SES MIRACULOSES ULLERES
Escoltada d’en Janer,
s’Estancia des Peus del Toro,
jo tenc ganes de fer es lloro
i imitacions…
Era s’any de migracions
a la Còrdova argentina,
quan en terra menorquina
succeia aquest relat.
Conten que es beneficiat
de sa parròquia del Carme
sempre estava en alarma
quan faltava un tros de pa.
De nom senyor Sebastià,
mossen d’edat avançada
que, amb sa vista molt cansada,
ses lletres no veia bé.
Ell havia de mester
per llegir unes ulleres
i, llavors, amb moltes frisseres,
llegia lent.
S’ecònom de Sant Climent
un favor li demana,
no fos cas que li fes gana
fer sa missa des matí
“Bon Jesús, jo ho cree que sí!”
li amolla dret dalt un catre,
i se va aixecar a les quatre
per poder arribar a temps.
Pero a voltes, com més prems,
mos surt tot més a la torta,
es cotxer no era a sa porta
i arribava tot somiós.
Si aquell horno era calmós
més ho era encara sa bístia
i davall de sa celístia
lluïa espès.
No havien avançat res
i ja duien més d’una hora,
van sentir de molt enfora
com sonava es segon toc.
“Anam molt a poc a poc”
deia el senyor amb molta pena, “sa bístia just corre i frena
i encara falta un bon tros!”
Ja tenia es ferro a mos
quan es darrer toc tronava,
sort que es carro ja arribava
ben davant es retaulet.
Ell li pren com un coet
per entrar a la sacristia,
i s’escol`a que all`a hi havia
va fer un alè.
Se va vestir en cos sencer
amb auba grisa i casulla
i igual que una vaca sulla
va sortir a l’altar major.
Fe un sospir sa gernació
amb sa paciència pansida,
però s’esglai fora mida
va passar en obrir es missal;
per cobrir es dulls des seu mal
ses ulleres no se troba,
ene que es paupàs bé sa roba
per darrere i per davant.
Amb cara plena d’espant
a s’escolà n’instà unes
“que saps si ulleres comunes
en té qualcú?
“D’ulleres unes en du
mestre Joan sa Miloca,
p’ro else du alla avont no toca,
posades sempre a n’es front”.
“Id`o ves-hi, si saps avont,
avam ell si té’lse deixa”,
s’escolà surt sense queixa
de l’altar de bot de bot;
es devots que ho veuen tot,
feien una xerradissa,
“que no comença sa missa?
A re-me-cago en sa pell!”
Ja suava pes clotell
es canonge asa taula,
i feia gust de banaula
arran de port.
S’escolà va tenir sort
i encontrava prest es mestre,
ses ulleres de pes extra
li deix`a sense rece!.
“Açò és un regal del cel”
diu camí a n’es tabernacle,
“sols faltaria es miracle
que fossin des mateix grau”.
Des capellà, que en pensau,
se’ls va posar a sa vista,
i en obrir es missal teista
xoroia es contengut seu,
i. .. alabat sia Déu,
veu sa lletra neta i clara
i li va canviar sa cara
com un ca vell.
“lntroibo ad altare Dei”,
va recitar amb veu pregona
i no va estar gaire estona
en tenir s’ofici fet.
En ‘cabar, tot satisfet,
ses ulleres ell retorna
i a n’es mestre el ben adorna
“són ulleres d’homo expert!”,
“Si mateix, açò és ben cert”,
li respon amb poques hidres,
“pero, quan tenien vidres,
encara feien més bol”
Li va agafar un baticor
amb secrecions olioses,
que ulleres miraculoses
cap en veureu !
Per qui sa historia no creu,
jo vos donaré sa cita,
resulta que va ser escrita
per un tal Àngel Ruíz,
i, si qualcú ha fet feliç,
ha estat un gust.
En Joan sa Miloca
