A principis d’enguany l’Ajuntament de Ferreries va comunicar per escrit que deixaria de comunicar-se per escrit.
Reconec que la frase té una certa poesia burocràtica o és gairebé kafkiana. Una administració que ens avisa, que a partir d’ara ja no avisarà més. El carter acomiadant-se de nosaltres amb una darrera notificació postal.
I sí, entenc perfectament els arguments: sostenibilitat, eficiència, digitalització, agilitat administrativa. Tot això sona modern, responsable i fins i tot inevitable. La tecnologia ha transformat la manera com vivim i també com ens relacionem amb les institucions. Seria absurd negar-ho.
Però també és legítim preguntar-se si la modernització de l’Administració Pública era això.
Fa vint anys, molts teòrics de la nova administració pública arrel de la famosa web 2.0 imaginaven un món nou. Internet serviria per apropar les institucions a la ciutadania. Es parlava de transparència, de participació, de comunicació bidireccional, d’administracions més obertes i humanes. La tecnologia havia de servir per escoltar millor i per facilitar la vida a la gent, fins i tot es parlava de coses radicals com “ciberdemocràcia”, que ho he llegit jo no ho vaig somiar!
La realitat, ja la coneixem, és una mica diferent.
Hem passat del “vuelva usted mañana” al “hágalo usted mismo por internet”. Amb contrasenyes impossibles, certificats digitals que caduquen misteriosament i plataformes que fallen just el dia que acaba el termini. Tot molt eficient… Molt fàcil sempre que siguis informàtic.
I mentrestant, els rebuts, els impostos no desapareixen. Això sí que no falla mai. El preu de la taxa no baixa tot i que ara part de la feina administrativa també la faci el ciutadà.
El problema no és la digitalització en si mateixa. El problema és quan la modernització es converteix en desconnexió.
Perquè hi ha molta gent, no només persones majors, que no viuen enganxades a un portal ciutadà ni a un canal de WhatsApp institucional. Però també hi ha molta altra gent que, senzillament, està cansada que cada gest quotidià s’hagi convertit en una cursa d’obstacles digital. Intentar parlar amb una companyia telefònica i acabar discutint amb un assistent virtual que no entén res. Voler fer una gestió bancària senzilla i descobrir que l’oficina només obre unes hores o que primer has de demanar cita per una aplicació. O intentar entendre una factura de la llum entre contrasenyes, àrees de clients i menús infinits. Ens van vendre comoditat i modernització, però a vegades la sensació és que hem externalitzat la feina administrativa cap al ciutadà. Ara gairebé tot ho hem de fer nosaltres mateixos. I si no ens en sortim, la culpa encara serà nostra.
Quan vaig llegir el comunicat, vaig recordar inevitablement aquells carters literaris que duien notícies, paraules i fins i tot cartes d’amor. Des de l’entranyable carter de Pablo Neruda fins al coronel de García Márquez, que esperava una carta que mai no arribava.
Ara, en canvi, sembla que el missatge final és un altre: “el ciutadà ja no té qui li escrigui”.
