Una dona de cinquanta-vuit anys m’explicava que feia mesos que vivia amb la sensació constant d’estar “de guàrdia”. La seva mare, de vuitanta-dos anys, la trucava diverses vegades al dia: per comentar un malestar, per confirmar una decisió ja presa, per assegurar-se que tot estava bé. No sempre hi havia una necessitat concreta, però sí una demanda persistent de presència. “No passa res greu”, deia. “Però no puc desconnectar mai”.
Treballa, té una filla ja gran i una mare que continua vivint sola, però que cada cop necessita més suport: gestions, visites mèdiques, contenció emocional. No hi ha una diagnosi clara que expliqui el conjunt, però sí una fragilitat creixent que ho impregna tot. El cuidar s’ha anat instal·lant sense fer soroll fins a ocupar gairebé tot el seu espai mental.
Aquesta situació no parla de manca d’amor ni d’una mala relació entre mare i filla. Parla d’una distància cada vegada més gran entre les condicions de vida actuals i les expectatives de disponibilitat per cuidar.
Durant molts anys, cuidar era dur, però encaixava amb el context vital de moltes dones. La vida quotidiana girava majoritàriament al voltant de la llar. No era just, però era coherent amb l’organització social del moment. Avui, les condicions han canviat radicalment, però les expectatives de disponibilitat no.
Moltes dones formen part de la generació sandvitx: treballen, cuiden pares envellits i sostenen fills que encara les necessiten. Ho fan en un context d’exigència productiva i amb recursos públics clarament insuficients. Tot i això, es continua assumint que les famílies poden sostenir la dependència indefinidament i que, dins d’elles, sempre hi haurà algú (habitualment una dona ) que se’n farà càrrec.
Moltes filles ( I fills ) acaben ocupant un rol estructural que no han escollit, però que tampoc sembla que pugui quedar buit. No és una qüestió de disposició personal. És l’assumpció progressiva d’un lloc que ningú més ocupa. El buit que deixa el sistema es cobreix amb temps, cos i disponibilitat emocional, sobretot de les filles.
La dependència no discrimina per gènere. El repartiment de la responsabilitat de cuidar, sí.
Quan la fragilitat s’accentua amb l’edat, l’acceptació d’ajuda pot viure’s no només com una pèrdua d’autonomia, sinó com una amenaça al lloc ocupat durant dècades. Això pot generar demandes constants de presència que mantenen mares, pares i filles atrapats en relacions que no han triat del tot.
El cuidar tampoc garanteix reconeixement. Sovint, l’esforç sostingut no es tradueix en agraïment, sinó en la sensació que mai no es fa prou bé. La por i la fragilitat poden convertir qualsevol ajuda en insuficient, i la filla acaba ocupant un lloc impossible: imprescindible, però sempre en falta. Relacions on l’amor conviu amb l’angoixa, la ràbia i, a vegades, amb el desig de fugir.
El cost és un cansament constant i una vida marcada per l’alerta permanent i la dificultat de descansar o desconnectar. No és un malestar puntual ni una dificultat d’adaptació individual, sinó el resultat d’una organització de la cura que distribueix el pes de manera desigual.
Reconèixer aquesta pressió estructural no ha de portar a la resignació, sinó a reclamar l’espai d’agència que encara queda. No per resoldre un problema que és col·lectiu, sinó per protegir la pròpia salut mentre el sistema no canvia. A vegades això vol dir fer visible allò que no es veu: posar per escrit totes les tasques que sostenen el dia a dia ( les gestions, les trucades, les visites, la contenció emocional ) i treure-les de l’àmbit del “ja m’encarrego jo”. Posar límits, repartir responsabilitats concretes o permetre’s buscar ajuda externa no és un fracàs personal, sinó una resposta lúcida a una situació estructuralment insostenible.
Quan aquest cost s’allarga en el temps, el límit apareix sovint com a malestar, culpa o sensació de fracàs. És aquí on la manera d’acompanyar esdevé clau.
En l’acompanyament psicològic,no s’apunta a reforçar la responsabilitat individual ni a promoure un fals empoderament, sinó a recuperar marge de decisió sense convertir la salut mental en el recurs que tapa els buits del sistema. A consulta, sovint es tracta de poder posar ordre a allò que s’ha anat assumint sense temps per pensar-ho: distingir què és responsabilitat pròpia i què no, quins recursos estan disponibles ( familiars, comunitaris, professionals ) i quins límits són necessaris per protegir la salut, per recuperar marge de decisió dins del context de cada persona.
Posar-hi paraules no resol el problema, però mentre no se’n parli, el sistema continuarà funcionant exactament igual.
Quan cuidar ocupa gairebé tot l’espai, qui cuida de qui cuida?
