Era qüestió de temps, i en Donald ja té una guerra. Aquell personatge que en teoria aspirava al Premi Nobel de la Pau ha decidit que el millor que pot fer per dur la concòrdia a aquest món és tirar bombes i disparar míssils. I ja la tenim armada.
Pensareu voltros, ànimes bondadoses, que per sort les bombes cauen enfora de ca nostra, i que segur que en Trump no sap ni on és Menorca. En lo segon us donaré la raó. Segur que en Donald no sap ni on és sa nostra roqueta ni moltes altres coses. I també és ver que les bombes cauen a quilòmetres de ca nostra, però si us penseu que aquesta guerra, aquest caprici del senyor Dorito ens sortirà gratis, anau ben equivocats. Ho pagarem i ben car. I sinó, d’aquí unes setmanes, quan hagueu de posar benzina, me veniu a cercar i m’ho explicau!
Mirau, crec que esteim en un temps molt negre. Una època on tot val, i ja no fan falta caretes per amagar la maldat. Personatges com en Trump, en Netanyahu, en Putin, aquell de Corea, el de la motosserra a Argentina i molts que els intenten imitar (són els Hacendado dels fatxes) diuen i fan coses que eren impensables fa un temps. Coses que, obertament, només beneficien a molt pocs a costa de molta gent, però que incomprensiblement, molta gent els compra. Ja he sentit i llegit gent que diu que està bé que en Trump i en Netanyahu tirin bombes a Irán, que s’ho ben mereixen. I sí, a Irán es fan moltes coses malament, moltíssimes. És una dictadura que amb l’excusa de la religió oprimeix. Una dictadura que a jo no m’agrada. Però si la solució és tirar bombes per canviar-la, a jo no me vingueu a cercar. Ja ho va fer fa unes setmanes a Venezuela: no li agradava el president, i sense complexes, el va capturar i se’l va endur cap a una presó ianqui, i res més n’hem sabut. I així, ell podrà fer i desfer sense complexes amb el petroli de Venezuela. Oh casualitat! A Irán i per allà baix on tira bombes, també hi ha petroli. Me direu mal pensat?
Jo ja tenc molta edat i pocs cabells, i recordo temps passats que pensava que no tornarien, que havíem après la lliçó. Però el que veig avui dia me fa escarrufar sa pell i se me posen els pocs pèls que me queden de punta. Tot açò que passa, tot lo que esteim deixant que passi, no és casual. I passa darrera passa ens duen cap a un precipici que ja sabem com és.
Perdonau-me que me posava profund i no és el meu estil. Deu ser que m’han canviat sa medicació d’açò meu i sa neurona se m’ha posat transcendental. Jo us proposaria a tots fer una recol·lecta de doblers per enviar un present a en Donald, allà a la Casa Blanca (per cert, deuen emprar calç per pintar-la, o ja es deuen haver passat a Titanlux?). Jo crec que si li feim arribar una peça de formatge, una sobrassada, uns quants pastissets i uns dulses d’aquests tant bons que feim a Ferreries, tal vegada li endolcirem es caràcter. I si aquest regal no li basta, us proposo fer una altra cosa: xerrar amb algú que tengui mà i que de ver investigui tot açò dels papers de n’Epstein, es pederasta confés que va satisfer els desitjos més perversos i cruels de molts milionaris, i que ho tregui a la llum. Tot, sense filtres, censures ni pressions. Tal vegada llavors veuríem tots de quin peu bota aquesta gent que comanda el món, i ens decidiríem d’una vegada a fer alguna cosa més que renegar des del sofà.
Uf, que me puja sa tensió! Ja me perdonareu, avui m’he encès més que de costum. M’intent controlar, eh? Us ho promet. Allò de contar fins a deu abans de dir segons què ho tenc ja com una norma, però a vegades he arribat a mil i no me basta per mossegar-me la llengua i cagar-me en tota aquesta gent que ens destrossa el món només per omplir-se les butxaques i els punyeteros egos! Panda de bandarres sinvergüenses!
Un, dos, tres, quatre, cinc… ommmmmmm!
