La pluja queia finament, just unes gotes, però prou per banyar l’herba i servir de decorat per escenificar un fet terrible a ple segle XXI.
En entrar a l’àmplia casa de la professora, vam veure el petit cos de 2 mesos a terra sobre uns llençols. Julen Gael estava embolicat en unes teles tan netes, com net va ser el seu brevíssim pas per la vida dels adults.
Feia unes hores que havia mort per dificultat respiratòria i per falta de medicaments i equipament bàsics per atendre la seva malaltia.
Com seria la mirada?
A poc a poc van anar arribant els veïns i familiars, que asseguts a terra, estaven començant a assaborir el “masato”, beguda amazònica feta de iuca, que després de ser mastegada i deixant-la fermentar uns dies, adquireix un sabor àcid.
També van arribant fiets i fietes, atrets per la curiositat de contemplar un cos jacent. Per a alguns seria la primera vegada que mirarien directament als ulls de la mort… I el seu cos va tremolar recordant la lluita diària entre la Vida i la mort. Ells coneixen bé aquesta lluita, saben des de temps immemorials que, dins la selva, aquesta batalla no la lliuren amb tanta igualtat de forces. Ells i elles, sobretot a primerenca edat, han de lluitar contra malàries, dengue, diarrees, picades d’insectes i serps.
En el temps que vam estar resant i acompanyant el cos i la família, l’esperit de Julen Gael va sortir del seu cos i va saludar cadascun dels presents dient a l’orella unes paraules.
A mi em va demanar que escrivís les paraules que estàs llegint en aquests moments. Vaig poder veure la seva mirada, mai no va ser de culpabilitzar, però si sacsejar les consciències dels adults i responsables de l’administració pública que permeten aquest abandonament.
A una cosina adolescent, no sabrem mai què li va dir, però si vaig percebre com ella escoltava en silenci i en aquesta escolta, el seu cos feia moviments rígids, les emocions no aconseguien trobar el camí de les paraules que connectessin el seu món interior amb l’exterior. Tal vegada l’esperit li va dir que mai va provar el seu “masato” i ella, en aquell precís instant, es va adonar que era cert i volia plorar de dolor pel que ja mai es donarà.
A s’àvia Romilda, que era qui el cuidava, què li diria el seu esperit? Com la miraria? Amb ulls de rancúnia? Amb expressió de sorpresa i pregunta?
Ella cada dia seguint la tradició kichwa, l’agafava amb un pedaç blanc i una cinta de color vermella perquè no s’espanti i no tingui por. Això mateix és el que li vaig dir en saludar-la intentant transmetre consol: “Tu que el fermaves en una cinta vermella perquè no tingués por. Ara camina sense por…” na Romilda agraïa aquestes paraules que entraven en lo profund del ritual de la vida.
Amb seguretat l’esperit de Gael, amb el temps, podrà trobar respostes als dubtes i les preguntes… Per què ell? Per què una altra criatura indígena? Per què no va ser atès com caldria? Per què l’atenció a les comunitats indígenes és amb poc equipament mèdic? Per què no hi ha professionals disposats a viure entre ells?
I al seu pare i la seva mare, què els diria? Segur que també tenien el seu cor ple de dubtes i preguntes. Des de la sorpresa i la confusió estaven intentant encaixar el cop.
Potser ni la seva àvia ni els seus pares tinguin de moment les respostes…
Si sabem amb certesa que, una mort a aquesta edat tan prematura, trenca l’ànima en trossos que s’escampen en forma de crits i llàgrimes. Crits ofegats i llàgrimes seques. O potser crits secs i llàgrimes que s’ofeguen en la immensitat verda de la selva peruana.
I a la comunitat? Que diria l’esperit de Julen Gael? potser els diria que el seu dolor recorri els centenars de quilòmetres del Napo i ajudi a ablanir cors i organitzi el poble Kiwcha al voltant de la Vida com ho estan fent des de temps immemorial.
Als polítics i gestors de l’administració pública potser l’esperit de Gael trigarà una mica més a arribar perquè estan lluny físicament i afectivament d’aquesta selva. Però des del moment que el Gran Esperit de Pachayaya* el va abraçar i acollir, no tinguin dubte que els arribarà l’esperit ‘en Gael i els retorçarà la consciència per tal de facilitar els canvis necessaris perquè la vida den Julen Gae i tantes altres criatures indígenes, tinguin la mateixa atenció i siguin tractats des del bon tracte com qualsevol altre peruà.
En una cantonada de la gran sala on estàvem vetllant el cos de Julen Gael, hi havia la roba, neta, doblegada i curosament arreglada, com si fos l’última carícia donada per la seva mare al seu fill. Entre la roba estaven algunes peces que sempre van ser de Gael, però que mai van vestir la dignitat del seu ésser.
A la paret de fusta que dona accés a l’ampli habitació, estava escrit en preciosa cal·ligrafia: “Julen Gael, em fas molta falta”. L’esquinçadora frase expressava el dolor de la jove mare, que va trobar un tros de llenya per exterioritzar allò que al seu interior sentia.
