En els anys 80, el meu bon amic Delfí Escolà i Figuerola em va explicar que escrivia una biografia del doctor Camps, que va acabar publicant com L’arxiu del doctor Camps. Estudis d’Albranca. Em contava que a la seva casa hi tenia un vertader museu particular, amb ossos de tota casta, fòssils, monedes, medalles, ceràmica, etc. Francesc Camps ho estudiava tot i disposava d’un gran arxiu amb llibres de tota classe, sobretot relacionats amb les diferents dominacions que havien succeït a Menorca.
El meu amic me’l va descobrir de nou, jo en aquell moment no en sabia gran cosa i així va ser com vaig començar a estudiar aquell gran home. Va ser un home d’una gran trajectòria impossible de resumir en aquest petit escrit, just n’explicaré alguns aspectes i anècdotes que m’han cridat l’atenció.
Francesc Camps i Mercadal es va formar a la pagesia i de fet la seva família eren pagesos de diverses generacions. Sempre que podia anava al lloc de la Cova del barranc d’Albranca, a on havia nascut el 1852. Aquell fillet era malaltís, però dotat d’una gran intel·ligència. Així que no podia treballar en feines del camp i son pare el va iniciar en l’escriptura i li llegia contes, però era una educació bàsica i havia d’atendre als altres fills. Va decidir endur-se’l a Es Migjorn Gran i va contactar amb Joan Alzina de Binicodrellet, vicari de la parròquia de Sant Cristòfol, qui a falta de mestres, feia de professor d’escola primària. De tot d’una ja va tenir molt interès per en Francesc, perquè veia que ho aprenia tot amb notes superiors.
Un dia amb l’escola van anar a la Cova d’Albranca i el capellà va aprofitar per a conversar amb els seus pares, en Gabriel Camps i na Joana Mercadal. Els hi comunicà que aquell jove havia d’estudiar el batxillerat a Maó per a poder cultivar la seva saviesa.
A l’Institut General i Tècnic de Maó va ser a on va estudiar el batxillerat. Era un home que tothom estimava. Estava a casa d’un cosí de son pare i va cercar una feina als capvespres. En un magatzem de Baixamar feia de comptable, entre altres coses. Allà s’hi trobaven mariners que cercaven conversa i d’entre ells un que venia de realitzar la volta al món, va ser un amic bon d’en Francesc.
També feia enviats, i en un d’ells va poder conèixer a una jove molt guapa, neboda del secretari. Ells dos es van il·lusionar, probablement el primer amor d’en Francesc. Quan acabava la feina s’agafaven de la mà i passejaven pel port. En aquells moments el port era una festa bullanguera i punt de trobada de viatgers, comerciants i cultures.
La seva estada a Maó va ser molt important. Quan a l’institut sortien al pati a estirar les cames, hi havia un grup d’estudiants qui quan sortia en Francesc se’n reien d’aquell que veien com un pagès i el xiulaven i ell els digué:
–O no ho sabeu, que a la meva terra xiulen quan no tenen doblers –mirant al grup– i jo no xiularé perquè el bestiar ja està arreplegat.
Quedaren fotuts i no contents, però ell no era rancorós i tenia bon cor, era generós i quan anys més tard li demanaven per aquell cas de l’institut, deia que allà hi havia tingut els millor amics, i qualcun així va ser. Alguns dels seus professors n’estaven ben admirats d’ell i de la seva intel·ligència, com el naturalista maonès Francesc Cardona i Orfila. En una excursió a la Cova, els mestres aprofitaren per a explicar-li a l’amo en Biel, que en Francesc era un molt bon estudiant i seria una pena que no seguís els estudis.
Ell volia ser el doctor del poble, per ajudar a la gent a on hi havia molta pobresa. La carrera l’havia d’estudiar a Barcelona i els pares van dir-li que els semblava bé, però que ells poc el podien ajudar, tenien altres fills i la terra donava poc. El capellà va dir que açò no seria el problema i ja ho arreglaria.
A l’excursió també hi havia el grupet de la prepotència i ell es diu, els hi donaré una lliçó. En Francesc tenia bona mà pels cavalls i li demanà a son pare si podria qualcar damunt el cavall. Son pare hi va accedir, però avisant-lo:
–Ves alerta, seràs el primer en poder-lo muntar.
En treure’l de l’estable, en Francesc va començar a acariciar-lo i el va calmar. En aquest instant de comprensió mútua que tingueren els dos, hi va pujar a damunt i el cavall va partir amb tota tranquil·litat.
–Açò és una cosa mai vista! –digué el germà major tot admirat.
–El cavall és teu, es ben veu l’amistat que teniu –li digué son pare.
El grupet de burles quedaren afrontats. En Francesc era un enamorat del camp, on havia nascut i no ho amagava.
