Per Silve Pons. Hi ha idees que es repeteixen tant que acaben semblant veritats absolutes. Una d’elles és que els joves passen de la política. Antoni Canyelles (Palma, però ja ferrerienc d’adopció), politòleg i autor de Divercràcia, no ho veu tan clar. Després de Lexie, torna amb una història que vol sacsejar una mica les bases del que entenem per democràcia.
Després d’escriure Lexie, el conte d’una fieta que sentia curiositat per la política has escrit Divercràcia.
Em vaig quedar amb la sensació que només havia obert la porta. Lexie era una invitació. Divercràcia és fer una passa més: imaginar com podria es podria canviar un sistema gris per una democràcia si realment inclogués tothom, també els infants i adolescents. No com a espectadors, sinó com a part activa.
Què és exactament una “Divercràcia”?
És una manera de dir que la democràcia pot ser més diversa, més oberta i més creativa. Venim d’unes “protodemocràcies” on molta gent quedava fora: dones, treballadors, pobres. Avui ens sembla impensable. Ens indica que el sistema no és ni molt manco perfecte. I amb els infants encara ens passa un poc això. Parlam molt d’ells, però poc amb ells.
És perillós deixar la política només en mans dels adults?
Jo diria que és el pitjor que li pot passar a una democràcia. Quan només decideixen els adults, el sistema es va tornant gris, previsible i, sovint, una mica cínic. Els infants i joves aporten preguntes incòmodes, imaginació i sentit de justícia. Just el que més falta fa.
Però no és cert que els joves estan desconnectats?
Depèn de què entenguem per participar. Si només miram les urnes, pot semblar que sí. Però hi ha moltes altres formes de participació. Una vegada vaig llegir una pancarta d’un jove que deia: “No som antisistema, el sistema és anti-nosaltres”. Potser el problema no és que no vulguin participar. Potser és que les institucions encara no han après del tot a escoltar-los.
Hi ha molt discurs sobre que aquesta generació viurà pitjor que l’anterior…
Sí, i s’ha instal·lat gairebé com una veritat indiscutible. Però és un relat que simplifica massa la realitat. I segon, perquè alimenta un conflicte entre generacions que no ajuda gens. Enfrontar joves i majors és una estratègia perillosa.
És aquí on hem d’estar alerta. El risc no és tant viure pitjor econòmicament, sinó pitjor com a societat. Veig certa atracció per lideratges autoritaris, discursos agressius, rebuig a la convivència… Això sí que és un retrocés.
D’on surt aquest retrocés?
En part, d’una combinació de desprotecció i discurs simplista. Si a un jove li expliques que tot depèn només d’ell, que ha de competir amb tothom i que els altres són un obstacle, el resultat és més individualisme i menys empatia. I això és benzina per a discursos molt perillosos.
Què ens diu la política sobre el progrés?
Que sempre ha anat lligat a ampliar drets, no a reduir-los. Quan hem avançat ha estat incorporant dones, minories, persones migrants… fent la societat més inclusiva. Quan hem anat enrere, ha estat per tancar-nos, per excloure.
I aquí és on entra Divercràcia?
Exacte. És una proposta, però també una provocació. I si en lloc de protegir els infants de la política, protegíssim la política incorporant-los? Pot semblar ingenu, però moltes transformacions importants ho semblaven al principi.
Com ha influït Ferreries en aquest llibre?
Molt. Els meus fills creixen en una comunitat petita i una qualitat de vida privilegiada. A menor escala és on podem veure que la democràcia no és una cosa abstracta. És al parc, al carrer, l’escola, el dia a dia. I també es veuen les contradiccions: espais que podrien estar molt millor, decisions que es podrien prendre escoltant més. És un lloc ideal per pensar en petit… i en gran al mateix temps.
Per què recomanaries Divercràcia?
Perquè, per començar, no fa falta tenir reconegut el dret a vot per llegir-lo.
Més enllà de la broma, és un llibre que pot ser per gran com per petits ja que recorda una cosa molt bàsica: la democràcia no és un sistema acabat, és una construcció constant.
Jo vaig néixer en democràcia, no vaig conèixer els grisos (que surten i molt al llibre) ni tot el que hi havia abans. I precisament per això, a vegades tenim la temptació de donar-la per feta, com si fos irreversible. I no ho és.
Si volem que tengui futur, l’hem d’entendre, qüestionar i cuidar. Perquè si no, es desgasta. I si es desgasta, retrocedeix. I això ja ho sabem com acaba.
Així que no és opcional: entre tots li hem de fer el manteniment al nostre sistema polític, per exemple una bona capa de color, i aquí els infants poden sumar.
