Vaig baixar pel Carrer Frozen. Mai no vaig acabar d’entendre per què es deia així. Potser algú hi havia congelat els records, o era només una ocurrència del Departament algorítmic de Nomenclatures Urbanes.
Encara feia ombra quan vaig arribar a la Plaça K-pop. Les pantalles gegants mostraven els èxits de la setmana mentre les vuit persones que fèiem cua davant la màquina de dispensació alimentària esperàvem el nostre torn. No quedava pa congelat, així que vaig optar per unes rosquilles roses amb sabor genèric. Eren tan lleugeres com un like, tan efímeres com l’oblit.
Després, vaig enfilar cap a la Central de Recaptació. Just al revolt del que abans era la Plaça de l’Església, un dron em va arrencar gairebé la gorra. “Servei urgent. No interceptar.” Els rètols digitals ho avisaven tot, però ja ningú llegia. Només miràvem.
Pel camí, em vaig creuar amb dues figures humanes. O això vaig pensar. Vestien igual. Somreien igual. Caminaven igual. Vivia envoltat de clons. I no només de persones: els establiments, els aromes, fins i tot la llum dels fanals, dissenyada per un algoritme central.
Recordava vagament que, anys enrere, cada lloc tenia el seu caràcter. Cada forn feia el pa diferent. Les places tenien històries. Hi havia rutes sense nom, racons amb ànima, olors que no venien en esprai. I les campanes de l’església marcaven les hores amb aquell so greu que ressonava pels carrers. Ara, només un avís lluminós directe a la lentilla intel·ligent.
Ens vam vendre l’autenticitat a canvi de comoditat. Vam tancar els comerços locals per obrir a l’Enclusa un centre d’experiències immersives sobre el comerç local de principis del segle XXI. Encara en construcció, però serà un museu del que vam perdre sense adonar-nos-en.
La ciutat, perquè ja fa temps que deixàrem de ser poble, és eficient, segura, predictible. Però no té gust. Ni textura. Com les rosquilles roses del matí: perfectes, però sense ànima. I quan una cosa no té textura, ni color ni gust… com pots recordar-la?
Faig passa endavant pel pas de vianants intel·ligent de l’Avinguda del Silici. Silici? Quina ironia, quan aquí només hi havia hagut ferro i bons ferrers, m’esforç encara per recordar com era l’olor de forn i pa recent fet.
No tenc temps. M’espera una reunió al Metaconsell de Comunitats Simulades. Es debatrà si Ferreries manté la seva condició d’identitat semi-original o si ens integrem ja del tot a la Xarxa de Nuclis Optimitzats i connectats en xarxa.
Jo encara no ho tenc clar. Però abans d’entrar-hi, passaré pel Carrer Quàntic, (abans de Dalt). Allà, a vegades, encara se sent una rialla que no ve de cap dispositiu. I això, avui dia, ja és molt.
Potser tot això només sigui un conte de política-ficció. O potser…
