Durant anys, molta gent compta els dies que li falten. La jubilació apareix com una promesa: temps lliure, cap despertador, cap obligació. Quan arriba, sovint és un alleujament, però al cap d’uns mesos, en algunes persones hi apareix una sensació difícil d’explicar. És una mena de desubicació, com si el dia hagués perdut la seva forma.
La jubilació és una transició vital, com ho són l’adolescència, l’emancipació, la maternitat o la paternitat, una separació o la menopausa. No en el sentit que hagi de ser un problema, sinó que obliga a reorganitzar una vida que durant molts anys ha tingut una estructura coneguda. El gerontòleg Robert Atchley descrivia que sovint hi ha una primera etapa marcada per la novetat, una mena de «lluna de mel» en que es fa tot allò que s’havia ajornat. Després, quan la novetat s’esvaeix, arriba el moment de construir una vida quotidiana nova, també a casa, on la convivència amb la parella i la família pot haver de reajustar-se. No tothom ho viu en aquest ordre ni amb la mateixa intensitat, però el procés demana temps.
Deixar la feina, a més, ja no és el que era fa trenta o quaranta anys. Aleshores, la jubilació era gairebé l’avantsala de la vellesa. Avui, per a moltes persones, la jubilació obre una etapa de molts anys, que pot començar amb energia, projectes i ganes. És una etapa llarga que no encaixa en cap dels dos relats habituals: ni el principi del declivi ni unes vacances infinites. I costa imaginar com viure-la quan gairebé tot el que ens han ensenyat a planificar és el final de la vida laboral.
La feina ens donava molt més que un sou. Ens donava un horari, un lloc on anar i un rol reconegut: ser el mestre, la infermera, el fuster, la dona de la botiga. També ens donava un «nosaltres»: companys, clients, gent amb qui compartíem el dia sense haver de quedar expressament.
La psicòloga Catherine Haslam és una de les veus d’un enfocament conegut com «la cura social». La seva idea de fons és que la salut mental, i també la física, no depenen només de factors biològics o de l’esforç individual, sinó dels grups als quals pertanyem i de la identitat que construïm amb ells. Aplicat a la jubilació, els seus estudis mostren que qui pot conservar alguns dels seus grups, o trobar-ne de nous, viu la transició amb més benestar. El punt no és acumular contactes o activitats, sinó continuar formant part d’espais on coneixem els altres i on la nostra presència compta. Omplir l’agenda no és el mateix que tornar a pertànyer.
Tampoc no és la mateixa transició per a tothom. No és igual jubilar-se amb salut i una pensió suficient que fer-ho després d’anys de feina física o amb dificultats econòmiques. I tampoc no és igual triar-ho que haver-ho d’acceptar: una jubilació forçada, per malaltia o per un acomiadament, pot arribar sense temps per preparar-se i amb la sensació que la vida laboral ha quedat interrompuda.
Per a moltes dones, a més, deixar la feina remunerada significa passar, gairebé sense pausa, a fer-se càrrec dels nets o d’un familiar dependent. El temps lliure que els altres donen per suposat pot no arribar mai.
Davant d’aquestes inquietuds, la resposta sol ser: «Mantén-te actiu» : cursos, esport, viatges, voluntariat. L’envelliment actiu ha ajudat a qüestionar la idea que fer-se gran equival a retirar-se de la vida. Però quan es converteix en una exigència, sembla que fins i tot jubilats hàgim de justificar cada hora. Una dona m’explicava que se sentia culpable els dies que no tenia res programat: «Sembla que si no vaig a pilates o a un curs, estic perdent el temps».
Viatjar, fer activitats o cuidar els nets pot donar sentit a una persona i ser una càrrega per a una altra. No hi ha una fórmula única,i creure que existeix una manera correcta de jubilar-se pot acabar generant frustració en qui no s’hi reconeix.
La jubilació ens deixa temps, però no ens diu qui som. Aquesta resposta no sempre apareix fent més coses. De vegades comença quan tornem a tenir un lloc entre els altres.