La breu vida de Gael entre els kichwas també ens parla dels éssers anònims que no existeixen, no són, els ningú, parafrasejant Eduardo Galeano, aquells éssers i cares que per al sistema no existeixen perquè no tenen document d’identitat. Aquí els hem vist, més correcte seria dir-ne les hem vist, perquè la majoria són dones.
Que la breu vida de Julen Gael entre els adults ens desafiï a explicar el que passa aquí dins la selva a la resta del món. Que ens ajudi a humanitzar-nos i a valorar la vida dels pobles indígenes. I com li va passar al nostre germà, poeta i profeta, Pere Casaldàliga al Brasil, ens ajudi a organitzar la subversiva rebel·lia.
L’esperit de Julen Gael ja és als braços de Pachayaya. Pau per tu, indignació per a nosaltres.
*Nom emprat per el poble Kichwa per anomenar a Déu.
La minga
El sol comença a il·luminar l’horitzó verd. La boira blanca sobre la platja anuncia un dia de calor.
El poble kiwcha comença a desvestir la nit i revestir el dia. La comunitat viu al llarg de diversos quilòmetres del riu Napo. S’escolta anar i venir de persones fins al riu, centre i protagonista de la vida, uns per portar aigua, altres per anar en sa canoa a motor fins a les xarxes per veure si han pescat.
Avui és un dia important, els braços dels homes, les dones, dels fiets i fietes estan cridats a la “minga”.
La “minga” és un esdeveniment indígena per grans treballs. Braços, mans, cames, rialles, bromes, suor, alegria, esforç, “masato”, col·lectivitat… s’ajunten per determinada feina comunitària. Així succeeix el miracle, entre tots i totes fan que la nova casa estigui amb els pilars, van a cultivar l’horta comunitària, posen el sostre de palla a la casa…
La “minga” també pot beneficiar una família concreta. Al construir una nova casa, sa família, en assemblea comunitària convoca una “minga”. Vindran tants braços com siguin necessaris a canvi de un dinar. Sa família que convida, dies abans, anirà a pescar o caçar per tenir tant menjar com sigui necessari.
La individualitat arriba a horitzons propers. La col·lectivitat aconsegueix el que tot sols mai aconseguim, amplia horitzons i alimenta esperances.
Cadascú porta sota el braç el seu matxet. Les dones porten recipients plàstics o lluents olles d’alumini plenes de “masato” per oferir durant tot el dia. El “masato” és feina de les dones, cadascuna a casa prepara el seu. Ses fietes des de ben petites ajuden.
Moltes vegades són elles les que, un cop bullida la iuca, la masteguen durant uns minuts perquè després sigui escopida en un altre recipient i iniciï el procés de fermentació durant un dia o dos. Així cada “masato” té el seu propi sabor, perquè cada mastegada és diferent.
Poc a poc, desenes de persones s’ajunten i comença sa feina. Es percep un cert caos harmònic. Cadascú al seu ritme, no competeixen, no sé comparen. Cadascú segons les seves forces.
Mentrestant, algunes dones reparteixen el “masato” en petits recipients. És necessari aturar, respirar i hidratar-se.
A la cultura kichwa no es pot rebutjar mai el “masato”, això seria un menyspreu. Ofereixen i reben en un acte de reciprocitat. Avui no en tenc i et rebo, demà en tindré i te n’oferiré. Però el més important és que el “masato” és alegria. El “masato” congrega. El “masato” ofereix un espai de conversa. El “masato” enforteix els llaços.
Després d’unes llargues hores de treball sota el sol implacable, s’acaba en una improvisada assemblea. D’una banda s’asseuen les dones. Enfront els homes. Unes 200 persones. El “masato” segueix passant de mà en mà i de boca a boca en un ancestral ritual. Les dones amb la seva olla lluent s’acosten a les persones i ofereixen la beguda sagrada per als pobles amazònics. Una darrere l’altra, fins a semblar que esclaten ses panxes. En passar tantes, es distingeix perfectament els matisos del sabor: més dolç, àcid, líquid, espès, fort…
Una regla no escrita diu que una dona kichwa no pot tornar a casa amb “masato”, així que mentre hi hagi líquid groc, continuaran oferint i entre elles també es compartiran fins a acabar-ho. Així que la “minga” es compon de la primera part de treball dur i la segona part de consum de “masato”.
Després de litres i litres, de rialles, de converses amb kichwa, alguns comencen a anar-se’n a casa seva. El ferment va fent la seva tasca i alguns desfilen alegres i somrients. La “minga” i el “masato” és el ferment d’aquest noble poble kichwa que, a la vora del riu Napo, segueix creixent en saviesa i en pràctiques saludables del Bon Viure.
Florentino animador cristià, ens dirà en algunes de les converses mantingudes: els d’occident diuen que som pobres, però tenim menjar, aigua, selva que ens envolta… som rics!
Jo afegiria que també tenen la “minga”, exercici comunitari de força i cohesió, i “masato”, vehicle d’alegria i conversa. Sí, són molt més rics.
