa de la seva vida, marcada per la reflexió i l’exploració de nous horitzons, artístics i personals.
Un “lapse” en el camí. Per què?
En primer lloc, per una qüestió personal, perquè ara estic en un impasse, un canvi de vida. Ja que em van brindar l’oportunitat de poder fer l’exposició, vaig pensar que potser seria adient fer una aturada i una revisió del que duc fent tots aquests anys i veure-ho amb perspectiva. És una oportunitat de decidir per quin camí he de seguir, no sols pictòricament, sinó també personalment.
I quin és aquest camí?
Un camí d’obertura i tranquil·litat, d’obrir nous espais i horitzons i mirar més enfora. Ara mateix, estic construïnt fabiols. És quelcom molt diferent al que he fet fins ara, però també relacionat amb l’art i la música. Tanmateix, la música sempre m’ha agradat i tinc una mica de formació musical. He fet fabiols a partir del so de les festes, i també flautes de pa. I com que sonen bé, vull tirar també una mica per aquí. Es tracta d’agafar una orientació personal de tranquil·litat, de veure què surt i d’una mirada oberta. Per açò, tots els meus darrers quadres ja no són paisatges interiors, sinó horitzons.
El denominador comú de la vostra trajectòria de 40 anys com a pintor és una pintura més o menys figurativa, centrada en el paisatge, la pinzellada, la llum i el color…
Sí, açò és el que jo he pretès. La meva pretensió ha estat sempre dibuixar amb el color. El color és la base de tot; amb el color aconsegueixes forma, línia i expressió. El traç, el tipus de pinzellada, el gest…, tot això m’interessa.
“El camí que s’obre davant meu és un camí de reflexió, de mirar més enfora. Per açò, els meus darrers quadres ja no són paisatges interiors, sinó horitzons”
En algun moment heu intentar conrear altres estils, o us hi heu atracat, com el realisme…
Durant la meva trajectòria, en alguns moments potser m’he atracat més al realisme, o millor dit al realisme conceptual. El corrent del realisme de finals del s. XVIII incidia en allò real, allò que no tenia sortida, la pobresa de la gent, les coses que ningú vol. Després, amb una factura un poc més acurada. Encara que tot és taca, i línia.
On us sentiu més còmode, però, és dins la tradició pictòrica del paisatgisme menorquí d’estil figuratiu….
Hom està condicionat pel context i el territori on viu. Menorca t’hi duu, d’alguna manera.
Les composicions més actuals que heu inclòs a la retrospectiva, de quan són?
De dos anys cap aquí. Tota la producció d’enguany la tinc exposada a la Migjornale.
El 1983 vau decidir donar un impuls al món de la pintura a Ferreries, juntament, amb els artistes Carlos Mascaró, Maties Sansaloni, Nito Serra i Pons Pallicer, la creació del grup Art 5. Què preteníeu, amb aquest moviment?
Tots nosaltres ja formàvem part d’un altre grup que havia organitzat Joan Serra. Ens reuníem a la galeria Picasso, i d’alguna manera, Joan ens promocionava. Volia crear una escola de pintura a Ferreries. Vam formar el Grup d’Art Santa Àgueda, que el que pretenia, sobretot, era anar fent exposicions. Quan ja declinava, Pons Pallicer, Mascaró, Sansaloni, Nito Serra i jo vam decidir crear Art5 per a seguir fent exposicions junts i dinamitzar el poble. A partir del 2003 vam decidir reprendre el projecte i vam fundar Art’s. Després hi hauria una escola de dibuix i pintura.
Com a estudiant de Belles Arts de jove a Barcelona, es pot dir que vau començar molt prest amb els pinzells…
Per a mi, la pintura sempre ha estat una afició i un divertiment. No vaig arribar a acabar la carrera de Belles Arts per culpa del servei militar. Però potser si l’hagués acabada, hagués acabat donant classes a un institut. Així, he pogut fer una altra feina, que m’ha donat per viure i que m’ha permès dedicar-me algunes estones a la pintura.
