Com que val més tard que mai
me dispòs a fer ses gloses
per ‘gafar un nou tornai
de paraules sense lloses.
Si abans de fer un badall
me llegiu no us faci noses
que hi hagi un enderrossall
i no un camí de roses.
Com ses roses de Sant Jordi
que va ser just fa no res
ara escriu aquest pagès
cada vers perquè concordi.
Espigat com un brot d’ordi
ja ha passat s’abril, s’ha estès
i des maig que just ha pres
que tothom se n’enrecordi.
Jo me’n record fa pocs dies
d’un dia de gran proclama.
Es va encendre una flama
per ‘ribar fins Ferreries.
Sa llengua per ses poesies,
per qui expressa, per qui exclama,
per qui neix, per qui la trama
i la viu dins es seus dies.
Un poble que és viu la canta,
la llegeix, la sent, l’escriu,
la discuteix i la riu.
Tan l’estima com l’encanta.
An es nom de cada planta,
dins s’hivern i dins s’estiu,
dins s’amor com a motiu,
dins s’aliment dins de tanta
gent que ralla i li somriu.
Una parla, una promesa,
un poble, una il·lusió,
s’acudit d’un glosador,
sa paraula ben entesa.
Per fer maig i una endemesa
just mos basta una cançó,
una paella, fer unió
mantenint sa flama encesa
d’una parla amb il·lusió.
