Bona gent, ja no en puc dur més! Tenc tanta humitat dins casa que un parell de granotes m’han fet una oferta per compartir habitació amb jo. M’han dit que no troben res que els faci el pes per Airbnb, i que després de mirar els preus del lloguer quasi els agafa un infart. “Tu casa es muy agradable, parece un estanco”, m’han dit en castellà. I és que tenen raó. Fa tants dies que plou que jo estic a punt de treure brulla, i crec que tenc una camisa estesa des de fa tres setmanes i mitja, i encara no està eixuta. Sa veritat, tampoc no m’importa massa, perquè és sa que vaig dur per Nadal, i fins les properes festes no la tornaré a necessitar.
Però avam, és normal tota aquesta aigua? Estic molt content pels pagesos, perquè segur que els hi va beníssim que els camps estiguin ben abeurats. Diuen els refranys que “la pluja de gener, al camp sempre va bé”, o que “aigua de gener, cada gota val un diner”. Idò aquest mes passat ens hem forrat! Venga aigua i aigua, d’aquesta que cau bé, que no fa mal i que ho banya tot. I que omple les basses i els aqüífers. O sigui que ho tenim tot salvat, no? Ara ens podem posar a gastar aigua com si no hi hagués un demà. Ens podem dutxar tres o quatre vegades cada dia, fer-nos net les dents amb l’aixeta oberta i construir vint o trenta piscines més, que s’ompliran totes soles. Que callin la boca els fanàtics del canvi climàtic, que hi ha aigua per na Clara i sa filla!
Segur que alguns haureu entès que açò d’abans ho deia en broma. Ironia, diria qualcú. Però segur que també n’hi ha que han pensat “Quanta raó que té en Tomeu, per fi ha vist sa llum!”. I és que de Joseps, Peres i ases n’hi ha a totes les cases, i el fanatisme està de moda. A veure si posam seny i ara no ens deixam endur per la confiança. El tema de l’aigua és urgent i vital, i ara no ens pensem que perquè ha plogut allò que no està escrit sempre serà així. Per molts que els melaos negacionistes no ho vegin, tornaran a venir mesos sense ploure, la sequera, prest o tard, tornarà, i llavors haurem d’actuar. El Bon Jesuset, Sant Pere o qui sigui ens ha donat una treva, ara. Ens ha ben regat, i ens hem de prendre aquesta benedicció com una oportunitat per seguir fent feina. Com si ens donessin un poc més de temps per fer els deures que sí o sí hem d’entregar. Com si el mestre hagués endarrerit aquell examen que ens havia posat per avui, i tenim així més temps per estudiar.
No és negociable. Toca ser valents i prendre mesures. La primera, per molt que soni a tòpic, assumir que tenim un problema. Entendre que l’aixeta no és miraculosa, i que si treu aigua és perquè surt d’alguna banda. L’aigua cau del cel, sí, però no sempre. Els senyors que comanden ja és ben hora que es posin a aprofitar cada gota d’aigua. Arreglar les canonades, que sembla que estan plenes de forats i perden més aigua elles que cabells jo cada vegada que me pentin lo poc que me queda dalt es cap. Decidir-se d’una vegada per totes a gastar doblers en coses que no donen vots però que salven vides. Depurar, reutilitzar, aconseguir que no tenim aigua a la mar i que es pugui fer servir per regar, pel camp o pel que faci falta. Arreglar tubs no es veu, i segur que no dóna tants de vots com fer un parc, inaugurar una paperera o un aparcaments. Però és vital per a la nostra subsistència. Ja me veig gronxant-me a un balancí la mar de polit i arreglat, o passejant per una fira fantàstica que han organitzat per atreure a més guiris, mort de set i esquelètic perquè no hi ha ni una gota per beure.
Al·lots, al·lotes, si esteis a punt de treure brulla, no passeu pena: s’espassarà. I si no eixugau sa roba, paciència. Ja arribaran temps millors.
He dit.
