Balearia, Black Friday Advertisement

Tots els camins menen al blau, d’en Lluís Febrer

Tónia Coll, artista i professora de la Universitat de Barcelona.

On passa que tots els camins menen al blau? Entenent aquest blau com la mar, només a una illa tots els camins ens hi duen, i com més petita és més prest ens trobam amb la retxa blava de l’horitzó.

Anem a passes, per fer un bon camí. A en Lluís Febrer l’he conegut lligat a la pintura, des que el conec que pinta… Bé, també ha fet pastissos i una família preciosa i ha alçat una empresa que continuen els descendents. Ara ha deixat de fer pastissos i segueix pintant encara amb més força. Amb la jubilació ha redescobert la mar, la platja que resplendeix solitària de bon matí.

Cap al 1983 o 1984 em vaig apuntar a un curs de pintura amb en Lluís Febrer. Em va xerrar de la Facultat de Belles Arts de Barcelona i em va animar a anar-hi. Allà hi vaig entrar al 1985 i encara no n’he sortit. Lluís, mai t’ho podré agrair prou! Totes les decisions, com ens assegura el poeta Robert Frost, que prenem determinen el camí i aquesta va ser clau. Anys després, quan ja era doctora i professora a la Facultat, en Lluís s’hi va tornar a matricular per a continuar els estudis començats anys abans.

Aquell mestre va esdevenir alumne, i aquella aprenent li va fer de professora. Miris com t’ho miris em sembla una evolució preciosa. Un elogi a la formació i a la idea que el mestre aprèn de l’alumne de la mateixa manera que l’alumne aprèn del mestre perquè l’ensenyament, quan esdevé de veritat, és bidireccional.

I és que l’aprenentatge sempre demana unes dosis de humilitat  i més en aquest cas que hem de situar en un poble petit de Menorca i a principis de la dècada dels vuitanta del segle passat quan les dones teníem més dificultats a l’hora de sortir de l’illa per estudiar una carrera. Explic tot açò per reflectir el caràcter i la personalitat d’en Lluís Febrer: aprèn l’ofici de pastisser, aprèn l’ofici de pintor i, a partir d’aquí, la llibertat creativa per tal de fer els millors pastissos del món i de reflectir amb personalitat els paisatges de l’illa. I aquí, és clar, arribam a les seves pintures, a les obres d’aquesta exposició: Macarella, camins, interiors de l’illa, la mar i, sobretot, Binigaus.

El concepte de paisatge és ampli ja que explora el territori, les empremtes humanes, la memòria i la identitat. No és mai una simple representació realista de la natura, ni molt menys una postal idealitzada com a souvenir d’un lloc. Els artistes reinterpreten l’entorn natural a través de mirades renovades, poètiques o critiques, fent una connexió amb el paisatge viscut.

Paisatge i natura són conceptes interconnectats i amb una diferència important: la natura existeix per si mateixa, independentment de la mirada i la presència humana; mentre que el paisatge només és en tant que el conforma la mirada humana.

El paisatge requereix una mirada que el reinterpreti. El paisatge és una construcció cultural, és la percepció que tenim d’un territori. Imaginem un diagrama de Venn. A un conjunt hi tenim Natura, i a l’altre, a la dreta hi tenim Cultura, i a l’espai d’enmig on es sobreposen el dos conjunts es crea una zona de fusió on hi ha el Paisatge com una mescla de Natura i Cultura.

El Conveni Europeu del Paisatge diu que aquest és qualsevol part del territori tal i com la percep la població, i aquí hi entra la història, la cultura, l’art i l’emoció que els humans hi projectem.

A cada època i cada grup social elaborem imatges del món segons els coneixements, les creences i els desitjos. Els humans de pas només som els usufructuaris del territori que habitem.

