Setembre ha passat
i Octubre ha arribat.
Ses festes han acabat
i ara toca tranquil·litat.
Van desfilar molts cavalls.
Molts més que quan van venir
a la conquesta de Menorca.
Cavalleres i cavallers
van sortir elegantíssims.
Com si fos una desfilada de models
els cavalls lluïen uns brodats,
verdaderes obres d’art.
He de felicitar els artistes
qui les van fer.
Temps s’hi ha de dedicar
a les persones,
ara que ja hi ha més pau.
Als petits, dedicar-lis
un poc més d’atenció,
perquè molt grossos volen ser.
I als més grans,
que tant mos van cuidar
ara és a noltros qui ens toca,
cuidar-los com a bons humans.
Mai farem prou,
hi ha l’embolic
de saber que vivim.
No és el que era,
és el que hi ha.
Ja tenim pinzellades de tardor,
colors per tot arreu
groc, taronja, vermell, ocre i tants.
El 2026 és venturós
d’un rem boníssim,
les abelles fan estralls.
Ara es tracta de contemplar
i tenir fe en la natura,
si volem viure millor,
la vida són dos dies
i els hem de viure,
de la millor manera possible.
Sec a la terrassa d’un bar i veig passar a una parella d’enamorats. Ja fa anys qui passen cada matí, són una viva estampa de la felicitat.
Tot i ser un poc grans, continuen sempre agafant-se de la mà mentre van voltant pel poble.
Un dia un al·lot jugava i amb una pilotada la va fer caure a ella. Vaig ser testimoni de la delicadesa amb qui el seu enamorat la va aixecar, d’amor total.
Un qui també se’ls mirava comenta:
–Quina sort que tenen alguns!
–Clar que sí! –li dic jo–. Açò és l’amor vertader.
Viure un per l’altre, així són els enamorats de Ferreries.
Quants en podrien prendre exemple, i és una pena, perquè en segons quins contextos semblaria com si fossin d’una altra època o fins i tot d’un altre món.
Per sort estimar continua sent possible, no ho oblidem.
Vicent Pons, pel camí de la tardor
