Es gran dia de sa festa
una volta va mancar
per sortir a fer botar
es cavall que n’és sa gesta.
Quina cosa més funesta!
Més quan mires el cel clar
i comproves amb sa mà
cada gota manifesta.
Vés alerta, et pots banyar…
Una alerta s’Aemet
just llençava com alarma
i vegades és una arma
per allò que no és un fet.
Taronja, vermella, quiet!
No te moguis, que hi ha karma!
I ja veus aquell qui l’arma
a un paraigües satisfet
dalt cavall com un qui eixarma.
Perquè enguany van fer ses canyes
igual que un Fórmula 1
i an es ritme ràpid, dur
de quan corres i t’afanyes.
Quan es tel de ses lleganyes
prest el perds no el veu ningú
pro allò tan veloç, tan cru
és mal de seguir companyes,
mo’n van dar en cullereta, tu.
Quan sa festa n’és consol
difumina sa rutina
i just s’obra i s’imagina
fora des seu protocol.
Sant Bartomeuet quan vol
troba encara gent prou fina
i en Pau Coll va fer una rima
abans de tirar es pinyol
perquè sa glosa s’estima.
Ja se’n va s’estiu qui vola
sa calor no fa tant mal,
es sol no és tan animal
i sa fresca mos bressola.
Es jovent torna a anar escola
intel·ligència ets puntal
pro ara ets artificial
que estudien amb consola
per no pensar es personal.
Tothom ralla per whatssap,
en persona trob que no
i si pren decisió
deu esser s’IA que ho sap.
És de món o és de nyap
no fer ús de sa raó?
És sentit o submissió
si comanda més una app
que sa nostra intuïció?
Si no forgues fins s’arrel
mai no trobes es problema
i tenim més d’un dilema
que fa gana envelar un bel.
Aquí acaba aquest poema,
tingueu molt bon Sant Miquel.
