És la història d’un grup de joves de Ferreries que vam muntar el grup de música moderna Los isleños. Contaré de primera mà el que vam viure.
A través de mon pare qui era soci de l’Associació de Pares de Família, va saber que en Jaume Febrer, qui n’era el president, volia reunir a joves que els hi agradés la música, per a organitzar una banda. Ens en reunirem una vintena, als qui en Jaume ens explicà la idea de formar una banda i acabà amb un «Penseu-hi i ja en parlarem».
De la vintena en quedarem sis, qui amb molta il·lusió vam iniciar el que seria el començament del grup. El següent pas va ser aprendre música, i en Jaume ens va trobar un bon professor, el senyor Biel Salord de Ciutadella. Era director de la Capella Davídica, capellà i professor del Seminari.
Cada diumenge anàvem tots junts a les classes amb un taxi cap a Ciutadella. Compràrem un magnetòfon amb el qual gravàvem les lliçons que estudiàvem. Als fosquets, en Desiderio, propietari de Loar, ens deixava una habitació, a on podíem completar els estudis. Em va dir que ho feia perquè ens volia ajudar.
Les classes duraren tres anys, encara que també durant aquest temps estudiàvem cançons. El senyor Salord ens va dir que estava molt content del grup per bons estudiants.
–Ara esteis en el punt de llegir música amb les partitures.
En Jaume Febrer ens digué que ara havíem de comprar els instruments. Ens reunírem tots amb els pares, ells eren gent senzilla i aportaren el que van poder. Quan ja poguérem disposar dels instruments, allò ja era massa. En començar l’ensenyament ens donaren partitures i amb els instruments ja podíem provar i assajar d’una manera més fefaent.
El grup el formàrem amb tota la il·lusió del món i la força que dona la joventut en José Truyol al trombó i al baix, en Joan Vidal al saxofon, en Miquel Rotger a la trompeta, en José Barber a la bateria, en Vicent Martí a l’acordió i a la guitarra i en Vicent Pons com a vocalista.
Estàvem als anys 60, provàvem cançons qui no havíem sentit mai, però amb l’ajuda de les partitures i actitud nostra aconseguíem un resultat satisfactori. No teníem nom i vaig comentar-ho a un grup d’al·lotes que cerquessin un nom pel grup. Una ens va dir «Los 6 magníficos», no ens va acabar de fer, perquè no estàvem segurs de poder ser tan magnífics. Una altra ens diu «Si sou illencs, podríeu ser Los isleños», i així va ser com ens van conèixer.
La primera actuació i presentació del grup va ser al Saló Parroquial del carrer Nou, damunt el que llavors era Can Tomeu. En aquell moment, vam poder assaborir la realització d’aquell somni, qui ja s’havia despertat, després dels anys d’aprenentatge.
Els dissabtes a Loar tocàvem balls de saló, eren uns moments preciosos. A n’en Desiderio li vàrem dir que ho fèiem de franc, com a agraïment per l’ajuda que ens havia proporcionat. Però ell estava tan content que ens pagava i fins i tot ens convidava a sopar.
Es va començar a córrer la veu del grup de Ferreries i ens sol·licitaren a actuar per a revetlles, carnavals, festivals i teatres com el Principal de Maó. Cada diumenge al club marítim de Maó actuàvem amb un altre conjunt. Era un ball d’enamorats i a on vàrem fer molt bones amistats. Una parella em va confessar que «La sogra es pensa que som a fer una volta, aquí no ens haguera deixat venir».
D’anècdotes en podria contar moltes, com quan vam estrenar la cançó Una casa encima del mundo, la qual havia guanyat un festival, i que sembla que quedava molt bé. Un senyor va voler xerrar amb jo.
–Vostè dirà.
–Soy el director de la casa de discos La voz de su amo y buscamos nuevas voces. Si te interesaría que grabáramos un disco con portada de esta bella canción. Tendría que ser pronto porque acaba de ganar un festival.
–Lo diré a mis compañeros.
–Te lo voy a explicar, nos interesas tu. A ti te acompañaría una orquesta profesional, así quedaría bien, pero para las actuaciones serían igual que ahora.
No va ser possible, en aquella època sortir de Menorca per a noltros no era senzill.
