Fa uns dies, a casa, parlàvem d’habitatge. La meva filla Ona va dir que de gran voldria tenir una casa i no un pis. Lina, amb aquella sinceritat tan poc diplomàtica, li va amollar una frase: «Així com estan les coses, no podreu comprar una casa». Dit així, en fred, fa una mica de por.
No perquè hagi de ser necessàriament cert, encara falten anys i ningú sap com serà el món quan els nostres fills s’hagin d’emancipar. Però inquieta que una generació de pares que va créixer pensant que els fills viurien millor comenci a explicar-los just el contrari sobre una cosa tan elemental com tenir on viure.
I a Menorca no és només una sensació. Aquest setembre hem sabut que els nous contractes de lloguer del 2025 ja superen, de mitjana, els 1.000 euros mensuals. Fa cinc anys eren 544. Ferreries encapçala el rànquing: els nous lloguers hi superen els 1.300 euros.
Mil tres-cents euros! No fa falta ser economista per saber què significa aquesta xifra devora una nòmina normal, sobretot si qui l’ha de pagar és algú jove que intenta emancipar-se. I la paradoxa arriba fins al punt que el mateix mercat ha deixat enrere les ajudes públiques: el límit per accedir-hi és de 900 euros. Aquesta és la famosa mà invisible?
Són xifres. Però darrere hi ha una pregunta molt més senzilla: qui podrà quedar-se?
Perquè el problema no és només poder comprar una casa. És poder construir una vida allà on has crescut, emancipar-te sense deixar bona part del sou en el lloguer, envellir sense por que casa teva deixi de ser-ho.
Aquests dies hem vist les terribles imatges de Maricarmen, una dona de 87 anys de Madrid que vivia al mateix pis des de 1956 i que finalment va ser desnonada.
I després me fa ràbia tenir paper banyat, la Constitució ens diu, que tenim dret a un habitatge digne i adequat. Sobre el paper, l’habitatge és un dret. Però els drets tenen un petit inconvenient: no basta escriure’ls. Un dret que una part de la població no pot exercir corre el risc de quedar-se en una frase ben intencionada impresa en un paper oficial.
I això no és només un problema immobiliari. Quan un jove parteix de l’illa no per conèixer món sinó perquè tornar és impossible, tenim un problema demogràfic. Quan una persona gran acaba als marges després de setanta anys a casa seva, tenim alguna cosa encara més difícil de mesurar: un problema social, de quin tipus de comunitat tenim.
No tenc una recepta senzilla, i sospit que qui diu tenir-la no diu tota la veritat. Construir més, habitatge públic, mobilitzar pisos buits, regular certs usos… cada opció té efectes i límits que mereixen un debat seriós. Però potser, abans de discutir les solucions, caldria posar-nos d’acord en la pregunta: quin poble volem ser si els qui hi han nascut no s’hi podran quedar?
Pens de nou en n’Ona i en aquella casa que diu que algun dia voldria tenir. Potser d’aquí uns anys voldrà partir. I estarà bé que ho faci. Conèixer món, equivocar-se, tornar o no tornar també forma part de créixer.
El problema no serà que vulgui partir. Serà que un dia vulgui tornar i no pugui.
