“Si vols, pots”, “Tot és actitud”, “Pensa en positiu”. Aquestes frases s’han convertit en un mantra contemporani. Circulen amb facilitat en llibres, xarxes i converses quotidianes, sovint amb bona intenció. Per a moltes persones, recordar-les en moments concrets pot ser un petit impuls útil. Però què passa quan no funcionen?
Pensar en positiu no és, en si mateix, el problema. En determinats moments pot ser útil, especialment quan hi ha una base real que ho sosté. Quan una experiència ha anat bé, reforçar-la mentalment pot ajudar a consolidar la confiança i la percepció de capacitat. La dificultat apareix en un altre lloc. No tant en el contingut del pensament, sinó en l’ús que en fem. Quan es converteix en una resposta automàtica davant qualsevol malestar, quan deixa de ser una opció i passa a ser l’única via acceptable. I sobretot, quan no funciona i, tot i així, es continua intentant de la mateixa manera.
A consulta, això es veu amb molta claredat. Una noia jove explica que porta mesos intentant “canviar el xip”. Cada cop que apareix la inseguretat, es repeteix frases positives, intenta animar-se, convèncer-se que pot amb tot. Ha llegit, ha escoltat i ha intentat aplicar aquest discurs de manera constant. Però no li surt.
Com més ho intenta, més evident es fa la distància entre el que sent i el que “hauria de sentir”. Com més es força a adoptar una mirada optimista, més nota que no encaixa. I com menys encaixa, més s’hi esforça.Aquest mateix patró es pot donar en altres contexts: un treballador que s’exigeix “veure el costat bo” d’una jornada eterna, o un home gran que es retreu no ser “prou positiu” davant d’una malaltia.
Es genera així una dinàmica circular: l’estratègia es repeteix, no dona resultat i acaba mantenint el problema. En aquest punt, ja no només hi ha malestar pel que li passa, sinó també per no aconseguir gestionar-ho “com tocaria”. Apareix una segona capa: la sensació de fracassar en l’intent de trobar-se millor.
És aquí on cert discurs motivacional es torna problemàtic. Frases com “tot depèn de tu” o “si vols, pots” deixen de ser inspiradores i passen a ser simplificadores. Redueixen situacions complexes a una qüestió de voluntat individual i esborren el context. “Si no avances, és perquè no tens l’actitud correcta”, “Si estàs malament, és perquè no ho saps gestionar”.
Aquest desplaçament ( del context a l’individu ) és especialment delicat perquè pot generar culpa. I la culpa, lluny d’ajudar, sovint bloqueja. No sempre passa, però quan una persona ja s’esforça molt i l’estratègia no funciona, el risc que aparegui aquest sentiment és alt.
A més, aquest tipus de discurs parteix d’una idea implícita: que les emocions es poden canviar voluntàriament si pensem millor. Però les emocions no funcionen així. El pensament positiu sovint s’utilitza per evitar emocions incòmodes com la por, la ràbia o la tristesa, amb la idea que es poden substituir per una mirada més optimista. Però aquestes emocions no desapareixen perquè decidim no sentir-les. Quan s’intenta forçar aquest canvi, la millora esperada sovint no arriba, apareix la desil·lusió i, en alguns casos, un malestar encara més intens. No perquè la persona falli, sinó perquè l’estratègia no és adequada en aquell moment.
No es tracta de trobar el pensament correcte, sinó de fer alguna cosa diferent. Per exemple, en lloc de dir-te “tot anirà bé”, prova de dir-te “ara estic nerviós, i això té sentit”. Aquest petit canvi no resol el problema, però obre un espai on no et baralles amb el que sents.
Perquè quan el benestar es converteix en una obligació, el que apareix no és calma, sinó pressió. I aleshores ja no parlem de benestar, sinó d’una nova forma de culpa.
Si el malestar persisteix o és molt intens, observar no sempre n’hi ha prou. En casos de depressió o ansietat, el millor és buscar acompanyament professional.
