El mes de gener amb bon peu ha entrat i noltros el camí recte hem d’agafar. L’any que acabam de passar ha estat bastant complicat. A Menorca no ha sigut tan dolent, les autoritats han fet el que han pogut, però ja sabeu que no plou al gust de tothom.
La constitució i la democràcia han d’anar per endavant, en els nous temps ja veurem com passarà. La nació políticament, tot i que en ocasions ens facin desesperar, no sabem qui millor guardarà a les persones. Açò ja ho veurem, que ens agafi a tots confessats.
Es barranc d’Algendar
Era un capvespre de calabruix, qui feia cama de mosca. Tot ennuvolat, qui convidava a fer la vessa escoltant música clàssica i quedar-se a la finestra contemplant l’alzinar i com les gotes es reflecteixen en el verd de les alzines. De cop va sortir el sol, era un ull de cabrer, què és com es deia antigament quan el cabrer anava a arreplegar les cabres.
Dies així em fan recordar quan anava a visitar a na Maria Rotger, una velleta molt amable.
En una d’aquestes ocasions, un home també d’edat li duia un present. Havien fet porquejades i vaig veure com entre altres coses li entregava sobrassades. Tot junt era un molt bon detall. Era en Pepe, el seu cosí, però, així i tot, em va sorprendre i vaig pensar, jo tenc molts cosins i no em regalen res.
També havia trobat a na Maria, la germana d’en Pepe qui li duia una greixera de formatge, i també com en l’anterior ocasió, em vaig quedar amb una sensació de raresa. I així, aprofit un moment i li dic a na Maria:
–M’ho hau de contar, què és tanta amabilitat. Vos estimen molt!.
I va ser en un altre dia de ploure quan la vaig tornar a visitar.
–Com esteis?
Ella estava devora la finestra mirant la pluja, com jo abans de partir.
–Que calenteta que estau!
–Sí, però ara si pots, ves allà, perquè a dins d’aquell rebost, hi ha picon. I m’endús, perquè el braser ja està boni apagat.
–I qui vos el duu el picon?
–En Pepe des Canaló.
–Què em contareu aquesta història que em vau dir?
–Sí, i tant.
–Els concos meus es van enamorar. Na Maria i en Mateu es varen casar i s’establiren com a pagesos a n’es Canaló. Foren molt feliços i prest va néixer el seu primer fill, en Toni, i la seva felicitat no podia ser més. Després van tenir dues filletes, una d’elles, na Maria, va ser molt especial. La mare sempre li anava darrere.
Les mares s’estimen sempre per igual a tots els fills, però na Marieta era particular. Quan era petita, quan tot just devia tenir tres o quatre anyets, va néixer un altre germanet, en Pepe, molt gros i bé de salut. No com la seva mare, qui havia patit un embaràs molt dolent i en va quedar molt malalta. Ella es va quedar al llit del primer pis del lloc des Canaló.
No se sap perquè no deixaven que na Marieta l’anés a veure. La filleta plorava «Momareta, obriu la finestra, que vos vull veure». Na Maria Rotger i la seva germana Rita l’aixecaven del llit com bé podien i l’atracaven a la finestra. I així, mare i filla, per fi es podien veure.
Des de la finestra, la mare li tirava caramels i per a despedir-se li enviava dues besades.
Mare i filla molt s’estimaven. Quan el fill petit just tenia quinze dies, la mare es va morir.
Al poble de Ferreries no hi havia consol. El pare es va endur els fillets a ca s’àvia, qui molt els va cuidar. Les filles i s’àvia feien de mare del petit Pepe.
Quan aquest tenia quatre anys, son pare se’l va voler endur amb ell al barranc.
–Tu ets son pare, però no et conec –l’advertí s’àvia.
Finalment, se’l va emmenar al lloc, però allà no feia més que plorar i el va haver de tornar.
Tingueren una reunió familiar amb el rector, i son pare digué:
–S’àvia, per l’amor de Déu, veniu a estar amb noltros tot junts as Canaló. Vos cuidarem.
Així ho varen fer, i na Maria Rotger així m’ho va contar en aquell capvespre de ploure.
Aquesta història ha sigut molt recordada a Ferreries.
–Així que Vicent, ja saps per quina raó mos estimam tant.
–Moltes gràcies per contar-m’ho.
Aquella filleta, de grossa va tenir família nombrosa i mai va deixar de visitar el barranc d’Algendar i returar-se davant d’aquella finestra, on apareixia la seva mare. En aquells moments, na Maria deia que la seva mare la veia des del cel.
Gràcies Maria Rotger per contar-nos la teva història d’amor i generositat. Una besada molt grossa del teu fill Vicent Pons Rotger.
Per a cloure aquest escrit em serviré de dos grans poemes d’Anna Maria Ticoulat.
El jardí de la vida
El jardí de la vida va florint
en totes les estacions de l’any.
Cada dia comença el vell misteri
que esclata nous capolls de mil colors.
El cor és un jardí que cultiva
els sentiments amb força abassegadora
i neixen les poncelles amb el roig
que vessa de l’amor i il·lusions.
Els meus sentits escullen color
que pintaran la joia o la tristesa
en la paleta de sensacions,
on acullen nostàlgies viscudes.
El foc interior genera vida,
en la terra i el cor van naixent flors
infinites amb dolls de passió!
Flaires del Barranc d’Algendar
Llueix amb un verd fresc el gran barranc
on l’aigua corre alegre i humiteja
les plantes ufanoses al redós
d’aquest paisatge generós de pau.
Els arbres prenen formes increïbles
de figueres, llorers i eucaliptus,
s’alcen magnífics entre l’espessor
d’aquests gegants en terra menorquina.
El coster puja escalonat amunt
pel penya-segat aeri fins al cim
rocós amb un fantàstic panorama
que em colpeix l’esperit d’un cel present.
Mentre l’admiro un arbre amb poca arrel
s’ha esllavissat avall amb un soroll
que m’ha espantat l’insòlit desgavell!