Hi havia revistes qui tenien espais per a grups de música que començaven. En aquella època em va donar per escriure-hi en algunes i així vam sortir a les revistes Hola, Lecturas i a una altra que es deia Fans.
Açò va provocar que rebérem una allau de cartes. Record d’un dia que en Toni, el carter, va venir a ca meva dalt el Coll Llís, al carrer del Camp, 14 i em diu «Heu de venir a cercar-les, perquè jo no en puc dur tantes».
Vaig contestar-les totes amb una postal del grup que havíem realitzat a Barcelona, n’havíem fetes 2000.
A Maó vam fer més actuacions, als jardins de la infanta al Cós de Gràcia, al Casino Maonès i a altres llocs. A Alaior al teatre i cine Espanya, revetlles de Sant Llorenç i també al camp de fútbol Los Pinos. A les festes de Sant Martí des Mercadal. Dels balls de Sant Climent en tenc un molt bon record, a on ens hi acompanyaven molta gent de Ferreries i llogàvem un autobús. A Fornells ens tractàvem com si fóssim a ca nostra, ens convidaven a caldereta de llagosta i a les festes hi dormíem. A Ciutadella, al Club Marítim, a la terrassa i barbacoa de Santandria, a on des de La Raspa els fèiem ballar de tot. Em demanaven cantar Congratulations, però abans sonàvem el La, la, la guanyadora del festial d’Eurovisió.
També rebíem invitacions per actuar a fora de l’illa, però mai vam sortir. Amb el temps, és una cosa que no ho he entès mai, però el conjunt era realment isleño. Més endavant s’incorporà al grup en Sebastià Truyol al piano elèctric, qui ens donava molt joc amb ritmes i a les balades. També en Xisco Febrer va tocar amb noltros sonant l’orgue.
En Toni em diu que en conti una que va passar a Fornells. Va aparèixer una parella qui semblava que estaven de lluna de mel. En un moment en què la senyora estava tota sola, un d’aquells qui havia begut massa, en veure l’oportunitat la va agafar i van ballar. Ella s’hi resistia, però ell no l’amollava. Quan va tornar la seva parella em mira i em diu que jo ho havia d’arreglar i se’m va acudir dir «Canvi de parella» i així es va veure obligat a amollar-la. També vaig dedicar unes paraules al bon comportament i al borratxo no el tornàrem a veure.
En aquella època el servei militar era obligatori, fet que ens causà algun problema. Quan un dels membres estava a la mili a fora, cercàvem substituts. Record a n’en Cuadrado al saxo, un bon professional. El nostre repertori era molt variat, quan estava de moda el Twist també l’incorporàrem, amb un ritme més gimnàstic, amb bona fama. Altres temes com La Yenka qui es podria dir com a ball de línia, tenia èxit, i moltes més. En vam tenir més de 100 cançons al nostre repertori, amb cançons instrumentals i cantades, d’unes quantes nacionalitats. A jo m’agradava ballar amb els espectadors i així tenia més coneixement dels temes que agradaven. A tothom agradava el pas doble.
Quan es va celebrar el Primer Festival de la cançó menorquina a Alaior, vam presentar-hi una bella cançó, una història d’amor titulada Nuestro triste amor, qui al mestre Carreras li encantava. Al Festival se’n presentaren moltes més i la nostra no va ser seleccionada. En aquell festival van sortir molt bones cançons, i moltes d’elles les incorporàrem al nostre repertori com Un amor en Menorca, Escolta es vent, Una leyenda del meu amic Arcadio Gomila, Xoroi.
El grup va ser important entre els anys 60 i 70, sent actiu fins al 1973. Vist des de la distància, jo encara no comprenc tot el que va passar, però em sembla que aquestes paraules s’hi adeqüen molt bé.
Que mai ens falti
un somni per complir,
un projecte per fer,
no hi ha res impossible
si la voluntat és ferma.
Al 2022, vam reaparèixer en accedir a la petició de l’associació Ferreries Floreix d’actuar a la plaça Espanya, en un festival amb altres grups històrics de Ferreries. Malgrat tots els anys passats tot va quedar bé i vam tenir una bona repercussió. Vam sonar amb quatre dels components originals i al baix comptàrem amb en Bep Camps.
Gràcies per a la vostra atenció.
Vicent Pons, vocalista del grup Los isleños.
