“Els infants d’avui tenen més pressa per deixar de ser infants.”
Ho vaig llegir fa poc en una entrevista als membres de Cucorba, amb la lucidesa de qui fa cinquanta anys que observa, canta i acompanya generacions senceres de nins i nines. Per a qui no els conegui, Cucorba és molt més que un grup de teatre infantil. Nascut a Mallorca el 1977, han fet més de 3.600 actuacions, han gravat quinze discos i han contribuït, amb imaginació i compromís, a acostar el teatre i la música als més petits. Però sobretot han fet una cosa essencial: han defensat el dret dels infants a jugar, a imaginar i a créixer sense pressa.
A Ferreries, com a tants altres pobles, hi va haver un temps en què no hi havia pressa per arribar enlloc, perquè el lloc ja era allà. El joc no era una activitat programada, era una manera d’habitar el temps.
Avui detectem un canvi profund. Els infants tenen pressa. Pressa per tenir mòbil, pressa per créixer, pressa per deixar enrere una etapa que abans s’estenia sense calendari ni urgències. No és una percepció nostàlgica. És el reflex d’una societat que s’ha accelerat en tots els nivells.
Vivim en temps de turbo-velocitat. Els missatges ja no esperen. Les plataformes competeixen per retenir la nostra atenció amb estímuls constants. Els vídeos duren segons perquè els minuts semblen eterns. Segons diversos estudis, la capacitat d’atenció mitjana ha disminuït significativament en les darreres dècades, especialment entre els més joves, exposats des de ben petits a pantalles i algoritmes dissenyats per no deixar-los escapar.
Aquest ritme no és neutre. Té conseqüències. Una de les més silencioses és la compressió de la infància.
No és casualitat. Vivim en una societat que ha convertit el temps en un recurs productiu. Tot ha de servir per a alguna cosa, tot ha de preparar per al següent pas. Fins i tot la infància s’entén sovint com una fase de preparació per a la vida adulta, i no com una etapa amb valor propi. Però quan tot es converteix en preparació, el present desapareix.
Abans, el temps semblava més ample. Les hores al carrer no tenien objectiu. El joc era improductiu, i precisament per això era essencial. Avui, en canvi, fins i tot el temps lliure sovint està programat, optimitzat o mediat per una pantalla. Els infants accedeixen a més continguts que mai, però tenen menys espais per perdre’s dins la seva pròpia imaginació. Mai no havien tingut tant a l’abast. I mai no havien tingut tan poc temps.
Per això veig amb nostàlgia el comiat anunciat de Cucorba. Al mateix temps, estic content que els meus fills hagin tingut la sort de veure’ls en directe. I penso ara que, sense saber-ho, vivien una experiència cada vegada més escassa: la de no haver de córrer.
Perquè créixer, en realitat, no és una cursa. És un procés lent, ple de pauses, errors i descobriments invisibles.
Potser el repte no és que els infants deixin de tenir pressa. Potser el repte és que nosaltres, com a societat, tornem a construir un món on no la necessitin. On encara es pugui perdre un capvespre sense objectiu. On el temps no sigui només un compte enrere, sinó un espai per créixer.
Perquè créixer pot esperar. Però la infància, no.
