L’endemà d’una festa gran té alguna cosa estranya. Els carrers recuperen el seu aspecte habitual, desapareixen les barreres, la música deixa de sonar i tornem als horaris de sempre. Queda el cansament, les fotos al mòbil, les anècdotes que encara repetirem uns quants dies i de vegades, una sensació difícil de definir. Ens ho hem passat molt bé, però estem una mica de baixada.
Aquesta sensació no és exclusiva de les festes de poble. Pot aparèixer després d’un viatge molt esperat, un festival, un casament o unes vacances. La investigadora Sára Heidl l’ha estudiada en assistents a festivals sota el nom de post-event blues: aquella baixada d’ànim que pot aparèixer després d’un esdeveniment feliç i llargament esperat.
I és que una festa no comença quan sona la primera música, comença molt abans. Quan fem plans, parlem de qui vindrà, preparem coses o comptem els dies que falten, ja l’estem vivint d’alguna manera. Durant un temps tenim alguna cosa agradable situada al futur, una data que trenca la continuïtat del calendari. Quan arriba, no només vivim allò que esperàvem, també desapareix allò que estàvem esperant. Durant setmanes hi havia una data especial al calendari i, de sobte, ja ha passat.
Durant un festival, una celebració o unes festes de poble es pot crear, per uns dies, una realitat diferent de la quotidiana. Canvien els horaris, els espais i les relacions. Persones amb qui durant l’any només creuem una salutació es converteixen en companys de festa, de carrer o de conversa. Mengem a hores estranyes, improvisem plans, passem moltes hores fora de casa i mirem menys el rellotge. El poble és el mateix i, alhora, durant uns dies sembla un altre, i nosaltres també podem ser una mica diferents.
Quan s’acaba una experiència intensa, no necessàriament enyorem només el que fèiem. Podem trobar a faltar com ens sentíem mentre ho fèiem: més espontanis, més connectats, menys pendents de les obligacions, amb una sensació més intensa de formar part d’alguna cosa.
Després torna la quotidianitat. I el poble, de fet, sap fer alguna cosa que nosaltres sovint no sabem fer: donar-se marge. Els comerços obren només al matí, alguns no aixequen la persiana fins passada la setmana, els carrers triguen a recuperar el ritme normal. Ningú espera que tot torni a funcionar de cop. Però nosaltres, quan tornem d’un viatge, d’un casament o d’unes vacances, poques vegades ens permetem el mateix. Dilluns ja hi ha reunions, l’agenda sencera i correus pendents per contestar.
I aquesta baixada no és igual per a tothom. Els estudis sobre el retorn de les vacances també han observat que la manera com vivim la feina influeix en com experimentem la tornada. Parlem de vacances i feina, no de festes, però la comparació deixa una pregunta interessant: el malestar del retorn depèn només de com d’extraordinari ha estat allò que deixem enrere, o també de com vivim allò a què tornem?
Això no significa que la rutina sigui una condemna ni que hàgim d’intentar viure permanentment com si fossin festes. També necessitem estructura, descans, previsibilitat i dies en què no passi res memorable.
Per això, quan s’apaguen els llums, potser no cal córrer a omplir el buit ni interpretar-lo immediatament com un problema. Podem simplement preguntar-nos què és exactament el que trobem a faltar: la gent, la novetat, la llibertat d’horaris, la sensació de pertinença, la despreocupació?
Potser no enyorem només la festa, sinó la versió de nosaltres mateixos que hi apareixia. Com la ressaca del mar, que en retirar-se deixa a la sorra la marca d’on havia arribat l’onada, potser la festa també deixa un rastre: ens mostra algunes coses que ens fan sentir bé i que no sempre són tan presents en la vida quotidiana. I si és així, val la pena preguntar-nos quins aspectes d’aquella versió de nosaltres mateixos podríem incorporar al nostre dia a dia.
