Hi ha coses que no es veuen, però no deixen de passar pel cap. Recordar la cartolina per a l’escola, posar la rentadora abans que la roba neta escassegi o planificar el menú de la setmana. Aquest flux constant de petits recordatoris no és només organització, és treball invisible.
La càrrega mental (o càrrega cognitiva ) és la responsabilitat de gestionar el sistema que fa que les coses passin sense que es notin. És la diferència entre executar una tasca i ser qui sap que s’ha de fer. Com recorda Katrine Marçal a Qui li feia el sopar a Adam Smith?, l’economia clàssica ha ignorat durant segles aquest esforç que fa possible que el món funcioni. Però aquest treball té un cost emocional i cognitiu molt real: la càrrega mental no només desgasta, sinó que modela la manera com una persona viu el temps, el descans i, fins i tot, la seva identitat.
A consulta, una dona deia fa poc “Jo no estic tan cansada de fer coses. El meu home ajuda. El que em cansa és haver-hi de pensar sempre jo”.No havia posat nom al que li passava. Creia que era mala organització o que potser era massa controladora. En parlar-ne,va concloure: “Jo soc la que té el radar encès tot el dia. Jo sostinc el mapa.”
Encara que les tasques visibles estiguin aparentment repartides, la responsabilitat de pensar-les sovint recau en les dones. La maternitat multiplica aquesta pressió, però la càrrega apareix en qualsevol context: parelles, pisos compartits, equips de feina o cura de gent gran. Sempre hi ha algú amb el radar activat. Majoritariament dones.
La llista és infinita:
És recordar les vacunes, demanar hora al pediatre i apuntar els fills a extraescolars abans que s’acabin les places. És saber els horaris de cada activitat, preparar la motxilla, llegir les circulars i estar pendent del grup de WhatsApp de classe.
És tenir al cap les cites mèdiques pròpies i les dels altres, demanar hora al dentista, recollir resultats, guardar informes i renovar documents.
És planificar el menú setmanal, mirar què falta a la nevera abans de fer la compra, pensar en opcions si ve algú a sopar, tenir en compte intoleràncies o preferències. És saber quan s’acaba el detergent, fer el canvi d’armari i comprar sabates noves abans que quedin petites.
És recordar aniversaris, comprar regals, enviar missatges, proposar trobades, mantenir viu el vincle amb familiars o amistats.
És estar pendent de la mare que viu sola, trucar-la perquè no se senti aïllada, coordinar visites, gestionar papers.
És pensar en les vacances amb mesos d’antelació, comparar preus, reservar allotjament, preparar maletes i preveure imprevistos.
És recordar que s’ha de portar el cotxe al taller, que cal canviar la bombeta fosa, que s’ha de trucar al lampista, pagar rebuts, revisar l’assegurança o assistir a una reunió de comunitat.
És coordinar horaris, reorganitzar plans, avisar quan algú no pot, fer de pont entre persones que ni tan sols s’han comunicat directament.
És estar pendent de l’estat emocional dels altres. Detectar tensions. Anticipar conflictes. Mediar. Suavitzar. Explicar. Traduint emocions perquè tot continuï funcionant.
És, en definitiva, pensar què falta abans que falti.
Des del punt de vista psicològic, aquesta supervisió manté el sistema nerviós en un estat d’alerta sostinguda. El cervell no desconnecta mai perquè sempre hi ha alguna cosa pendent de preveure. El descans no és real si la ment continua fent llistes.
Davant d’aquest malestar, la solució-resposta sol ser individual: més agendes, calendaris o cursos de productivitat. Però el problema no és la manca d’organització, sinó una estructura desigual. No es pot optimitzar una sobrecàrrega estructural.
La igualtat real implica no esperar instruccions. Preguntar “què faig?” pot semblar col·laboració, però en realitat trasllada la gestió a l’altre. La corresponsabilitat no és “ajudar”, és pensar, anticipar i supervisar de forma compartida. Perquè el cansament no sempre ve del que fem; sovint ve d’allò que no podem deixar de preveure.
El patriarcat no només decideix qui ocupa els càrrecs de poder. També decideix qui ha de recordar que s’acaba la llet.