Al final va partir cap a Barcelona a estudiar medicina, on també treballaria a la casa Gasset. Açò li canviaria la vida i li va obrir nous horitzons. Estava en una casa de bons amics dels professors i ja publicava a moltes revistes i els seus articles eren molt esperats. Col·laborava amb l’Institut d’Estudis Catalans, on realitzaven lectures públiques en veu alta. També a poblacions de Mallorca i d’altres indrets. En castellà va escriure Derecho a la inocencia, opinant de temes polítics.
El van convidar a unes vacances a la muntanya de Montserrat, d’aquella experiència en va escriure un diari personal, gràcies al qual podem saber com va anar coneixent el santuari i les moltes hores que va passar a la biblioteca consultant l’extensa documentació disponible. Entre els frares va fer-hi bones amistats, que perdurarien al llarg de la seva vida.
Va estudiar la carrera durant cinc anys assolint notes altes i excel·lents. Al 1878 va aconseguí el títol de llicenciat en cirurgia i medicina general. Tot i que podria haver exercit a Barcelona, va preferir tornar al seu poble natal de Menorca.
Tota la família n’estava encantada, quan anava a la Cova d’Albranca, feia de pagès, li agradava cavar i llaurar. Quan agafava el càvec en aquella terra fresca i nova li agradava quan es girava i veia als animalets de ploma qui picotejaven, cercant llavors i insectes. Entre els quals s’hi trobaven les titinetes sordes.
Una altra activitat que realitzava eren excursions a coves, a on arreplegava tot tipus d’ossos, ceràmiques, monedes, fòssils i també plantes de Menorca amb atenció cap a la medicina natural.
El va visitar un amic de Barcelona qui no coneixia l’illa i al qui li cridaven molt l’atenció aquelles pedres tan grosses i li demanava que eren aquelles T tan grosses, amb una pedra horitzontal damunt una de vertical.
–Tu ara veus una T, però milers anys enrere no coneixien la nostra escriptura.
–Camps, em voleu dir que cerqueu a n’aquest munt de pedres?
–T’ho diré. Vull saber com eren i com vivien, de que s’alimentaven i amb quines herbes es curaven. I ho investigaré, perquè ho vull saber.
–El que tu fas, no ho fa ningú.
Ell també havia estudiat arqueologia i plantes menorquines, però també història, llenguatge, llegendes i costums. La seva saviesa va ser molt particular amb interessos en molts camps. I així també va descobrir cançons d’antics pagesos, qui s’havien conservat de boca en boca, en diverses generacions. D’aquest replec, va fer-ne una selecció i va escriure el llibre Folklore menorquí de la pagesia, amb el que va obtenir el primer premi en un concurs de l’Ateneu de Maó. Es va publicar en facsímil i en altres formats i publicacions.
Va ser un home molt estimat al seu poble i també a tota Menorca perquè era el metge de tothom. Era molt vocacional i ho deixava tot per atendre un malalt. Quan hi havia casos delicats se’l consultava perquè tenia molt bon ull clínic. Vos en contaré un cas especial, en una ocasió en Francesc estava malalt al llit, havia tingut molta febre i la seva mare havia avisat al metge de Ferreries, el qual va dir-li:
–Camps, ja no teniu febre, però esteis molt carregat, no vos aixequeu durant uns dies.
–Anaràs a visitar als meus malalts?
–I tant que sí.
–Idò, mira vés a tal carrer a on hi ha un home gran i ja em diràs. A la seva dona li dius que segueixi amb el tractament que li vaig donar.
–I quina malaltia té?
–Cap, que torna vell. També has d’anar a veure a una jove que es troba molt malament i m’ho vens a contar quan vagis de tornada cap a Ferreries.
Tal fet, en tornar de visitar-la no li va poder donar bones notícies.
–Doctor Camps, la jove no es salvarà i vos no la podreu operar.
–Déu dirà.
–Sí, Déu dirà.
–Idò, deixa el maletí i tanca la porta.
–No vos aixequeu, per favor, que esteis molt carregat. Si Déu ho vol tornaré.
En Francesc va tancar amb forrat, es va abrigar i va saltar per la finestra per anar a operar a aquella jove. Aquest cas va ser molt conegut tant a l’illa com a fora, perquè va aconseguir salvar-la.
Més endavant, quan la jove es va casar i va tenir el seu primer fill, el va anomenar Francesc, com al doctor Camps qui l’havia salvat. I de fet, el mateix doctor va ser-ne el padrí.
Francesc Camps i Mercadal va morir als 77 anys, fet que va provocar una gran tristesa i consternació tant al seu poble des Migjorn Gran com a tota Menorca, essent un referent indiscutible per a tots els menorquins.
Finalment, voldria agrair a n’en Toni Mascaró Florit qui m’ha facilitat poder reproduir el quadre d’aquest article. És un quadre que vaig pintar fa uns anys del lloc de la Cova del barranc d’Albranca Vell, on va néixer el doctor Camps, un dels grans homes menorquins.
