Les plagues, tant en les plantes com el animals sempre han existit. La definició de plaga és: un nombre inusualment gros d’insectes o altres animals que afecten a un lloc i causen danys i perjudicis. Llavors, qualsevol animal que, per les raons que sigui, tengui una explosió demogràfica anormal es pot considerar o comportar com una plaga. Tot açò, vol dir que les plagues no sempre són causades per sers vius vinguts de fora, els d’aquí, els autòctons també es poden comportar com a plagues i així passa de tant en tant. Un exemple, ben conegut, és l’eruga de l’alzina, que devers cada trenta anys té una explosió poblacional i durant uns pocs anys n’hi ha molta i deixa els alzinars despullats de fulles.
La diferència entre les plagues d’animals autòctons i les causades pels al·lòctons és que les primeres tenen mecanismes de regulació i els danys que fan, tot i que poden semblar molt espantosos, solen ser reversibles o tolerables pel medi natural.
Per exemple, l’eruga de l’alzina (Lymantria dispar), quan es converteix en plaga, sol deixar les alzines i altres plantes sense fulles, però aquella espècie ja ho sap, està previnguda. Els anys que hi ha la plaga les alzines broten més tard o esperen que hagi passat l’eruga. D’aquesta manera, aquell insecte només es menjarà les fulles velles i el perjudici per l’alzina serà mínim. De fet, l’arbre transformarà aquell suposat perjudici de la plaga en un benefici. L’eruga li farà com una rentada de cara i cabells, li llevarà parts velles, les més dèbils, les que podien estar més malaltes i en brotar de nou serà com un renaixement, l’arbre podrà funcionar millor. A la vegada, l’eruga, què no és urticant ni tòxica, és un aliment important per altres animals, quan hi ha la plaga, les poblacions dels depredadors augmenten per haver-hi més menjar, qualcuns ocells, aquells anys, arriben a fer dues postes. Així, entre l’augment dels depredadors i que a l’eruga se li va acabant el menjar, arriba un moment que la població d’aquest insecte torna a davallar a nivells normals i ja no és plaga. És per tot açò, que en el cas de les plagues autòctones, el més recomanable és no actuar en el medi natural, no aplicar productes químics de forma extensiva, deixar que la natura faixi el seu procés, ella té molta saviesa, més que els humans.
Ara bé, quan la plaga és causada per un animal vingut de fora, les coses són diferents. Aquest nouvingut és un desconegut per a la biodiversitat autòctona, no té ningú que el pugui controlar. Els possibles depredadors encara no el coneixen, llavors s’escampa molt ràpidament, molt més que ho faria una plaga autòctona i els danys que pot causar poden ser greus, a vegades irreversibles, per exemple, l’extinció d’espècies autòctones.
És cert que de plagues nouvingudes sempre n’hi ha hagut, hi ha organismes que poden arribar a l’illa per mitjans naturals com el vent o els ocells. L’agreujant que tenim ara és que amb la globalització i l’augment del comerç amb l’exterior, l’arribada de plagues i malalties noves és constant. A més de l’home i les seves activitats, també ho pateix el medi natural. Avui, en poques hores una planta o qualsevol altra ser viu pot viatjar de la Xina a Menorca.
El tigre del llorer (Stephanitis lauri) fou descrit per primera vegada, com espècie nova per a la ciència, el 2014 de l’illa de Creta. Aquest invertebrat és un tíngid, insectes petits, caracteritzats pel seu cos aplanat d’un color grisenc o argentat, unes ales amples, que solen tenir unes marques de distints colors. El que afecta al llorer té unes característiques retxes negres, d’aquí el nom popular de tigre.
Pocs anys després s’anà trobant a altres regions de la Mediterrània. El 2020 es localitzà a Catalunya i fa uns dos anys arribà a Menorca, segurament amb plantes de llorer duites de fora. El passat estiu l’insecte tingué una explosió demogràfica i ja aparegué per tota l’illa. Les plantes afectades mostren una característica color groguenca a les fulles, aquesta és conseqüència de les milers de picades que fa l’insecte per xuclar-li aliment. Tot i que els danys es veuen a la cara superior, sempre viu al revers (cara inferior) de les fulles. Quan es mira davall aquestes, amb una lupa, quan la plaga és activa, es poden apreciar com unes pellofetes que es van movent, és l’insecte en qüestió. Com altres invertebrats, durant l’hivern reposa, està inactiu, només hi ha les postes o formes de resistència, emperò les marques a les fulles persisteixen.
La plaga és tan nova que pràcticament no hi ha informació sobre mètodes de control. Per combatre espècies semblants s’han obtingut bons resultats emprant productes naturals com l’oli de neem (azadiractina) o les piretrines naturals. És possible que també puguin ser eficients altres productes de baixa toxicitat com el sabó potàssic o l’oli mineral d’estiu.
No sabem com evolucionarà aquesta plaga, si seguirà tan agressiva o minvarà. De moment l’afectació a les lloredes del barranc d’Algendar i arreu de l’illa és important. Per la mateixa novetat, tampoc sabem quina capacitat de resposta tindran els llorers. Seria una llàstima que aquest arbre, tan emprat i que és un relicte de fa milions d’anys, desaparegués de Menorca o quedés molt afectat per mor d’una plaga que hem introduït els humans.
Tot açò també ens hauria de fer més conscients de la necessitat de preservar el medi natural, ser molt curosos amb el duim de fora i demanar que hi hagi controls fitosanitaris a l’entrada de material vegetal a Menorca. Aquesta plaga és només una petita mostra del que pot arribar a passar.
Els territoris insulars són especialment delicats en aquestes coses, tenen una biodiversitat pròpia, tenim espècies úniques en el món (els endemismes) i un organisme vingut de fora pot causar extincions que solen ser irreversibles. Nosaltres, els humans, som els que més mal podem fer i els que tenim més responsabilitat d’arranjar-ho.
