Es camins per ‘nar a s’Ermita
no tothom s’estima igual
perquè hi ha qualque pardal
que pensant volar s’excita.
Es respecte ja és un mite
pes paisatge natural.
Deu quedar qualcú cabal
dins aquesta illa petita?
Envela’t dins es ventrell
tot allò que et véngui amb gana
per treure-ho per sa ragana
fins que t’hagi tret rovell.
Però fer es favor, pensa-hi,
i no siguis tarambana.
Sa natura torna insana
si un mateix no té remei!
M’esgavell, no en fagueu cas,
pro me toca passar llistes
ja que aquells que deixen pistes
fàcilment els trobaràs.
Sa natura s’estimàs
més tindríem bones vistes
i no com es llocs de tristes
tanques amb plaques solars.
Pes camí Sa Rovellada
poc a poc se va estrenguent
sembla que es manteniment
sols se va fer una vegada.
I faguéssim sa pensada
tindríem coneixement
que a aquell tros de medi ambient
‘e li falta una eixarmada.
Hem d’anar fent net es rostre
des trosset i des bocí
per ‘nar junts cap a un destí
i no haver de deixar mostra.
Actuant és que es demostra
com se pensa, “aixà o així”.
I l’haurem de mantenir
ara que S’Ermita és nostra.
Dau cisalles i propina
a tots es caminadors
i de mentres qui camina
poden fer d’eixarmadors.