Les mirades sobre el paisatge dels artistes contemporanis no té res a veure amb les que ens van deixar els artistes del romanticisme, ara en plena era coneguda com a Antropocè, on l’empremta humana  està provocant alteracions del medi natural com mai havia passat abans i on la natura agafa moltes vegades la condició de parc temàtic. En la pintura de paisatge actual hi ha una forta càrrega cultural i a la vegada unes dosis d’espiritualitat i misticisme com a reacció de fugida i refugi d’un món accelerat i ansiós. La difusió massiva del paisatge, ha duit a una banalització d’aquest a través de selfies i imatges superficials i ràpides, totes semblants i retocades amb filtres que idealitzen alhora que vulgaritzen i en resten l’ànima.

El paisatge ha tendit a banalitzar-se i a frivolitzar-se a través de la híper imatge fomentada per la indústria del turisme i la publicitat. En la paraula paisatge s’hi barregen mots tan diferents com sostenibilitat, ecologia i naturalesa. El context i l’entorn influeixen la vida de tothom.

Esteim saturats d’imatges idealitzades de Menorca, de postals, enquadraments similars o idèntics del mateix lloc; allò formalment acceptat com a gust majoritari que no aprofundeix en res ni aporta cap visió crítica. Idò, en aquest entorn hi trobam mirades sentides i lúcides que ens mostren un paisatge viscut amb tot el cos, amb la memòria, amb l’experiència i amb les emocions.

El paisatge lligat a la vida, fet amb amor i per amor. La pintura reflecteix l’actitud i la intensitat emocional amb que ha estat feta. Així en Lluís traspua estima, i ho fa sense nostàlgia, mostrant un paisatge que és pur present.

Una anècdota molt significativa per entendre el pas de la pintura representativa a la pintura moderna que passa a valorar el caràcter matèric, formal, cromàtic i gestual com a llenguatge intrínsec de la pintura, és la que es coneix com el feix de llenya de Courbet.  Cap al 1850 Courbet acabava de pintar una zona de bosc als voltants del seu Ornans natal. El seu amic, el crític Francis Wey, li va demanar per un fragment marronós de la pintura.

Courbet li  va dir que no sabia què era i van anar a veure-ho in situ adonant-se que era un feix de llenya. Courbet va observar que havia pintat el que veien els seus ulls i no el que sabia el seu cervell. Aquesta història marca el Realisme de Courbet, el pintor no pintava el que sabia què hi havia, el concepte intel·lectual d’un feix de llenya, sinó que plasmava les taques de color, la llum i les textures que captaven els ulls.

Aquesta anècdota influirà en els pintors de l’Impressionisme i, per extensió en part de la pintura contemporània. El cas de Georg Baselitz, del qual aquest estiu hem pogut veure el seu quadre Bildvier (Picture Four) del 1991 a l’exposició Directionless de Hauser & Wirth, on qüestionava les convencions de la representació i en centra en la pura pintura abans que en l’objecte retratat.

Courbet connectava la retina amb la mà i el pinzell com a extensió. Va ser una lliçó fonamental sobre la mirada artística que va obrir camí cap a la modernitat, canviant el paradigma de la pintura. L’art deixava de dependre del QUÈ es pintava per centrar-se en el COM es pintava. La  llenya de Courbet obre la porta a entendre que el veritable subjecte de la pintura no és la realitat descrita, sinó la pintura mateixa.

La idea del paisatge s’amplificarà també als anys 50 del segle XX amb la Psicogeografia, que  estudia els efectes i les formes de l’ambient geogràfic, especialment l’entorn urbà, en les emocions, el comportament i la percepció de les persones.

Les pintures d’en Lluís Febrer ens lliguen amb aquesta força de la vivència, només poden ser fetes per una persona que estima el territori i la pintura i que viu amb mirada neta i clara, perquè només des d’aquesta relació amb la vida es pot pintar i deixar plasmat el teu paisatge vital i vivencial convertit en analogia de la pròpia ànima del pintor.

Compartir a
Carpeta Ciutadana CIME
Plataforma per la Llengua