El món de la música sempre ha estat condicionat per la tecnologia i de manera desmesurada dins aquest segle XXI. La música compartida mitjançant les xarxes ha fet caure el negoci de les discogràfiques o en tot cas canviar el seu format. A la vegada en el ordinador es poden descarregar programes per poder fer enregistraments i de cada vegada son millors i estan a la ma de tothom. En la primera dècada del segle era molt habitual fer gravacions i penjar-les a plataformes per veure quina resposta tenia entre els usuaris i amics. Va ser així, quasi jugant, com n’Ernest Martí i en Francesc Pons, estudiants que compartien pis a Barcelona, van fer algunes cançons i les van pujar a “My Space”. Estaven de ple en la seva carrera i la música per a ells era un passatemps i estava a un segon pla. Però es divertien.
Les facilitats que aportaven els nous programes d’edició musical feien que ells mateixos posaven bateries, baix, efectes de so, teclats, guitarres i a poc a poc anaven creant cançons. La gent els va començar a conèixer i seguir per xarxes i els van convidar a tocar en el concert jove de Ferreries. Van haver de cercar musics per poder tocar ses cinc o sis cançons que havien fet, i el concert va ser un èxit. La gent es sabia ses cançons i van convèncer. Cançons desenfadades, amb un puntet d’humor a la vegada que també critiques amb alguns aspectes. La música que havien compost era rostida, inspirada amb grups de rock dur tirant a heavy metal.
De tornada a Barcelona, després de l’estiu van analitzar la situació. El concert havia agradat, tenien seguidors i es van plantejar començar una aventura que ja tenien enfilada. A terres catalanes van recompondre el grup cercant músics amics per completar la banda i poder tirar endavant amb el projecte i llençar-se a fer concerts. El grup va quedar amb cinc musics, Ernest Martí a la guitarra, Francesc Pons a la veu, Javi Bisbal tocant el baix, Sergi Bernhardt la bateria i el teclista català Albert Viñes. Van seguir creant cançons i fent concerts. Tenien un grup d’amics que per carnaval s’havien disfressat de galls i els hi van demanar que els deixessin les disfresses per fer una posada en escena diferent. Així que a tots els concerts sortien amb les crestes a dalt el cap i fins i tot alguns dels seus seguidors també es posaven cresta.
Era el 2009. Encara no s’havia xerrat de gravar un disc, anaven amb l’onada que els havia donat el boca a boca i les xarxes socials. Es van presentar al festival “Telecogresca”. Aquesta és una associació d’estudiants sense ànim de lucre, ubicada al Campus Nord de la UPC, a Barcelona, on desenes de membres voluntaris provinents de diverses universitats combinen la festa, el treball voluntari i els estudis per tal de donar vida any rere any a aquest festival. Allà s’organitzava un concurs que van guanyar i els va donar encara més embranzida.
Van plantejar-se la possibilitat d’editar un disc i després, amb nous programes i l’experiència de treballar les edicions anteriors, es van posar en feina. La gravació de “Ho saps que ho se!” va ser totalment casolana però el producte va quedar prou potent i a la vegada sincer. Es van estalviar el cost d’estudi i la producció va anar a càrrec seu. La portada la van fer entre en Sergio (bateria) i en Francesc (veu), il·lustrador i dissenyador, a la vegada que es van imprimir camisetes i productes de merchandising. A la gent li va agradar i van tenir bones vendes. L’aventura havia començat.
